Dijous 19 Setembre, 2019

Menorca o el jardí refugi

Guerra al mediterrani oriental, turistes al mediterrani occidental. La situació d’aquest estiu al mere nostrum es podria resumir d’aquesta manera; una gran corrua de comunistes liberals i burgesos vinguts d’Itàlia, Euskadi, Madrid, el nord d’Europa, i fins i tot algú de Sarrià, que han colonitzat l’illa mitjana de les balears, i han obligat als seus turistes naturals a caure en un atzucac de cues, platges saturades i restaurants plens. L’olor de sal, crema hidratant i les converses ridícules es repeteixen platja rere platja, però la joia de l’aigua cristal·lina, dels espadats submarins o de la força dels elements mereixen aquesta desventura. La visió de senyores amb plataformes impossibles i vestides millor que al casament de la seva millor amiga, per passejar-se per Fornells i acabar a Es Cranc, cada vespre, només és suportable per l’encant de la brisa al beure una pomada a la vora del mar. Deia Joan Salvat-Papasseit en un vers a l’amor, tota cosa prop del mar, tenia raó, però és l’amor per un mateix, per compartir un instant, que serà arruïnat amb el pròxim que maco del passeig marítim. Tot i així serà un instant que tu i jo sabrem que ha existit i justificarà la llarga factura del viatge. Tot per cercar la puresa de les platges secretes, les cales amagades i les postes de sol intimes. La llàstima és que aquest any més d’un milió de persones volen anar a una illa de 700 km² per estar soles i en pau.

Autor: Talfa
Autor: Talfa

Zelants de les novetats, els turistes quan arriben a l’illa de Menorca no poden deixar de comprovar el seu encant natural, que s’ha conservat, com la dermis d’una bella dona, obviant els excessos de joventut i aconseguit arribar a la maduresa sense arrugues i cicatrius en forma de tatuatges. L’illa té tot allò que un amant de la bona vida vol, un ritme de vida lent, bon menjar, bons vins a més d’una oferta musical i cultural passada pel sedàs del seu públic natural; bohemis i burgesos. L’illa és blanca i blava, és ocre i verda. Les carreteres són petites i acaben on comencen els seus famosos murs de pedra seca, els camps són amples i estan esquitxats per masies ramaderes famoses pels seus formatges. L’aigua escasseja, les rieres es converteixen en acumulacions de canyes, joncs i herbes de verd vida, que xarrupen fins a l’última gota d’aigua, els arbres són aerodinàmics a causa de la inclinació del vent, la sal esquerda les roques i la força de la tramuntana esculpeix les estàtues lovftcrianes que són tota la costa nord de l’illa. Però és aquest mateix sol el que permet anar vestit amb bermudes tot el dia, no portar mai pantalons llargs, tal com feien els anglesos a les seves colònies. La mirada de les senyores, que arrosseguen els seus fills en llargs passejos, les mares que criden els fills d’altres perquè vagin a buscar els propis (-Carolina! Vés al parque que hi ha la Marta-.) o les parelles de joves enamorats que viatgen amb els seus sogres, tots ells amb banyador i samarreta de ratlles durant el dia, camisa ample per les noies. De nit el dress code permet dur pantalons curts blaus amb camisa cridanera, elles portaran un vestit de nit, llarg o curt segons les seves ganes de destacar. La llàstima és que hi ha pocs llocs on exhibir aquestes joies caminants (tant masculines com femenines), si no és en bars-restaurants prop del mar, sense la categoria que es mereixeria el vestit, simples acumulacions de taules en terrasses enormes. Potser els únics llocs on hom es pot lluir són els concerts que s’hi ha pogut escoltar, entre ells els d’Albert Pla i Manel, a més de Joan Dausà així com el JazzBah de Ciutadella.

No és Menorca una reserva de la biosfera? No és també un jardí per tots els liberals comunistes de Barcelona, un lloc on podem escoltar bandes de músics pel carrer i hom els troba part del folklore illenc? No és el lloc perfecte on els patricis es poden relacionar entre ells, on es poden envoltar de la suor dels cavalls durant el jaleo i envalentonar-se amb els vapors de la ginebra, on poden gaudir de llibertat? Menorca és un jardí on l’opressió, la ignomínia i tots forma d’infern a la terra no existeixen, una terra on aquest any hi han arribat tots aquells que no volen saber del sofriment, que no volen estiuejar a Grècia i veure cadàvers de refugiats a la platja, que no volen anar al nord d’Àfrica i ser ajusticiats per grups islamo-feixistes. Però tampoc volen anar a Mallorca i veure que és la sobre construcció en una illa. Volen, volem un jardí, volem ser per unes setmanes al paradís de la terra, un paradís que ho pot deixar de ser, un paradís idealitzat per ja dues generacions d’estiuejants. Volem oblidar l’hivern amb l’aigua del Cap de cavalleria, però no hem d’oblidar que els refugis no ens protegeixen de la guerra, ens protegeixen del projectil.

5,229FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,485SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca