Bernat Dedéu (Barcelona, 1979) és un home refugiat en dos amagatalls, un de digital i un altre de físic. El seu blog; La torre de les hores i l’Ateneu Barcelonès, on té lloc aquesta entrevista, una suau tarda de juliol. Ell es fumarà un elegant cigar i nosaltres escoltarem les seves respostes. L’entrevista mostra una persona, uns ideals o la falta del mateixos. Lectors, a vosaltres us toca el judici.
Fotografies: Diana Colominas (www.dispara.cat)
Ets llicenciat en filosofia i guitarra clàssica pel Conservatori de Barcelona, actualment estàs fent una tesi sobre Mozart i has estat a Nova York, a la New School, d’on et van expulsar. On ho has passat pitjor?
D’aquests llocs que has citat m’ho vaig passar molt bé a tot arreu, a la Universitat de Barcelona, com a totes les universitats del món si et tries bé l’itinerari i et fies dels bons professors pots arribar a fer un camí molt profitós, tenint en compte que en la filosofia i la música mana la metòdica de la taula, el llapis i el full de paper. Per tant no notes excessives diferències entre facultats, salvant les distàncies, de la qualitat de cada universitat. A N.Y, quan em van expulsar ho vaig passar malament, ja que em vaig quedar sense diners i sobreviure en una gran ciutat sense diners sempre és complicat, però també m’ho vaig passar molt bé, l’enyoro, van ser uns mesos de vida molt intensos, fins que vaig poder començar a treballar d’una altra cosa. Amb la música sí que ho vaig passar una mica més malament, ja que la formació teòrica a la meva època era més baixa. Sobretot estava interessat en la filosofia de la música, estètica i tot això que era secundari al conservatori. He tingut una vida molt còmoda i parsimoniosa en aquest sentit. Queixar-me seria injust.
No t’has volgut dedicar a la interpretació o la composició?
Vaig tocar raonablement bé la guitarra quan tenia 17 i 18 anys i en aquells moments en què estàs al voltant dels 20 anys i tal com està el món de la música clàssica (que és un món molt competitiu) m’hagués hagut de dedicar només a tocar i en el moment de triar-ho, ja estava estudiant filosofia, tenia plans d’escriure i l’instrument és un molt esclau, és un assassinat a la vida quotidiana. Tal com està el món de la competició, un noi de 20 anys ha de conèixer tot el repertori i fer gires, bàsicament com a eina de resistència fins als quaranta anys, moment en què comences a mostrar la teva personalitat. I llavors en aquell moment no sé si per vagància o per covardia no vaig acabar de treure-li tot el suc a la guitarra. Si hagués estudiat composició o direcció sí que haguera tingut més futur. Trobo a faltar la feina d’intèrpret, ja que és al final allò que et permet expressar millor els sentiments. Ara ho estic tornant a agafar, per què ho trobava fins i tot físicament a faltar, ja que al final no és un tros de fusta l’instrument, sinó que respira amb tu. Ha estat una mala decisió deixar de tocar.
La guitarra és com l’alemany, molt fàcil de xampurrejar-lo, però molt difícil saber-lo bé. A la guitarra li ha fet molt mal la popularització de l’instrument, ja que és un instrument portable, de pobres. Un instrument de cambra que sembla molt menys complex del que és. És molt difícil tocar bé la guitarra, amb un repertori que a partir del segle XX es fa molt complex. S’ha de ser un músic excepcional.
Casi bé sembla que agafis un cos, tocant la guitarra.
Sí, sí, té un cert desequilibri, i has d’agafar bé el cos i respirar, has d’entendre la pulsació, i no té unes grans capacitats sonores, amb auditoris de més de tres-centes persones perd la sonoritat, però dominar la tècnica del vibrato, té un dificultat extrema, com tots els instruments. I avui en dia també hi ha el problema de la competició. Ja que l’ensenyament de la música s’ha globalitzat, abans la competència que tenies era bàsicament europea, i ara dels països asiàtics surten nois que toquen la guitarra molt bé als disset o divuit anys i jo en aquell moment estava fora de mercat i era una eina masturbatòria per mi, un error.
“Nova York és una ciutat molt especial, ja que tothom pensa en què la ciutat li canviarà la vida, però quan arribes ets el mateix imbecil que ha baixat de l’avió”
La música clàssica és un element important per la teva trajectòria, però altres estils com els jazz els has tocat?
La musica clàssica és la mala manera d’anomenar-la. És la música d’un moment que és el classicisme. Hauríem d’anomenar la música a través dels seus segles i les seves tradicions. De fet la música clàssica, els mateixos agents d’aquesta música mai no es van dir clàssics, ja que no sabien que ho eren. I per tan l’hauríem d’anomenar, música rococó, música barroca, música romàntica, etc. Però no, la música que escoltem és la música que ens agrada i el teu compositor favorit, és el compositor que estàs tocant en aquell moment com diu Daniel Barenboim. Però sí que m’hagués agradat tocar jazz i en grups de moderna, i tant, a més el meu instrument hi afavoreix. Com que justament vaig castrar la meva carrera de music, no ho vaig poder fer.
Mozart ja me’l sé, m’agrada escoltar altres músiques. Quan has escoltat La bohème 400 vegades ja tens ganes d’escoltar altres coses. Contràriament al que es pensa, ara hi ha compositors tan interessants com Mozart o Beethoven. El que passa és que estem repetint sempre i escoltant sempre 100 obres d’un repertori de milions. La gent va als auditoris a escoltar el que ja sap. Així no hi ha manera de descobrir. Si només menges els mateixos plats… hi ha vida més enllà dels macarrons de l’àvia, per més bons que siguin.
A New York vas aprendre a ser menys covard com deies al teu blog, La torre de les hores?
En una societat com la catalana si et tires un pet, sempre arribes a destacar. En canvi en una ciutat tan ingrata com N.Y. estàs obligat a sobreviure, allà hi ha 2 milions de persones que han arribat abans que tu, i que fan allò mateix que tu molt millor. Això t’obliga a tenir més iniciativa perquè facis el que facis allà no destacaràs i això et dóna una pau espiritual perfecta per provar noves coses. I els anys d’allà són els únics que jo vaig viure. Després he fet coses que no tenien gaire interès i abans són els anys de formació, que són poc extraordinaris. Jo tinc un N.Y. d’estudiant becat, és un N.Y. ideal, si t’hi has de guanyar la vida, és molt difícil. Jo podia anar tirant, vaig anar a una escola de filosofia europea, i em vaig dedicar a explorar la ciutat; a explorar la seva literatura. N.Y. és una ciutat que produeix molt llibre i molta literatura. En sortir de casa les coses se’t fan diferents, ja que en estar a casa sempre estàs protegit. I a l’estar desprotegit tot t’obliga a ser menys covard.
Algun racó destacable de Nova York o algun moment fetitxe?
Els vespres al meu bar, el Little Branch (a la 7ena avinguda amb Leroy Street) on vaig descobrir l’Old Fashion i la beguda. És un spaeak easy fet de fusta absolutament llòbrec. Jo feia ràdio de nit i havia d’aguantar despert fins a les 2 o les 4 del matí i allà hi havia una colla d’indesitjables que mataven el temps. També caldria esmentar el meu barri que és Harlem, i el carrer 115, fins al 155. I la neu, i els desvagats, i els vagabunds, i la nit de Harlem que és molt tranquil·la, com una duquessa simpàtica.
Un Nova York bohemi?
Relativament ja que és una ciutat molt aburgesada, un N.Y. autèntic, el meu N.Y., intransferible. Cada barri és una ciutat. És una ciutat molt especial, ja que tothom pensa en què la ciutat li canviarà la vida, però quan arribes ets el mateix imbècil que ha baixat de l’avió. Això provoca un clima de conversió catòlica i de transformació moderna. Això almenys provoca l’obertura mental.
Per Twitter encara parles amb diferents intel·lectuals catalans que són a Nova York, com en Jordi Graupera o en Boaz Vilallonga.
Sí, el Jordi, va anar a la mateixa universitat que vaig anar jo a NY, amb la mateixa beca que vaig anar jo i quan me’n vaig anar es va instal·lar al meu pis. I de fet sempre bromegem que quan ell vingui a Barcelona, jo marxaré a NY, ja que som molt amics, però no poden viure a la mateixa ciutat. Amb el Vilallonga també tenim molt de carteig, el Doctor Vilallonga ara viurà a Barcelona i tots compartim la mateixa visió d’americanitzar la vida política catalana.
Jo quan vaig anar a N.Y. em vaig fer independentista, a Catalunya llegia El País i allà vaig llegir la literatura catalana que no m’havien ensenyat. També vaig descobrir un nou país que no m’havien ensenyat a l’escola. Tots tres som d’una generació que demana més practicitat a la política catalana. Molt menys sentimentalisme romàntic i més practicitat americana.
En aquest sentit t’has sumat a la moda d’explicar la política a través de les series americanes?
És que els americans, que sempre s’han expressat a través de la novel·lística, ara s’expliquen per mitjà de la literatura televisiva. Si t’hi fixes, totes les sèries que es fan als Estats Units que s’han ordit en els últims deu anys van d’això, que és la necessitat de no escapar de la comunitat, com és el cas de Walking Dead, on s’explica l’intent d’establir petites comunitats que es van ordint entre elles mateixes, i de com uns nòmades no poden escapar de la nomadicitat, ja es digui Terminus, etc. Breaking Bad, és una sèrie sobre filosofia política, sobre com trencar la llei geopolítica per salvar la família que és la primera unitat orgànica de la tribu vital. Lost és una sèrie sobre l’heroisme, sobre una gent inofensiva i amb traumes freudians de llibre dolent que en un entorn determinat esdevenen herois. Six feet under, parla de la salvació del nucli familiar, a través de les morts consecutives del gènere humà. Totes les sèries, sense parlar de les ja declaradament sobre polítiques, totes estan parlant del mateix. Del trencament de la legalitat per salvar la biopolítica. I això crec que és un dels temes de la nostra època, acostar-se a la filosofia sense parlar del fenomen televisiu és una xorrada.
Ara que mencionaves la literatura que vas descobrir a als EUA catalana, quina era concretament?
Jo vaig començar a descobrir a Eugeni d’Ors allà, el Glossari, etc. Només havia llegit molt escolarment, el seu llibre més difícil; La ben Plantada. I a partir d’Ors descobreixes tota la generació d’escriptors al voltants dels anys 20 que comencen entre el 5 i el 6 i s’ordeixen al voltant de la Mancomunitat. Sagarra és el nostre únic escriptor modern, el gegant oblidat de la nostra lletra, que a més a més, segueix el paradigma (que explicaré en un dels llibres que mai acabaré a la meva vida i és un fet importantíssim en la majoria d’escriptors del segle XX) és el paradigma del dandi. Són escriptors que per sobreviure en un entorn hostil políticament i per què veuen que la llibertat de la tribu serà impossible; transiten entre el paradigma de l’ermità que fructifica en la literatura de Miquel Bauçà i el paradigma del dandi que va des de Sagarra fins a Enric Casasses. Tot fructifica en aquell moment, que és el moment d’esplendor de la literatura catalana. Hi ha l’Estelrich, hi ha el Pujols, està tot allà. Són tipus que estan parlant de coses que estan passant cent anys després. Exactament com van dir ells.
“Jo quan vaig anar a NY em vaig fer independentista”
De fet agafaràs el nom de La torre de les hores en homenatge a Pujols, per batejar el teu blog.
Sí, és un homenatge al Francesc. Amb en Pujols han passat les coses que passen en un país colonitzat com el nostre, que és riure dels nostres genis, ell s’hi posava bé, ja que tenia una existència dalificant. Intel·lectuals que es prenien una mica de broma per anar tirant. I que es protegien de la societat que els odiava o que els negligia a través de la mateixa literatura. Ors ho fa parlant de la política i l’esperit grecoromà. Pujols ho fa parapetant-se a La torre de les hores, i en anar escrivint la seva obra com un rendista, amb el batí. Josep Pla ho fa posant-se la boina de pagès, per fer oblidar a la gent que és un autèntic cosmopolita. Sagarra es posa el puro de dandi i Ors es posa el batí de rendista. Quan vas descobrint aquesta gent, veus que hi ha una obra filosòfica brutal que a penes comencem a llegir un segle després. És una obra que la tenim allà com si fos un tresor que no el volem descobrir.
Al tornar de NY comences a col·laborar amb ràdio i televisió, creus que són elements formatius o llocs on esplaiar les teves idees?
Als mitjans hi ha de tot. Primer són un lloc on exhibir-te amb narcisisme i amb les teves ganes d’agradar. Són un indret on la tasca de l’intel·lectual és impossible, ja que intentes estirar els arguments i apostar per la complexitat i els mitjans aposten per univocitat i la frase curta. Jo no vaig meditar mai anar a la ràdio. Sempre em van trucar, i m’hi posava bé, ja que podia guanyar quatre peles. Abans t’oferien espai, llibertat i diners, ara ja no t’ho poden oferir. A part d’això cap mitjà català està interessat a tenir cap articulista lliure. I per tant, hi ha un cert moment a la vida que entre anar a dormir amb un coixí d’or i ple de cinisme i anar a dormir amb el coixí que puguis, encara que sigui de cotó fluix. Llavors els mitjans són aparadors, són un espai de diversió, ara per ara és una cosa que m’interessa poc. Sí que és cert que hi vaig fer una secció de filosofia i música i va ser profitós. Però no deixa de ser curiós que tingui un dels blogs més llegits del país i l’única televisió que em truqui sigui Antena3. Abans quan era jove m’enfadava i ara ho vius amb una alegria proverbial. És el que hi ha.
