Perico Pastor, artista

Quan em dirigeixo al carrer de Llull del Poblenou per visitar l’estudi del Perico Pastor (la Seu d’Urgell, 1953), tinc previst fer-li preguntes sobre l’actual panorama artístic de Barcelona. Però, per què centrar-se a parlar d’art amb artistes, d’arquitectura amb arquitectes, etc.? La lògica no sempre necessita estar present en el desenvolupament d’una conversa, o potser sí, perquè el nostre diàleg acaba centrant-se en els seus anys de formació i això no és del tot casual, ja que tots dos som exalumnes de la mateixa escola. M’interessa molt escoltar com la seva personalitat es va anar desenvolupant en aquella Barcelona dels darrers anys del franquisme. El Perico parla amb energia i una barreja de contundència i subtilitat, els mateixos elements que s’observen en els seus dibuixos. El seu relat, com la seva obra, és vívid i ple de tocs d’humor, d’ironia i de sorpreses.

Foto: Gabriela Zea Nadal
Foto: Gabriela Zea Nadal

Quins records tens d’aquella època?

Com saps, ser alumne del Ribera no era del tot senzill. Les meves germanes van estudiar amb ell durant un temps i van tornar a la Seu perquè no s’hi van acabar d’entendre; jo —més o menys— vaig anar aguantant. Quan tenia catorze anys la meva àvia va morir i els meus pares van venir a Barcelona per dos anys. Després van marxar a Tarragona, i els meus germans, tots més grans que jo, es van casar i van marxar. Així que, l’any 1969, em vaig quedar vivint al pis que havia estat de la meva àvia amb dues amigues de la meva germana.

Així que et vas acostumar a ser independent des de molt jove.

- Publicitat -

Sí, perquè llavors tenia setze anys i les amigues de la meva germana en tenien uns dinou o vint. Em cuidaven, però fins a un cert punt. Jo entrava i sortia quan volia, em vaig acostumar a anar al barri Xino, al bar Pastís… A tot arreu i sense donar explicacions.

I, dins del pis, quina vida fèieu?

Doncs imagina’t, era un pis de 300 m2 situat al carrer de Provença amb Pau Claris, d’aquells antics i desordenats. Allò es va convertir en una mena de càmping hippy. Era una època intensa. L’any 69, durant els mesos de l’estat d’excepció, vaig començar a involucrar-me en política i la policia em va atrapar en una manifestació. Vaig passar tres dies a la comissaria de Via Laietana —molt distret—, i després em van portar tres setmanes a la Model. M’ho vaig passar molt bé.

T’ho vas passar molt bé… a la presó?

Sí. A Via Laietana, no. Però a la Model sí, perquè hi havia una galeria especial per als petits. Has vist mai fotos de la Model? És com aquelles presons del segle XVIII que té estructura de panòptic, com una estrella, es pot veure tot des de qualsevol punt. Cada punta de l’estrella era una galeria de tres pisos. Els tres primers dies vaig estar en una galeria molt divertida perquè també hi havia els transvestits, tots aquells personatges de la faràndula del Paral·lel: la Faraona, la Catalina de Rússia… Aquells senyors/senyores estaven allà instal·lats amb els seus rul·los, les seves bates de pics… Quan passàvem els nois de setze anys per davant sempre ens feien uns comentaris sucosos.

Molt divertit.

Sí que ho era! A més, aquells guàrdies eren bastant inofensius. O, almenys, ho eren amb nosaltres. Altres persones que eren allà per motius diferents dels nostres realment patien molt, a la presó. Vaig veure nois de la meva edat que havien estat detinguts, per exemple, per haver robat un cotxe, i tenien l’esquena completament blava de la pallissa que havien rebut. Però la meva realitat va ser diferent, per a mi van ser unes vacances. A l’hora del pati jugàvem a frontó i parlàvem de política: es feien grups segons si eres trotskista o marxista, però jo no era de cap grup, així que em vaig ajuntar amb un altre noi que estava igual que jo i ens vam inventar el nostre partit. Fèiem paròdia de tot el que vèiem al nostre voltant.

Foto: Gabriela Zea Nadal
Foto: Gabriela Zea Nadal

Una bona manera de sobreviure.

