El tema de l’estiu: després de la imatge del partit de vòlei on l’equip egipci (on, probablement, seria l’únic espai on tindria un cert sentit que es prohibís, pel tema d’uniformitat, com s’han prohibit determinats uniformes o complements que donaven avantatges o desavantatges injustos a altres esports) determinades localitats franceses han prohibit que s’utilitzi aquest tipus de vestit de bany integrat a les seves platges i tot de diaris necessitats d’omplir les pàgines de rigor han reobert el llarg debat del vel, i multitud d’opinadors han ofert solucions tant fàcils i ràpides com demagògiques. En aquest article intentaré demostrar que, malgrat hi pugui haver raons per a oposar-se al hijab (o a fer-ho en determinats espais, per exemple, les escoles), per mirar de convèncer qui el porta que potser viuria més feliç sense dur-lo, però que la prohibició legal té poca o gens base per a ser legítima.

ADVERTIMENTS: primer: malgrat que he començat del burkini, aquesta peça farà referència sobre tot al concepte de vel en general, entenent que el burkini seria una representació d’un codi de vestimenta que afecta les dones musulmanes, de tal manera que els arguments per una i altra cosa serien força similars. Segon: els arguments que exposo aquí, de cap manera fan referència a l’anomenat vel integral (tal com el chador, el niqab o el burqa, que responen a interpretacions radicals de l’Alcorà fetes per règims més o menys totalitaris i que tenen poca o cap justificació possible. Tercer i últim: donat el poc espai que suposa un article com aquest, forçosament he de fer algunes generalitzacions i simplificacions. En demano disculpes i si voleu fer-me avinent alguna correcció o puntualització, benvinguda sigui.

Laïcitat i biaix cultural

En la sèrie d’arguments que aniré exposant a continuació hi ha una constant, que és que molts dels arguments per a oposar-se al hijab des de la perspectiva de la laïcitat tenen un biaix occidentalista marcat. En la línia de la filòsofa Cecile Laborde en el seu llibre “Republicanisme Crític”, aquest article té com a premissa que és bo i desitjable que, per a crear una comunitat política el màxim d’inclusiva i participativa, l’esfera pública sigui tant poc religiosa com sigui possible. Tot i això, cal tenir en compte que quan es du a la pràctica als països occidentals, s’exigeix un esforç superior a les comunitats no cristianes que a les que sí que ho són. En veurem diversos exemples en aquest article, però heus-ne aquí un de ben senzill. Tot i que, amb tota probabilitat, la major part dels lectors d’aquest article no van a missa i no trepitgen una església excepte per a esdeveniments socials o actes no litúrgics (concerts, per exemple), si ho fessin, no tindrien problema, donat que la immensa majoria té festa el diumenge al matí, mentre que un musulmà que vulgui anar a la pregària col·lectiva de divendres a la tarda ho tindrà molt més difícil i se li haurà de fer una excepció a la norma habitual. Així, fins i tot en els països menys confessionals d’Europa, el motllo pel qual es tallen les societats és cristià, i cal tenir-ho en compte.

La obligatorietat del vel

Malgrat que no m’agrada entrar en arguments teològics (la paraula de Déu té el mal vici de ser interpretable fins al punt que se’n poden extreure conclusions diametralment oposades, que sovint tenen molt a veure amb els interessos de classe de qui fa la interpretació, i el fet de justificar quelcom apel·lant a un coneixement vetat a la gran majoria que no hem tingut revelacions o no ens acabem de creure algú que les va tenir i va redactar fidelment el que li havia estar revelat fa molt difícil poder discutir res), un dels arguments pels quals es qüestiona el hijab és que l’Alcorà no exigeix textualment que les dones es posin un tros de tela que els amagui els cabells, el coll i el clatell i que hijab s’hauria d’intepretar com vestir amb modèstia. Deixant de banda el que hem dit abans sobre les veritats revelades, aquest argument només serveix per dir que una dona que decideix seguir els preceptes de la religió islàmica no ha de portar vel si no ho vol, però no pas per dir per què no l’hauria de dur. Vegem-ho: el concepte de vestir-se amb pudor és, un cop més, enormement dependent de la cultura i l’època: no cal anar gaires anys enrere per veure com han canviat les coses, així que, per què ha de significar el mateix per tothom? D’altra banda, legalitzar què és vestir-se de manera modesta i/o respectuosa és francament allunyat de qualsevol paradigma liberal, no diguem ja republicà o laïcista.

