BUENOS AIRES i SANTIAGO DE XILE. Sis de desembre de 2015, última jornada de lliga a Xile.Colo-Colo es juga el títol a Valparaíso a l’estadi de Santiago Wanderers però abans del xiulet inicial els aficionats comencen a saltar a la gespa i es forma una batalla campal entre lesbarras dels dos equips que provocarà la suspensió de l’enfrontament. Aquest és l’incident més recent que han protagonitzat les barras bravas– els grups d’aficionats del futbol llatinoamericà- en els últims temps, però a l’Argentina i Xile ja fa anys que aquest és un problema latent. Les desigualtats, la marginalitat i la violència troben en el futbol la seva via d’escapament. I en societats on el futbol és un fenomen de masses i un pilar central de la cultura popular, les barras bravas s’han convertit en un actor social molt controvertit.
En el seu origen, a l’Amèrica Llatina les barras bravas eren grups d’aficionats que es dedicaven a animar equips de futbol. Però amb el pas dels anys es van anar estructurant i van començar a tenir activitats i negocis més enllà de l’esport en paral·lel a la seva presència als estadis. Brasil i l’Argentina van ser els pioners on aquests col·lectius van néixer i, a poc a poc, es van anar estenent per la resta del continent fins a convertir-se en un tret comú de tot el futbol llatinoamericà. A més, a partir de la dècada dels 80 i 90, a mesura que el futbol va començar a convertir-se en un espectacle que mou grans quantitats de diners, aquest fenomen es va accelerar a la vegada que s’hi van instal·lar problemes com la violència i el consum de drogues com a elements inherents en aquests grups.
LA DESIGUALTAT NODREIX LES ‘BARRAS’
Tots aquests grups s’han implantat a l’Amèrica Llatina; una regió marcada per fortes desigualtats socials amb un ampli gruix de la població en risc de marginalitat. En els casos que ens ocupen, tot i que són els països considerats com a més desenvolupats de la regió, aquest fet es reprodueix de manera clara. Xile, amb un model neoliberal imperant des de la dictadura de Pinochet, és el país de l’OCDE amb més desigualtats d’ingressosi, de fet, segons l’índex de Gini que calcula el grau de desigualtat d’una societat, és un dels 20 estats del món més desiguals. El cas de l’Argentina no és tan extrem però una societat on un terç de la població concentra el 60% dels ingressos del país, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística i Censos (INDEC), és una societat amb importants sectors afectats per la pobresa.
És a la perifèria de les capitals on es concentra la gran majoria de la població amb pitjors condicions socioeconòmiques i risc d’exclusió social. Aquests barris i pobles són el teló de fons on neixen i creixen els futurs barras; joves que, en la seva immensa majoria, tenen problemes familiars i abandonen els estudis a causa de les necessitats econòmiques de la llar. El coordinador del Grup d’Estudis Olímpics i Socioculturals de l’Esport de la Universidad de Concepción a Xile, Miguel Cornejo, explica aquest fet posant èmfasi en què les barras es nodreixen de “joves que no poden accedir a certs béns bàsics per culpa del neoliberalisme, que no arriben a acabar els estudis, que són indisciplinats i que s’acaben sentint marginats pel sistema de país que tenim”.
Corejo: “Les ‘barras bravas’ es nodreixen de joves que no poden accedir a certs béns bàsics per culpa del neoliberalisme”
Tots aquests joves de barris populars i condicions socioeconòmiques molt difícils, no troben alternatives ni oportunitats per millorar la seva vida i queden sotmesos dins d’una marginalitat que els fa sentir exclosos de la societat. Allunyats de tot i part de res, és per això que no troben una identitat en la qual sentir-se inclosos per formar part d’algun col·lectiu.
FONT: ENORSAI.NET
És aquí on les barras són de gran ajuda per aquests sectors de la població. Tot i que són col·lectius molt transversals on hi conviuen persones de totes les edats i classes socials, el gruix més important està format per aquests adolescents i joves de classes populars. El psicòleg Rodolfo Sapiains explica que a les barrasaquests joves hi troben “un espai en el qual ells construeixen una identitat. Jo formo part d’aquest grup i, per tant, formo part d’alguna cosa i això dóna una gran tranquil·litat”. De fet, aquesta característica de les barras com a generadores d’identitats es reflecteix en un estudi sobre aquests col·lectius fet per l’antropòlegJairo Clavijo en el qual afirma que “la barra és un espai social reconegut, amb les seves pròpies regles i jerarquies, i que és productor i reproductor d’identitats o sentits de pertinença”.
Aquest sentit de pertinença també té a veure amb el club de futbol al qual es dóna suport. I és que, en paraules de l’exjutge i president de l’ONG ‘Salvemos al Futbol‘, Mariano Bergés, “la barra inculca als simpatitzants que ells són qui més es preocupen pel club, aquells qui el defensen. Per tant, formar part de la barra és formar part del club en si mateix”. Així doncs, és un incentiu més que tenen aquests joves per entrar a una barra; per l’amor a l’equip que han seguit des de petits.
Els joves ‘barristas’ troben en la barra una família i una identitat
Però aquests grups no només són col·lectius dedicats exclusivament a animar el seu equip de futbol sinó que passen a convertir-se en un estil de vida que marca l’existència d’aquests joves. Es converteixen en, com diuCornejo, “una espècie de família que té els seus propis codis, tribus urbanes que es reconeixen i els dóna un valor de sentit de pertinença”.