Potser per la teva manera d’enfocar la tasca de l’intel·lectual, de buscar la polèmica, és més profitós a La Sexta o Antena 3.
Jo no he cercat mai la polèmica. L’etiqueta d’enfant terrible o polemista té la posen per no prendre’t seriosament. Jo no he fet un article, mai en la meva vida, pensat en la polèmica que suscitarà. Per mi és sagrada l’autonomia del lector. El lector es polemitza o no i tu no hi has d’entrar en res. Les reaccions a un llibre són personals i l’autor no ha de fer-hi res. L’autor importa poc. Que Dickens et volgués fer riure amb el Pickwick és una cosa intranscendent de cara a què tu riguis o que tu llegeixis com vulguis. I passa sempre el mateix. I si els mitjans no em criden per com m’expresso és el seu problema. És una cosa que no em preocupa. Epictet ens diu que el que no depèn de nosaltres no ens ha de preocupar. I això és un gran consell. Si molestes, no passa res.
Els coneixements acadèmics són necessaris per aquestes tasques que tu fas, o són una excusa per després entrar-hi. En el sentit que pots expressar els teus coneixements?
Jo sóc una rata de biblioteca tot i el temps als mitjans. A mi l’acadèmia m’interessa perquè sóc un apassionat del pensament i del so. Les quatre coses que sé me les ha ensenyat la biblioteca, sóc feliç. Ajuda a tenir una veu pròpia als mitjans, segurament. Ajuda a tenir uns continguts, segurament. Però si, clar, l’acadèmia és la font d’experimentació. L’amalgama de coneixement no serveix per res, ja que te n’oblides. I així es funda la universitat. Per això no serveix de res. El que es tracta és de desvetllar.
“No deixa de ser curiós que tingui un dels blogs més llegits del país i l’única televisió que em truqui sigui Antena3”
En aquest sentit, l’escriptura requereix d’estudis o és un pràctica?
L’escriptor és algú que es lleva escriu i se’n va a dormir. Qualsevol tècnica, qualsevol disquisició, qualsevol… no serveix per res. Et lleves i hi ha una pàgina en blanc i l’omples, el que has viscut serveix, el que has après serveix. Però voler parlar de metòdica, voler parlar de… mariconades. El senyor Proust, es llevava, escrivia i se n’anava a dormir. Escrivia sobre el que li passava i és interessant saber que si aquest personatge era l’anàleg de… no sé què… Però tot això és filologia i a mi no m’interessa. Un escriptor té una cosa a dir, l’intenta dir de la manera més clara i breu possible i ja està. I ja està i això és l’escriptura.
En aquest sentit l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu ha anat guanyant força de fet, l’Albert Sànchez Pinyol va obrir un curs, explicant com un preterit professor d’universitat li va dir que per escriure només cal esperar a les muses i la seva il·luminació…
El mestre Garriga ho deia, llegir, escriure, passejar i ser curiós. Quan un lloc et fa curiositat, entrar-hi. Quan un llibre que et diu alguna cosa, menja-te’l. Per més important que sigui un llibre, deixa’l. Sigui Proust, sigui Hegel, sigui Kant, fora. Si no t’interessa en aquell moment, fora. Això és el que ha de fer l’escriptor. La resta, les tècniques del no sé què, serveixen per no fer res. Serveixen per fer diners qui ho ensenya.
He observat que al parlar de música i de política al teu blog canvies l’estil, pot ser que s’hagi de parlar diferent de les dues coes?
Ho faig però ells es queden sempre… Molta gent em diu que sóc un hater, i jo penso en els milers d’articles que he fet lloant una melodia, lloant un moment al jardí, un cigar. La gent es queda amb el que es queda. Una l’altra vegada el lector és lliure. Llavors jo quan faig una conferència d’òpera i parlo del Don Carlo de Verdi, no tinc en absolut una aproximació diferent, així com potser canvio la manera d’adreçar-me al públic, ja que no me n’estic enfotent d’ells, només faltaria. Ric i friso tant quan escric sobre política que quan parlo de Wagner, si no, no seria jo, però l’aproximació seria la mateixa. Insisteixo, la gent es queda amb el que es queda. La visió que tenim de nosaltres mateixos no és el resultat que en surt. És com quan surts a la televisió i no caus bé pel cerrell que portes. Doncs, que vols fer-hi, posar-t’hi és perdre energies. Com per a sobre preocupar-te per aquestes coses. Jo sóc molt afortunat i la recepció de l’obra articulista que jo faig és molt bona. La millor recepció és que la gent et llegeixi, amb la d’articulistes digitals que hi ha, és un acte meravellós. Si el que ho fa, ho fa per odi, ell mateix. Tot i així la major part de la recepció és molt bona.
Al blog també has comentat amb certa sàtira i ironia les diferent denuncies que t’han posat
S’ha arribat a un moment a la premsa, en la qual només hi ha sicaris. Quan tu denuncies uns fets i els hi poses les paraules que creus, hi ha una classe d’intocables que reaccionen. I com que ja no poden reaccionar vetant-te als mitjans que controlen i ja no poden esquinçar-te d’aquesta manera, i llavors el que volen és que ja no cobris per escriure, sinó que paguis. I això són les denúncies que a mi m’ha posat el senyor Bassets, el subdirector de El País. Per dir-li dues coses que són veritat, que acomiada improcedentment els seus treballadors tot i dir-se una persona d’esquerres i que els censura. I això que no es pot dir, és el que ha de fer un filòsof. Dir el que no es pot dir, és el que ens va ensenyar Freud. Allò del que no pots parlar és del que s’ha de parlar. El fet fastigós, allò que somiem allò és del que s’ha de parlar. El més fastigós és el que s’ha d’acabar. I abans dèiem com és que no es pot fer servir un llenguatge de conferència, per dir segons quines coses, doncs justament per què no es poden dir segons quines coses. Hi ha gent que em diu, ja que es pot dir tot, podries dir el mateix amb diferents paraules, i jo sempre responc, com que no es pot dir tot, s’han d’utilitzar aquestes paraules.
De fet en les teves paraules, en el teu blog, sempre fas servir un llenguatge molt ric en adjectius i potser no arcaics però si fora de l’ús comú. Es curiós que et pugui llegir tanta gent amb un llenguatge en un principi inaccessible.
Sí, però en això també ens hem alienat, el llenguatge que jo utilitzo es diu llengua catalana. Si la gent vol que escrigui com l’Eva Piquer o el Manuel Cuyàs… Jo això no ho puc fer als meus lectors, perquè els estimo molt. Llavors el llenguatge que jo utilitzo… Sí que és cert que en l’últim any, he començat a treballar-lo, amb algun encert. Ara farà unes setmanes que començo a fer-ho bé. Intento lligar tot el llenguatge que sorgeix del diccionari Carner i que utilitzen els noucentistes d’una manera natural, amb el llenguatge contemporani que porten els neologismes que surten del castellà i de l’anglès i de les noves paraules. No sóc el primer que ho fa. L’autor que ho fa perfectament als anys setanta es diu Quim Monzó, ell agafa tota l’herència del noucentisme i del Carner i la filtra amb un català més light, com pot ser el de Francesc Trabal. Això és una feina que faig conscientment. Llavors, arcaismes?
Sí, al comparar-te amb Albert Sánchez Piñol, ell té un llenguatge molt lleuger en aquest sentit i treballa altres coses.
Evidentment, és la seva tàctica com a escriptor i li surt molt bé, l’Albert que és un escriptor honest i escriu pensant que el lector el pugui entendre. Jo no utilitzo la paraula per complicació, jo utilitzo la paraula, ja que és el millor vehicle. M’agrada estirar el llenguatge. Nosaltres som molt puristes, per nosaltres els catalans, la norma és una pauta, però ha de ser una pauta per violar-la. Tu has de buscar l’harmonia per arribar a la dissonància. Si només fas servir la consonància, el text esdevé. No…
Al sobre llegir-te, documentar-me per l’entrevista, he acabat veient que els teus textos són barrocs, cosa que té molt sentit amb la teva figura.
Entre els autors que copio descaradament en els articles, especialment pel que fa a la frase reiterativa hi ha Thomas Bernhard, que a través dels muntatges de Xavier Albertí, en Berharnd ha entrat a la cultura catalana i és molt interessant. El barroc, que és també un tema important d’Eugeni d’Ors, és un artifici que dificulta la comprensió però que en la seva mateixa dificultat sadomasoquista de lectura ha de produir plaer. El barroquisme per què si és una estafa. Si la dificultat no porta un gaudi, és pedanteria. Si la dificultat lectora produeix un gaudi, fins i tot sàdic, el barroc té sentit. Així mateix, sí que darrerament en Berharnd el tinc molt present pel que fa a la música reiterativa. Pel que fa al barroc m’interessa molt el gran Whitman que ens ha traduït al català Jaume C. Pons Alorda, en el sentit que Withman té una gran habilitat per ser barroc però a diferència de Bernhard té una arquitectura pomposa propera al cant. Nietzche, que és el pare de Withman, al Zaratustra també té aquesta idea de la repetició des d’un súper jo; Jo he vingut. Jo sóc qui canta… Això sí que m’interessa de treballar-ho i ara començo a sortir-me’n. Fins ara no escrivia bé, ara els articles comencen a caure.
Podríem pensar en la frase de Borges, que admeten que escriu malament, creu que d’ell només en quedaran les seves lectures.
És que al final nosaltres també som lectors. De l’escriptor en resta més aviat la insistència i la presa de posició de segons quins temes. El que jo explico en tots els meus articles es pot reduir a un foli. Kant a tres. El fet important són les ulleres amb les quals Kant ens ensenya a veure un món que ens pot interessar o no.
En aquest sentit has apamat molt la teva Torre, on escrius bàsicament sobre el procés. Creus que t’has convertit en un intel·lectual orgànic del procés?
Totalment no, és a dir, la vocació gramsciana de guiar al poble com un Charlotte de temps moderns sigui per vocació o accident no és la meva. I en els moments que pot ser-ho em neguiteja. En el moment que jo fos un teòric del processisme, em dedicaria a escriure sobre el jardí de l’Ateneu (que ja ho faig). Però sí que és cert que hauríem de recuperar una certa vocació dels intel•lectuals a mullar-se amb allò que passa. Si algú llegís els articles d’aquí a cent anys i veiés que no estic parlant del que passa, es podria dir: que feia aquest home? Anar a fumar-se el seu cigar a l’Ateneu? Això seria bastant estrany. Si Sagarra no hagués escrit de la República, diries… O el Pla del Cambó, preguntaries on estaven. I ells ho feien. Això vol dir que l’obra de Pla és una apologia del Cambó? No! Pla va escriure sobre moltes coses.
Però al donar opinions polítiques reiteratives en una direcció, volguda o no, però la teva. I arribi a una massa de persones, es crea una opinió en el lector.
Sí, però això amb tot el respecte per l’opinió d’aquesta gent, no m’interessa en absolut. Hi ha gent que li interessa. L’articulista que diu; mira has vist? Que vaig dir que el president havia d’anar a aquell lloc i hi ha anat? I oohh heu vist? Això no és la meva lliga. De fet els dies que escric de política és el meu últim recurs. Confessant el que no hauria de confessar, hi ha moments que és l’opció fàcil. A mi el que m’agradaria escriure és sobre els salons de la Duquessa de Guermantes o sobre el sexe anal, sobre Mozart. Sobre el senyor Puigdemont i el RUI, el senyor Mas i la senyora Pepeta… També és la nostra droga com a poble.
Però en aquest sentit creus que podries parlar més de política amb els temes que has enumerat ara, que parlant directament sobre en Puigdemont?
Sí, sempre tens una temptació d’adreçar-te al poder com si poguessis canviar-lo. També és cert que la gent es pren molt a consciència el que dius. El dia que casques a uns, els altres et truquen per dinar. És meravellós. Però a mi tot això m’ha fet molta angúnia. El que diu: tu, influeix, si clar. Al final pots acabar convertint-te en un opositor a mèrits per ser el Maquiavel del molt honorable de torn. A mi si em demanen l’opinió la dic, però bufff, fa molta mandra. Per això no signo mai manifestos, ni vaig mai a dinars d’aquest tipus. És molt fatigós.
Però no creus llavors que hi ha una falta de posicionament dels intel·lectuals, amb el que passa, tal com dèiem abans?
Si clar, és que hi ha coses sobre les quals no tinc ganes de posicionar-me. Hi ha coses que tampoc les segueixo. Posicionar-me sobre coses de les quals no estic informat… (paraula tan horrorosa d’avui en dia). I estem molt acostumats a fer política del dia a dia. Les coses sempre tarden molt a passar. Aquí cada dia és història tu! Laissez faire, laissez passer. El hashtag tenim pressa és fatal, mai s’ha fet res amb pressa i les coses que ens han dit a l’escola que van ser pràcticament espontànies… A nosaltres ens han ensenyat que un dia uns senyors es van despertar i van prendre la Bastilla, no? Hi ha uns homes que un dia es desperten i fan la Revolució francesa. Escolti, hi ha 150 anys d’obres anteriors que la gent llegia, hi ha una classe dirigent que introdueix unes paraules a l’univers simbòlic/filosòfic. I a partir d’aquí de tant en tant un dia un tipus agafa les armes.
Es presenten molts cops els fets històrics com a bolets, fins i tot actes terroristes com la última matança dels Estats Units, són fets meteorològics.
Sí, com a bolets. Tots són sonats que curiosament i de manera espontània maten a una partidària del Remain, els que coneixem els serveis secrets britànics sabem que aquestes coses mai no són casualitats.
“El que jo explico en tots els meus articles es pot reduir a un foli”
En aquest sentit casi es pot agrair que una persona amb una formació humanista aporti una nova visió a l’àgora pública.
Que cadascú trií l’opció que vol, si hi ha partits que tenen argumentaris i articulistes que tenen argumentaris, aviat tindrem electors que votin per argumentari, i al final la democràcia no és una cosa de votar cada 2, 3 o els anys o els que siguin. Al final també és una qüestió de capacitat de deliberació individual i col·lectiva Qui vulgui sicaris, doncs, així té els diaris. Quan tu obres una publicació i ja saps que t’hi trobaràs… Els directors de diaris pregunten encara per què cada vegada menys gent llegeix diaris. No cal fer seminaris ni simposis per veure com és que declina la premsa. Si tu obrissis un llibre i ja sabessis que l’assassí és el majordom, doncs al final deixaries de llegir novel·la negra. L’assassí de tant en tant ha de ser el sospitós principal. Entrar en aquest circuit de maître à pensers oficials, no sé, hi ha pensadors lliures com el Valentí Puig que són director de la revista del Foment. Si això és l’intel·lectual lliure de la dreta espanyola a Catalunya, doncs home… O gent com l’Agustí Colomines que escriuen als mitjans tenint un càrrec al govern. Quina llibertat és aquesta? Jo almenys ofereixo la meva veu.
En aquest sentit, repassant-te. Hi ha el cas de la polèmica que vas tenir amb en Cristian Segura. Fora d’això, creus que representeu dos models d’intel·lectual diferents?
Sí, ell és el model d’intel·lectual falsament cosmopolita que per mitjà de la seva indiferència firma una agenda política molt determinada, que és la del senyor que em va denunciar. Llavors a través d’una imatge del jo no toco res.. Jo simplement sóc un senyor de Sarrià que escriure on pot, tal.. Jo sobrevisc, surfejo tal com puc. Quan tu a sobre d’abonar una determinada opció política et penses que ets blanc, ets un miserable i has de ser aniquilat.
Pensava més en una qüestió de coherència personal.
Tampoc sóc un amant de la coherència, sóc partidari de què cadascú ompli el full en blanc amb la dignitat més gran possible. Jo hi ha coses que penso ara que no les pensava fa tres mesos, però no sóc un plumilla a sou. El que faig tindrà més o menys interès, però si més no, el lector que obri La torre de les hores, pot reivindicar el dret a la sorpresa d’allò que hi llegirà. Per tant, jo sóc volterià, tinc el meu hortet, però meu, hi ha gent que el té rellogat, com en Cristian. Jo no vull anar de màrtir, ni fer proselitisme, cada u va com pot.
El catorze de març enumeraves que s’havia de prohibir al teu blog; la interpretació musical afeminada entre altres. En un món postmodern, s’ha de voler prohibir?
Hauríem de començar a posar entre parèntesis l’etiqueta postmoderna, ja que si som postmoderns, ho hem de ser respecte a una modernitat. I jo crec que pel que fa a l’estètica o filosofia moral, la nostra societat encara és moderna, o es mou amb els postulats de la filosofia de finals del segle XVIII i principis del segle XIX. Evidentment el meu article sobre les prohibicions era un article més aviat literari que pràctic. Jo no estic a favor de prohibir res. Però en el cas dels pianistes que toquen Mozart com si fos música de saló, és una cosa que m’irrita profundament. Es pot prohibir, de fet es prohibeixen la majoria de coses conscientment o inconscientment. Quan tu subornes un escriptor perquè escrigui d’una determinada manera, estàs prohibint. Quan hom s’autocensura, estàs prohibint. Jo crec que justament vivim en un moment d’apologia de la prohibició. Al final la millor manera de no prohibir una cosa és abraçant un arbre o palpant una columna que t’interessi, veient un roquissar o veient una catedral. Al final la millor manera de no prohibició és l’autoafirmació. Ara, com ens recorda molt bé Hegel, l’autoafirmació sempre implica el terror, ja que l’autoafirmació sempre es fa contra els altres. En això continuem sent moderns. Hi ha un revival amb autors filosòfics fastigosament nostàlgics de la modernitat com Zygmunt Bauman, a partir dels quals volens nolens es torna una apologia dels valors sòlids. No hi ha liquiditat. En el moment en què hi ha un referèndum com el Brexit i la gent vota una cosa i a la gent que ha votat una opció se l’acusa d’imbècil de provinciana, de racista, de nazi i es diu que aquesta gent ha decidit el que ha decidit, però després ja ho veurem, si a algú li sembla això un valor líquid. Quan fa uns anys estava Gorge Bush apel·lant a Crist redemptor i se’n va a l’Iraq a matar centenars de milers de persones. Si a algú li sembla això líquid, que vingui déu i ho revisi. Si estem parlant que això és la liquidita,t és un líquid molt espumós com diu en Peter Sloterdijk.
“Jo sóc volterià, tinc el meu hortet, però meu, hi ha gent que el té rellogat, com en Cristian Segura”
Al teu blog, parles molt de la dona.
Que no de les dones, de la DONA.
Com a escriptor, pot ser una font de bellesa ideal la dona? O compleix els requisits cristians d’eves perverses? Llegim el que escrivies el 7 de novembre de 2014 “Si permetem que les nostres opositores caiguin en el mateix mal, ens passarà com als espanyols, que s’han vist tota la vida governats per funcionaris, manats per aquestes donotes infernals que han perdut qualsevol sentit de la vida mediterrània i del plaer corporal. Cal evitar, doncs, que les nostres joves perdin la humitat a l’entrecuix; cal ordir un estat amb pocs codis legals i molta educació moral.”
Clar, jo això ho he vist a la biblioteca de l’Ateneu, són noies joves que acaben la carrera i posen la seva vida en mans de l’estat. Fent la carrera opositora. Llavors estan quatre anys memoritzant uns autèntics conyassos, de legalitat a partir de la qual l’única font de la seva vida és la burocràcia estatal, i hom pot veure, es podria aplicar el mateix als homes, aquí no hi voldria ampliar cap mena de sexisme, al contrari, tot el que après en aquesta vida, ho he après de dones extraordinàries, a mi els homes no m’interessen en absolut, som terriblement prescindibles. Les dones tenen un sentit del poder i de la dignitat molt més gran que nosaltres, i tornant a la situació que ens ocupa, veus com van perdent la seva feminitat. Justament per això sóc tremendament romà. Hem de fer un estat amb poquíssimes lleis. Aquesta dèria que tenim de fer constitucions, i de fer lleis abans de fer un estat només parla de la nostra incapacitat moral.
Com a oposició a la dona esmentada, literàriament hi pot haver una dona com a font de bellesa ideal?
Oh, i tant! Quan la dona es refugia en el procediment, en la quota i en la definició de gènere per mi, perd. Estic totalment a favor de fer allò que vulguin i públicament sempre m’he posicionat a favor de la quota i a favor de la violència legal per acabar amb quelcom molt més pesat que el feminisme que és el masclisme. Però sempre que la dona aposta pel procediment i no per la llibertat, per a mi hi perd.
La posició de la dona a la nostra societat cada vegada és més central i des acomplexada; “no hi ha res més trist que un putot que va de torturada per la vida i t’escalda els ous” tal com vas dir a Twitter. Aquestes paraules no entren en conflicte amb allò que acabes de dir?
En el cas d’aquesta sèrie no. Ja que en aquesta sèrie es produeix un intent molt graciós de castració masculina que acaba desesperant a les dones. Si a través d’aquesta castració i la col·lecció de calçasses que passen per aquesta sèrie, la dona fos més feliç i aconseguís imposar la seva llei, seria un acte de poder legítim i aplaudible. Però curiosament les dones que aconsegueixen anorrear els homes per mitjà d’una imposició dictatorial, no aconsegueixen allò que volen sinó que reediten la seva infelicitat, i s’avoquen a una ètica del Tinder que no els acaba de satisfer. D’aquí la meva referència exagerada a aquesta condició tan bèstia de la dona castradora, que acaba anorreant i transformant l’home català en una cosa absolutament inservible i sense cap mena de virtut. Al contrari, jo ho consideraria un comentari a favor de les dones.
“Quan la dona es refugia en el procediment, en la quota i en la definició de gènere per mi, perd”
Però amb aquest lèxic no queda desdibuixat el missatge?
Si a algú li molesta el lèxic, que consulti el diccionari.
Amb la potencia de la reflexió, i la simplicitat del tweet, no queda desdibuixat el missatge?
Pot ser, no és una cosa que em preocupi. Jo no tinc cap mena d’interès en la recepció del missatge. I llavors em podries preguntar i per què el fas? Doncs perquè estem obligats a parlar, per incontinència. Es pot criticar amb la mateixa vehemència la meva incontinència, també. Per això mai censuro cap comentari al blog, per això no faig escarafalls, ni faig block a ningú que em contesta i per això accepto que se’m pugui vexar igual que faig jo. De fet sóc el primer que ho faig en els meus propis escrits i de qui més malament parlo és de mi, amb molta diferència.
Parlàvem abans del plaer sàdic de la lectura, pot ser el mateix alhora d’escriure?
Sí, ja que la llibertat sempre és sàdica, sempre és un excés. No descobrim res, la llibertat sempre t’arriba per excés, per això castiguem els nens. I per això m’interessa tan el mite de Don Joan. Què és? Un ésser que és producte de la societat il·lustrada però és un llibertari. Les accions del qual són massa actives fins i tot per la societat que l’ha engendrat. Què és el seductor? El que viu com Cal·lígula. No era jo el poderós? No m’han dit que es podia fer tot? Doncs ara si m’han de reprimir ho han de fer vostès. Què fa Don Joan? Seduir el màxim de dones possibles. Trencar les màximes convencions socials. No parlàvem de la llibertat? Doncs us prenc la paraula! I aquesta ha de ser la missió del filòsof, agafar la realitat i radicalitzar-la. Agafar el prejudici i estirar-lo fins que exploti. I si t’explota a la cara, danys col·laterals.
L’escriptor Valero Sanmartí a la seva última novel·la et situa al cel dels enfants terribles, juntament amb en Jair Domínguez. Creus que ho ets?
Potser sí, però m’és igual. No tinc cap poder sobre l’etiquetatge moral del que jo faci. Si què és cert que el què he llegit del Valero i l’acció que tothom pot recordar del Jair, que em sembla un tipus intel·ligent, a mi em sembla més un caca-culo-pedo-pis de tota la vida que un acte veritablement radical de subversió. Però el que faci cadascú… L’etiqueta d’enfant terrible és una etiqueta que et posen per desmoralitzar-te. A mi m’agrada més parlar del que diu Sloterdijk dels fills terribles. Cada societat, sí que és cert, que té un moment en el qual hi ha una gent que crea la il·lusió d’una ètica nova i trenca radicalment amb la família i el passat. Un fill terrible de la modernitat si que és un terme amb el què em sentiria còmode. Parlar d’enfant terrible és una manera de desautoritzar-se com una altra. Però si la fan servir el qui ho hauries de preguntar és a qui la fa servir. Jo sóc un mal sociòleg.
En els teus escrits trasllueix un cert noucentisme, i tu ho ets de noucentista. El noucentisme pot ser un ideal de país actual?
No, perquè seria un error, ja que les pautes morals i polítiques del noucentisme són inequívoques i filles d’un temps difícils de recuperar. Però sí que és cert que l’Ors i alguns dels seus escriptors és de les primeres vegades, en la literatura catalana i el pensament articulista català a partir dels quals i a través d’una nova nomenclatura i una nova llengua, es vol elaborar categories mentals que tinguin una certa radicalitat i que es tradueixin a la realitat. Així Ors parla de la mesura, de la ben plantada, de l’etern femení, són idees lingüístiques que arriben a tenir un contingut filosòfic important. Sí que és una bona època, ja que després de molt vagarejar i d’una escriptura un pel diletant, sí que podríem ordir unes noves idees, allò que ara els cursis americans anomenen “idees forces” a partir de les quals la realitat sigui un pèl més llegible. I després hi ha una idea interessant del noucentisme que és la de la Catalunya Imperial. És a dir, no la Catalunya regió ni la Catalunya ciutat, sinó la Catalunya Imperi, la idea d’allò que anomenava catalanisme com una potència que s’ha d’imposar.
Creus així que el noucentisme els últims temps ha estat maltractat? Com vam poder veure a l’exposició 1950-1977 de l’estiu passat al MNAC?
El noucentisme és un temps interessant, ja que mentre el Xènius està parlant de la bata banca i la ben plantada hi ha homes que estan posant bombes al liceu i altres llocs i es produeixen assassinats. Hi ha reivindicacions del noucentisme i del passat. Ara es torna a reivindicar en Bauçà, cosa que trobo molt positiu. Però sí que és cert que noucentistes o apologetes del noucentisme fracassen o es passen al bàndol espanyol. El noucentisme com totes les filosofies interessants de principis del segle XX, té algun tret filo feixista que avui en dia ens sembla que no toca o pot ser contraproduent per una societat democràtica i oberta. Però això també parla de la nostra pagesia hermenèutica. A Alemanya ningú discuteix a Martin Heidegger perquè fos un filo nazi, ni a França; André Gide o Marlaux. Això parla com sempre del nostre complexa d’inferioritat. Es poden recuperar coses? Sí, però la filosofia sempre és una ciència del present, si no és inservible. Per això jo sempre sóc partidari d’ensenyar amb filosofia contemporània, per què parla d’allò que passa.
La frase de Marx; els filòsof han analitzat el món, però ara l’hem de canviar és certa?
De fet ell és un exemple de tot el contrari, per què es va passar mitja vida analitzant el capitalisme i ho va fer genial. Però la seva força transformadora, la capacitat transformadora que va tenir el marxisme, a qui menys devia agradar segurament era Marx, que no deixava de ser un burgès mantingut. M’agrada més parlar de desvetllar consciencies que de transformar la realitat. Quan es parla de We the people i de Nosaltres ara, i de Podem i tot això jo crec que la filosofia, va cap al qui ets tu.
Curiosament el llibre que prologues de Slavoj Zizek cada capítol és un moviment musical. La música amanseix les feres del capitalisme?
Ell és un exemple del contrari, ja que s’ha convertit en un conferenciant estrella que es fa cobrar les seves paraules a preu d’or. Des de Sòcrates la filosofia no ha canviat, ja que és un treball d’introspecció, un treball d’analitzar la realitat. El capitalisme no es destrueix amb idees, ja que és un sistema meravellós, que ha acabat triomfant. És la traducció més neta de les passions més altes i més baixes de l’home. De fet els intents de transformar tot això sempre apel·len a la moralitat, la justícia i estan destinats al fracàs. El capitalisme aposta per la supervivència, que també és una idea. És la més palpable i al final la gent vol viure, guanyar quatre peles i que la bala li toqui a un altre. Si pot ser. Amb això Hobbes segueix sent molt intel·ligent. El què establim dins la societat és un pacte de no-agressió. Quan algú parla de moralitat social, has de posar la mà a la cartutxera per disparar o per vigilar els pocs bitllets que tinguis a la faixa.
“El que establim dins la societat és un pacte de no-agressió”
En un món que suposadament renega de les humanitats, la filosofia que ha de fer?
Absolutament res, tornar a ensenyar filosofia. És una campanya que els filòsofs ens mereixem absolutament. Hem relegat la filosofia a explicar wikipedicament la feina d’uns autors que lògicament als nostres estudiants els hi semblen inservibles per què no parlen de res que els hi passi. Llavors el desprestigi de les humanitats és absolutament i totalment just. En contra del que diuen la majoria dels meus col·legues. Si tu ensenyes un receptari caduc, la gent diu; això què? Llavors diem que Plató et pot ajudar… I estem adaptant una filosofia que es va fer per un entorn social molt concret, que no té res a veure amb el nostre. Això que diuen alguns cursis que Maquiavel escrivia per nosaltres… Maquiavel escrivia pel seu príncep i tenia unes intencions molt concretes amb el seu pensament. Llavors per això reivindico l’ensenyament de la filosofia contemporània, ja que és la filosofia que parla de les problemàtiques dels alumnes. Quan els hi parles de l’antiguitat i els seus problemes, la gent s’adorm. I és absolutament just. Per tant, el descrèdit de les humanitats està absolutament merescut i els principals culpables són els buròcrates de l’ensenyament. Tot aquest discurs cursi sobre la humanitat i que es poden fer millors persones, que les humanitats poden fer persones més independents és una pantomima que no té gens d’interès. Això no és per culpa de la mercantilització de l’ensenyament i aquestes mandangues que es diuen. Ni la tecnificació del món. En temps de Plató també hi havia gent que deia que la filosofia era una merda i la gent aquella es dedicava a pencar i escriure. I menys queixar-se i esperar la subvenció de l’estat per implantar les humanitats. Per tant menys bajanades i més espavilar.
En aquest sentit creus que la filosofia no pot salvar-nos?
No, no està feta per salvar-nos. La filosofia es tracta d’ajudar a pensar i fer les preguntes adequades, per obtenir, si de cas tres o quatre respostes. Això és la filosofia. Tota la història de la filosofia, són uns senyors que pel seu context històric els hi afloren una sèrie de preguntes intransferibles en aquell moment i les solucionen amb un aparell teòric que és el que a tu et serveix per analitzar aquella realitat. La filosofia no va de salvar, ni guarir animes sinó de detectar problemes, tot el que s’escapi a això és retòrica. Retòrica valida d’auto ajuda i tal. Qui digui que la filosofia et pot ajudar a viure millor, a triar entre una xicota o una altra, a ser més feliços… La filosofia no té veure amb ajudar a pensar. I ajudar a pensar pot tenir resultats en el teu gaudi, en la teva emancipació personal. I et pot ajudar a triar entre una xicota i una altra. Això sí, però si tu t’aproximes a la filosofia amb unes intencions realistes de gaudi, estàs evocat al fracàs i no entendre res. És el que li passa a la majoria de gent que estudia filosofia. Que busquen una espècie de Bíblia i salvació a allò que és una ciència del seu present.
Potser ho fan en un sentit catòlic, per redimir-se o per trobar una salvació.
I per trobar un receptari moral que els ajudi a tirar endavant. Però és que això no cal. La filosofia és una eina molt complexa per trobar això. Si ho vols trobar, vés al psiquiatre. Que és una cosa fantàstica i que s’ha de fer de tant en tant, perquè t’ordeni els pensaments. Però la tasca de la filosofia no és salvar-te a tu. Qui t’has pensat que ets? La filosofia només orienta. I a partir d’aquí tu ja faràs. També es pot aplicar a la literatura.
“La tasca de la filosofia no és salvar-te a tu. Qui t’has pensat que ets?”
L’altre dia vaig remirar Àgora, d’Alejandro Amenábar, pot ser una síntesi dels nostres temps filosòfics?
Amenábar és un dels grans cursis dels espanyols i els cursis són els nostres enemics. La cursileria és sempre una forma d’impostura.
La pel·lícula tracta la transformació de la polis romana cap a la civilització cristiana. I com es passa d’una societat més o menys laica al fanatisme religiós. Crec que ara pot estar passant això mateix?