Vel i patriarcat. Problemes de laïcitat i agència

El tema complicat, que no pretenc acabar-lo ni molt menys, tan sols fer-hi un cop d’ull. El vel, com hem vist, no és un universal en totes les cultures d’arrel musulmana, ni molt menys: ni totes tenen l’obligació de tapar-se el cap, ni totes ho fan de la mateixa manera, si és que ho fan. En qualsevol cas, els codis de vestir sempre són més laxos pels homes i, com hem vist, els règims confessionals, profundament patriarcals, han fet servir el vestit de les dones com a instrument de dominació. Per aquest motiu, no ens ha de sorprendre que hi hagi un moviment als països de cultura musulmana de caire tant feminista com laïcista, que busca o fer desaparèixer l’obligatorietat d’aquests codis de vestir o la pressió social per a seguir-los. En són exponents, per exemple, l’algerinaMarieme Hélie-Lucas o l’iraniana Maryam Namazie, el discurs del qual beu profundament de principis laïcistes i republicans clàssics, pels quals cal treballar per a una esfera pública tant inclusiva com sigui possible, i, per aquest motiu, cal disminuïr la influència de la religió tant com es pugui. El problema ve quan l’extrema dreta xenòfoba canibalitza aquest argument (si ho recordeu, en vam parlar fa no massa) i es presenta com a garant d’aquesta laïcitat i utilitza aquests arguments per a generar un estat d’opinió contrari a la immigració susceptible de ser musulmana (callant davant les interferències de les esglésies cristianes locals), amb la col·laboració d’un sector de l’esquerra, que, per oposar-se a l’extrema dreta xenòfoba i islamòfoba refusa acríticament els valors de laïcisme i republicanisme.

Per altra banda, existeix un feminisme inspirat directament en l’islam, que conjuga l’alliberament de gènere amb la fe en el missatge del profeta Muhammad. Sense entrar a discutir la validesa d’aquesta premissa, que donaria per molts i molts articles i acabaríem sempre en qüestions de fe, que fan de molt mal debatre, l’existència d’aquest moviment demostraria que mostrar públicament mostres d’adherència a una religió no té per què ser incoherent en lluitar contra les discriminacions per raó de gènere. I és que, si ens posem a investigar, les raons per tapar-se el cap són moltes i molt diverses, i hi ha un grup de dones, potser minoritari però sí considerable, que vol reclamar els símbols considerats tradicionalment com a patriarcals. I aquí tornem qui citàvem al principi, Cecile Laborde. L’autora de “Republicanisme crític” denuncia un concepte clau que és que, des dels moviments pro laïcitat, s’acaba per a assumir que la dona de cultura musulmana no té agència per a triar el que més li convé mentre que la de cultura occidental sí, ignorant dos aspectes fonamentals: que la cultura occidental també té mecanismes de pressió envers les dones per què segueixin determinats estàndards de vestir i que, com hem vist abans, hi ha dones musulmanes, de cultura musulmana, d’origen en països on la religió islàmica és majoritària, etcètera, que decideixen lliurement seguir el codi de vestir que, amb moltes reserves, podem anomenar tradicional.

Una altra qüestió, quan parlem de laïcitat, un darrer dubte fóra saber si, i com que una persona, lliurement, això sí, es vesteix seguint un codi religiós explícit (el fet de algú que porti el cap tapat se’l descobreixi quan entra a un edifici o per saludar algú també té un origen confessional, però això és una altra història), amenaça la laïcitat de l’esfera pública, sempre i quant no intenti imposar les seves creences a la resta de la ciutadania, no discrimini per motius religiosos, no basi el seu discurs i acció política en l’immanent… com sí que ho fa tanta gent sense vels ni crucifixos. Els laïcistes tenim problemes més urgents.

Finalment, i també en el sentit de la laïcitat, si entenem que l’objectiu darrer és fomentar una esfera pública més inclusiva, participativa i comuna (és a dir, més pública), prohibir pot resultar, a curt termini, contraproduent. És cert que moltes vegades la forma de vestir (no només el vel) pot resultar una barrera per a la vida en comú fora de les comunitats ètniques/religioses/culturals, i que un dels arguments per la limitació de l’ús d’aquesta vestimenta és de potenciar la relació entre aquests grups i evitar que hom es vegi a sí mateix més enllà de com a part d’un petit grup sinó com a participant d’una comunitat més gran. Ara bé, aquest argument presenta un inconvenient considerable que és que, com hem dit abans, l’esfera pública no és neutra. No estem demanant que tothom faci un pas cap al mig igual, sinó que un grup renunciï a una bona part de la seva cultura societal per a adaptar-se a la nostra. I això, tot i que en alguns casos és necessari i fins i tot imprescindible (pensem, per exemple, en una persona que prové d’una cultura on el canibalisme és acceptat, com a cas més extrem, o en cultures antidemocràtiques i fortament discriminadores, que, com a mínim, han de fer desaparèixer els seus trets incompatibles amb la democràcia i els drets individuals i col·lectius dels quals se suposa que hom ha de gaudir), suposa un cost molt important per a un grup que l’altre no ha d’assumir, fins i tot quan, fins a cert punt, té raons per fer. D’altra banda, com dèiem, prohibir una determinada forma de vestir pot acabar suposant que la integració d’aquest col·lectiu, que suposem, correctament en alguns casos i incorrectament en d’altres, que pateix marginació i dominació, sigui encara més difícil i feble.

Conclusió

I, de tot això, amb què ens quedem? Com suposo que ja ha quedat clar, malgrat que s’hagi utilitzat i s’utilitzi com un instrument de dominació, ni aquesta és l’única faceta del hijab i els seus derivats ni la prohibició legal és un instrument útil o justificable. Amb què ens quedem, doncs? Crec que la resposta (que no la seva aplicació) és prou senzilla: posar com a objectiu públic fomentar l’empoderament, l’agència, la no dominació… en definitiva, la llibertat de tothom, i, en aquest cas, de totes les dones, per a triar de manera lliure i informada, i això passa per molts punts. Primer de tot, perseguir el que podríem anomenar les obligacions directes, això és, quan una autoritat (marit, familiar, autoritat religiosa…) coacciona directament la dona per a seguir una determinada conducta utilitzant amenaces, violència física, xantatges… per a aconseguir-ho. Segon, i si bé menys visible i es podria argumentar que menys urgent però igualment difícil, fomentar el discurs crític, el qüestionament del que considerem de sentit comú o indubtable i, en definitiva, fer-nos ciutadans i ciutadanes. I això va per tothom, creients, ateus, laïcistes, agnòstics per igual.

Fonts

• Aatar, Fàtima. Una Yihad feminista és lluitar contra el patriarcat. Notes de premsa de la UAB, 17 març 2015. http://www.uab.cat/web/sala-de-premsa/detall-de-noticia/una-yihad-feminista-es-lluitar-contra-el-patriarcat-1345667174054.html?noticiaid=1345682916719

• Helie-Lucas, Marieme. The veil is nothing but the flag of the Muslim far right. Fitnah, s.d. http://fitnah.org/fitnah_articles_english/interview_M_H_Lucas.html.

• Kymlicka, Will. Multicultural Citizenship: A Liberal Theory of Minority Rights. Oxford; New York: Oxford University Press, 2000.

• Laborde, Cécile. Critical Republicanism: The Hijab Controversy and Political Philosophy. OUP Oxford, 2008.

• La emergencia del feminismo islámico. Selección de ponencias del Primer y Segundo Congreso Internacional de Feminismo Islámico. oozebap, 2008.