Així mateix ens ho descriu un barrista amb el qual ha pogut parlar hemisfèria.cat i que no ha volgut donar a conèixer el seu nom per la criminalització que aquests col·lectius reben des dels mitjans de comunicació. Membre de Los Rediablos des dels dotze anys, la barra de Ñublense – un equip modest de províncies de Xile– defineix la barra com “una família, ja que Ñublense és la meva identitat, la meva ciutat, el meu club, la meva gent…”.
LA JERARQUIA DINS LA ‘BARRA’
Pertànyer a una barra brava genera una identitat col·lectiva entre els seus integrants, però quin comportament se’n desprèn? Segons l’activista i exdirigent del Club Atlético Atlanta argentí Mónica Nizzardo, els factors que majoritàriament es potencien en l’interior d’aquestes organitzacions són l’obediència al líder i la violència com a mètode per assolir els objectius. “Les barras bravas s’organitzen internament seguint codis mafiosos, jeràrquics, segons els quals els integrants de menor rang es converteixen en soldats al servei de la barra. Això, a la pràctica, significa obeir la voluntat del líder.”
Però amb l’obediència no n’hi ha prou per destacar, sinó que per progressar és necessari assumir una actitud violenta i forta que es vincula amb la idea de masculinitat. A la pràctica, com analitza Mariano Bergés, els integrants de la barra han de mostrar la seva virilitat a través d’una entrega absoluta per la barra i la seva intervenció en fets violents amb altres barras o, principalment, amb faccions contràries dins la mateixa afició.
Per destacar dins de la ‘barra’ cal assumir una actitud violenta i vinculada a la masculinitat
Aquest últim és el principal motiu dels darrers episodis de violència al futbol argentí. En un país on està prohibit l’accés de l’afició visitant a l’estadi local per evitar enfrontaments, són les diferents faccions dins d’una pròpia barra brava les que protagonitzen la violència en intentar imposar el seu control sobre el grup. Aquests enfrontaments es produeixen per l’interès d’ambdós bàndols per apropiar-se dels negocis, tan legals com il·legals, vinculats a la barra brava i que s’allunyen de qualsevol motivació esportiva.
En aquest sentit, el cas xilè és molt diferent. En unes barras on els negocis externs i els lideratges no estan tan desenvolupats com a l’Argentina i on, a més, els dirigents dels clubs tenen prohibit per llei qualsevol relació amb els membres de les barras, aquest tipus d’enfrontaments interns no són tan freqüents. El que sí que es produeixen són les baralles entre barres de diferents equips -com va passar fa unes setmanes a Valparaíso– i també amb la policia, molt present als estadis i que es concep com una amenaça pels barristas.
El que és comú d’ambdós països és que la violència té poc a veure amb l’esport. De fet, Sapiains afirma que el futbol és l’excusa, és l’espai on “el problema d’exclusió i desigualtat es canalitza dins la societat”. El malestar causat per la marginalitat que pateixen aquests sectors de la població troben en la violència una via d’escapament, una manera de desfogar-se i manifestar la seva ràbia.
Aquesta violència es troba en el futbol ja que, com diu Sapiains, “pels nens i adolescents que viuen en situacions complexes és un espai on tot està permès. I allà el futbol passa a un segon pla”. A més, el psicòleg descriu que històricament el “futbol sempre ha estat un lloc on es poden fer coses on en altres llocs no es pot”, com passava durant la dictadura de Pinochet a Xile quan l’Estadi Nacional es va convertir en el primer lloc on hi van haver manifestacions massives contra el règim.
MÉS ENLLÀ DE LA VIOLÈNCIA
És cert que la violència es reprodueix en el futbol i en molts casos respon a enfrontaments entre barras d’equips contraris. Però el problema de la violència com un fet i una característica inherent a les barras és un problema de fons. I és que, com diu Cornejo, “és un problema de la societat i el futbol n’és vulnerable perquè permet que la gent es desfogui”. En aquest sentit, el barrista de Ñublense tampoc creu que les baralles formin part del futbol “tot i que intimidar a l’equip rival és part de l’esport i no té res de dolent”.
El conflicte es contrueix en els barris i pobles perifèrics de les grans ciutats on aquestes persones neixen i creixen marcades per unes condicions de vida molt complicades
Tot i això, rebutja el fet de generalitzar la violència a tota la barra. Admet que hi ha “alguns membres que sí que busquen baralles però no són tots, el problema és que els mitjans ens posen a tots al mateix sac”. No obstant, el barrista no descarta participar en enfrontaments amb altres aficions que ataquin l’honor i els colors del club.
Aquesta presència de la violència com un element associat a les barras és un dels seus principals problemes. És el que fa que aquest fenomen, que en alguns aspectes és positiu a l’hora de crear identitats i incloure sectors marginats de la societat, es converteixi en un conflicte social. Però, tot i que és un conflicte que sempre s’atribueix a un mal del futbol, l’esport i els colors de l’equip hi tenen poc a veure. De fet, el problema és previ a l’arribada dels barristas als estadis. El conflicte es construeix en els barris i pobles perifèrics de les grans ciutats on aquestes persones neixen i creixen marcades per unes condicions de vida molt complicades i allà és on s’encén la metxa que explota als estadis en forma de violència i malestar social.
Per culpa d’això la criminalització d’aquests joves és constant en les societats llatinoamericanes. Però en lesbarras troben el seu espai, hi troben una identitat, un col·lectiu, un grup on es reconeixen i on poden unir-se en el seu amor cap a uns colors i la seva passió per animar un equip. En definitiva, hi troben una via d’escapament de les seves vides ja que, en paraules d’un barrista, “dins de l’estadi un s’oblida de la seva vida personal i som tots un enfocats en animar”.
Un text original de