Home, sí que és cert que la religió és una eina d’auto ajuda molt efectiva. Davant de la complexitat del món. Si a tu et diuen que et posaràs una bomba i aniràs a un mercat fent explotar 50 persones i llavors tindràs 30 verges esperant-te al més enllà… Home! És una solució vital, que en un món d’incentius ràpids, sí que és cert que pot ser molt guaridora. Però novament entrem al tema de la salvació i la cura efectiva. Per cura efectiva: flagel·lat i tindràs el cel guanyat. Tampoc va d’això la religió, s’ha parlat prou d’aquest tema per què ens el ventilem així. Jo crec que més que en una època de fanatisme religiós que sempre ni hi ha hagut, estem en un moment de fanatisme en general, de necessitat de creure per salvar-se. Això sí, però aquest narcisisme que tenim com, si fóssim el primer imperi que cau o el primer sistema econòmic que no funciona, ho agafo en pinces i deixo que passi una mica el temps, ja que no som tan únics. Hi havia moltes romes, i els mateixos filòsofs romans també parlaven d’una moral vella que estava caient i una nova que s’aproximava. No crec que siguem més fanàtics sinó que tenim més necessitat de creure. Tot i que de creure en el fons només ho podem fer els ateus. Que som els únics que som capaços de discernir entre els paquets de creences que ens interessen més que altres.
Slavoj Zizek té aquesta tesi.
Sí! Slavoj té aquesta tesi. I jo estic d’acord amb ell, que contràriament al que hom creu la ideologia és més forta que mai. I la moral s’imposa més com a solució que mai. Per això abans et deia que cal apostar més per una política practica. Ens hauríem de guiar bàsicament pel que funciona, com fem a les nostres vides. Provem, veiem si funciona i a partir d’aquí establim una moral. Amb això sóc molt wittgenstenià d’ètica millor no parlar-ne, millor fer-la.
“Dilluns passat, a l’entrega de les Creus de Sant Jordi, l’actriu Emma Vilarasau va esdevenir la veu dels guardonats d’enguany en un discurs reivindicatiu prototípic de l’esquerra en el qual va lamentar que “les injustícies socials i la precarietat laboral esclafin la veu i els anhels d’una gran part dels ciutadans de Catalunya.” […] “La condició rondinaire d’actors i actrius catalanes i el seu sistemàtic atac als polítics de torn mai no ha deixat de sorprendre’m.” Escrivies a La torre de les hores el 6 de maig del 2015. No s’ha d’atacar el mal govern?
Sí, però no en visc, és un petit detall. A mi em molesta molt la pàtina que ha adoptat l’esquerra. Una pàtina que no sempre ha tingut, que és la de no valorar les coses que ens creiem que funcionen. A mi em sobta que mai cap actor agraeixi la feina que ha fet el teatre públic amb la normalització de la llengua i que ningú agraeixi l’educació musical pràcticament gratuïta que tenim. Que tu puguis anar al Clínic, donis el DNI i que hi hagi un senyor que et tregui un càncer de fetge. Per nosaltres el funcionari sempre és el senyor antipàtic del DNI, no és el doctor Cifuentes que t’opera i et salva la vida. Jo crec que l’apologia aquesta de la misèria que estem fent… Quan en el fons en un període de crisi brutal en aquest país s’ha viscut molt millor que en altres països més civilitzats… Em sembla que sí, que com a curt termini per guanyar-se l’aplaudiment dels col·legues… Em sembla insolidari en el fons. Jo crec que l’Emma Vilarassau i els actors catalans haurien d’agrair el teatre públic i el servei que ha fet. Al qual si han dedicat i s’han malversat molts diners de tant en tant. O un petit agraïment a la gent que es dedica a la política, quan podria fer altres coses molt més ben pagades. Al final si fem l’ètica de la queixa només si dedicaran els nens que acaben una tesi doctoral d’Antonio Gramsci i es pensen que poden canviar el món. Si ho anem desprestigiant tot i li diem al President de torn que és un imbècil… I això no vol dir que no hàgim de ser crítics, amb el poder sempre ho hem de ser. Però de tant en tant dir que una persona ho ha fet bé o observar que una estructura funciona. Jo he estudiat filosofia per un import que no sé si deu arribar als dos o tres mil euros, no passa a tots els llocs del món. Als EUA primer passi per caixa. Això que tenim nosaltres trobo que és extraordinari. I mira, hem bastit institucions culturals com la que ara estem i mira, les hem fet nosaltres. I les hem fet, ja que uns senyors un dia, tenien quatre duros i en lloc de gastar-se’ls en putes i en drogues, van comprar quatre llibres perquè els llegissin els burgesets d’aquí, a l’Ateneu Barcelonès. Tenim una societat amb casos com el vostre (revista Mirall) que es mou i fa coses. Això de què no hi ha pensament crític, n’hi ha més que mai. Hi ha una quantitat d’opinió i critica com no hi havia hagut mai. Per això les temptacions de tornar a un cert feudalisme moral, s’han de defugir com de la tinya.
Creus que vivim en un mal govern?
Crec que vivim en un mirall molt clar de la societat. Ara l’esport nacional és cascar els polítics però la política és un mirall. La gent que si dedica… És com nosaltres i si nosaltres ens hi dediquéssim, no faríem res molt diferent dels que ells fan. Sí que trobo, que ara estem en un moment en què molts paradigmes estan canviant tant en la política com en l’Acadèmia. Però jo crec que hi ha gent com l’Ada Colau i el fenomen de la CUP i gent al nostre govern mateix i que té ganes de fer coses i lluita contra la inèrcia de molts segles de no fer-les. I ara, quan fins i tot els gossets de companyia de l’eixample són independentistes… Surt la gent dient com s’han de fer les coses. I és per dir, però si vostè ha votat autonomista durant lustres. I ara hem de declarar la independència un dijous i que el divendres ens acceptin a Europa, que dissabte ens acceptin a l’OTAN i sempre amb les nostres condicions. – Jo vull un estat sense exèrcit amb el sistema educatiu de Suïssa, amb sistema sanitari de tal, i amb les virtuts del qual!. Què no estem sols al món!
Llavors la política en el fons és la part més humana de la humanitat, per això l’odiem, també. Ja que veiem coses que ens recorden tant a nosaltres, el frau que es fa a la política, és el frau que tu fas quan et cobren la nevera. L’escala i la responsabilitat és més gran, però ens assemblem molt. Els polítics som nosaltres i són molt més accessibles i humans del que la gent es creu. Quan el veus i pensen que hi ha homes i dones darrere tot això i penses que ell també pateix per si la seva filla va a la discoteca i torna tard. Whats you see is what you get, que diuen els yankees.