Home, també sabia que no m’hi estaria deu anys, això ajuda. Però hi hauria estat més temps. En aquella època pràcticament no dormia, perquè al pis hi teníem amagat un amic que era un dels fundadors de l’organització Bandera Roja, que casualment també havia estat alumne del Ribera. Jo l’admirava moltíssim i cada nit estudiava fins que ell arribava; llavors ens posàvem a parlar fins a les cinc del matí. Després ell dormia fins a la tarda, però jo a dos quarts de vuit em llevava per anar a classe. Com podràs comprendre, no seguia cap assignatura; anava tan malament en els estudis que la meva estratègia era estar a la presó fins a arribar a saltar-me els exàmens de juny per anar directament a la convocatòria de setembre. Però vam sortir-ne massa aviat perquè els meus pares van anar a buscar Don Octavio Pérez-Vitoria, que també havia estudiat amb ells i era un gran advocat criminalista (de fet, va ser el fundador de l’Institut de Criminologia de Barcelona, que va dirigir durant alguns anys), perquè m’ajudés.

Com et van rebre a l’escola després d’haver estat a la presó?

Depèn. Alguns amb molt d’orgull, com ara la Giulia Adinolfi, que era la nostra professora de literatura i estava casada amb el Manuel Sacristán (cervell pensant del PSUC a la universitat). Els companys no estaven gaire impressionats, s’ho van agafar amb molta naturalitat perquè, en aquell moment, el fet de passar per la presó era bastant habitual. Ara, els meus pares estaven molt molt enfadats, es pot comprendre, però és que la meva mare no em va enviar ni un sol paquet en les tres setmanes que vaig estar tancat!

Què buscàveu els joves de la vostra generació en totes aquelles accions polítiques? Quins eren els vostres veritables ideals?

Mira, he pensat molt en tot el procés i en la utilització que s’està fent dels recents 11 de Setembres. És veritat que la ANC (Assemblea Nacional Catalana) fa molt bé el seu treball i que tot el que duen a terme està sustentat per un descontentament general que té diverses causes. Nosaltres, quan sortíem al carrer a manifestar-nos, -bromes aparti- ens jugàvem bastant: la idea de passar per Via Laietana donava molta por perquè allí et podien fer molt mal o et podien arribar a matar.

Quan va caure Bandera Roja, van arribar tres maletes plenes de documents que vam amagar a sota del llit dels meus pares, fins que les va venir a buscar l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán. Si m’haguessin descobert fent això, sí que realment hauria estat castigat de debò; però, per sort, quan em van detenir, tampoc estava fent res que ells poguessin considerar gaire perillós. El que vull dir és que tot allò era un esport de risc i ho fèiem perquè teòricament érem comunistes, malgrat que jo no havia llegit gaire Marx. De la mateixa manera, la gent que fa una cadena humana et dirà que ho fa per la independència. Però penso que ni jo era comunista, ni crec que tanta gent es mobilitzi per la independència. Estic content que m’hagin passat moltes ximpleries d’aquella època, però també estic orgullós d’haver format part d’un grup de gent que veritablement lluitava i s’arriscava per canviar un sistema que no funcionava.

Estaràs d’acord amb mi que ara mateix també hi ha moltes coses que no funcionen. Creus que també es poden canviar a través de l’art?

És molt relatiu, l’art es pot fer servir com a eina política o no. Cada pinzellada està impulsada per un motiu diferent o per diversos motius que es troben. El que sí que crec és que l’art i la cultura són importants per ajudar a reflectir els problemes d’una societat i per fer que evolucioni. L’art, a Barcelona, no està passant pel seu millor moment. Els museus sí que han millorat molt en les darreres dècades, però les galeries d’art no han seguit el mateix camí. Fa uns anys, el carrer del Consell de Cent era un centre de galeries importantíssim. Ara, s’ha despoblat d’una manera molt dràstica. Existeixen llocs com el Piramidón o Fabra i Coats, on s’estan fent coses molt interessants en l’àmbit de l’art contemporani. Però la força de les galeries sembla que s’ha traslladat a Madrid. La crisi és una possible raó, però crec que n’hi ha d’altres sobre les quals s’ha de reflexionar.

Reflexionar, actuar i millorar. Moltes gràcies per tota la inspiració, Perico!

pericopastor4
Foto: Gabriela Zea Nadal

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca