El Joan Yago (Barcelona, 1987) i jo quedem a la plaça de d’Osca, a Sants, un dimecres de finals d’abril a les onze del matí. Fa poc que he vist una de les darreres obres que ha portat a l’escenari: Sobre el fenomen de les feines de merda ;sàtira que, com el seu títol indica, retrata un dels grans problemes d’avui. Ara busco esbrinar com l’autor veu i viu el panorama actual de Barcelona i, sobretot, com aquest es pot plasmar o transformar des dels escenaris. Hi ha molt per analitzar: els nostres cafès es van refredant, comença a caure un lleu xim-xim i, al nostre voltant, dues dones begudes no paren de discutir i de cridar els vianants que creuen per plaça. Tot això no impedeix que la meva gravadora es concentri en les respostes honestes i contundents del Joan. La transcripció que trobareu a sota només és una síntesi de la nostra conversa.
Saps? Una vegada vaig llegir en una revista que les persones som del lloc on vivíem quan teníem disset anys. Em va semblar molt maco. Jo a aquesta edat encara vivia a Palma; per tant es pot dir que sóc d’allà.
Per què als disset anys?
Perquè entre els quinze i els disset anys, és un moment de la vida en què el cervell amplia la sensació de llar de la casa a la ciutat. Llavors, mapa l’entorn i ja el recorda com a un territori propi. Jo en realitat vaig néixer a Barcelona, però als tres anys vaig marxar a Mallorca amb la meva família.
Palma és una ciutat magnífica, però vas venir a Barcelona als divuit anys.
Sempre dic que és una sort poder tornar a Palma, però em volia dedicar al teatre i després de participar en molts muntatges semi amateurs per Mallorca, vaig decidir venir aquí per estudiar. Vaig acabar a l’Institut del teatre.
Et vas especialitzar en dramatúrgia. Per què escriure teatre?
Des de petit que m’ha enlluernat molt la gent que inventa, els qui creen coses que no hi són, de qualsevol àmbit. Sempre m’ha intrigat qui fa els edificis, qui inventa els acudits… M’agradava escriure i llegir, però molt aviat vaig començar a considerar el teatre com una forma superior de literatura perquè no només es tracta d’inventar-se una història, sinó també de fer-la, memoritzar-la, donar-li sentit, fer-la veritat, crear vestuari, una escenografia…
Portar el text més enllà d’ell mateix.
És clar. També em diverteix molt treballar per projectes i decidir que, si faig Romeu i Julieta, durant els propers quatre mesos de la meva vida em tornaré en un expert en Shakespeare, la Itàlia de principis del Renaixement, l’amor cortès… Cada projecte és un món i això sempre m’ha semblat molt atractiu. Ara he acabat dues obres i m’he tallat tot el cabell i la barba, és una necessitat real que tinc cada vegada que finalitzo un projecte.
Tot un ritual.
Diuen que potser aquesta manera de fer està vinculada amb la gent que té por al compromís. I jo no ho nego: no m’atreu la idea de fer el mateix tota la vida, i el teatre em permet viure així. Acumulo un aprenentatge, però aquest ve donat des de llocs diferents.
Abans has parlat d’edificis. És interessant la idea de la construcció: que la teva feina consisteixi en fer alguna cosa més enllà de ferhores. O potser som massa exigents a l’hora d’esperar que tot tingui un sentit?
Constantment trobo persones que es demanen: «On collons poso el que jo puc aportar? En altres èpoques, m’han fet creure que el que sé fer seria necessari, fins i tot seria aplaudit, i ara no hi ha lloc on col·locar les meves capacitats». Cadascú reacciona d’una manera diferent davant aquesta qüestió. He vist a molts que ho fan des de la renúncia, que és una situació molt trista. Després hi ha gent que s’abstreu, que ignora el problema i segueix treballant a cegues. I finalment aquells que, com ara jo, seguim endavant tot i la consciència de contradicció, tot i la sensació de saber que no tenim del tot clar a on estem anant. Justament vam fer un espectacle que es titula La nau dels bojos que parla de la sensació de seguir navegant en un riu que saps que està sec i no et porta enlloc. És absurd, però també és absurd parar. Sabent que no arribarem mai a una terra promesa, què hem de fer?
Què fem? Tampoc no vivim en una època de nihilistes.
Crec que combatre el nihilisme és l’activitat que faig amb més passió del món. Tinc la sensació que el dia que deixi de creure del tot en el que faig… T’has fixat que el nihilisme en el món del teatre és desenvolupa d’una manera molt burgesa i molt carca? També molt materialista… Gent que no creu realment en el que fa. Simplement s’embutxaca la seva part, i va tirant…
…
Jo espero que el dia que em passi això tindré la lucidesa per deixar el teatre i dedicar-me a una altra cosa.
Creus que, dins l’escena del teatre català, que és la que coneixes, es pot millorar l’absurd de la situació que vivim i fer-ho des dels escenaris?
Crec que sí, per això m’agrada fer servir l’humor. L’humor és la tercera via en un debat polaritzat entre un teatre ideològic, utòpic que plantegi un millora irreal de la realitat i un teatre nihilista, desideologitzat, etc. Crec que el sentit de l’humor és l’alternativa a l’optimisme. Jo no sóc optimista i, tal com està tot, és pràcticament immoral ser optimista perquè el món, en una línia lògica, no anirà a millor. Si hi ha petites revolucions algunes coses poden millorar, però la línia del progrés no pujarà perquè en realitat no existeix. Ja ho deia Beckett: «intenta-ho un altre cop, fracassa un altre cop, i fracassa millor.»
Fa mil·lennis que mantenim les mateixes debilitats.
És clar. Llavors, el sentit de l’humor en el teatre permet visibilitzar un problema i parlar-ne des d’un lloc sa: amb ironia, sentit d’autocrítica i, sobretot, fent-lo servir com una eina d’apoderament. Per mi, l’humor desafia les forces que més m’espanten: és la meva armadura, però també la meva arma d’atac. Els que fem teatre hem de dedicar-nos a arribar allà on no arriben el cinema o les sèries de televisió. M’apassionen aquests gèneres, però el teatre té quelcom que els altres no tenen: és una reunió. Planteja preguntes i potser també permet esbossar possibles respostes.
És important la catarsi conjunta que poden experimentar els espectadors a les sales tant de cinema com de teatre. Però és cert que, en el teatre, hi pot haver una interacció que la pantalla no permet.
I aquesta interacció no deixa de ser necessària perquè hem creat un món inexplicable, il·lògic. La majoria de les meves obres de teatre han sortit d’una noticia al diari. Els que ens dediquem a la ficció hauríem de denunciar la realitat per competència deslleial perquè és inigualable en termes d’absurd i de caos. Cap professor de dramatúrgia que vaig tenir a la universitat donaria com a bona qualsevol de les històries que pots treure de qualsevol diari; el que llegeixes als diaris ja no té cap sentit…
Tot s’ha tornat molt aleatori.
O potser ho ha estat sempre i ara ens n’estem adonant. El món està ple de coses que passen; gent que neix, gent que mor, gent que es fa pobre i gent que es fa rica. Aleshores, dins d’aquest panorama que a mi em resulta incomprensible, hi ha el caos. No hi sé veure un quadre sencer, només incidents. L’altre dia em comentaven que no hem entès bé el darwinisme: ens pensem que l’espècie s’ha refinat, que ha «millorat» a través de la supervivència dels més forts; però en realitat no hi ha procés de refinament, el que hi ha són cataclismes, infeccions i imprevisibles canvis de clima que, de manera aleatòria, maten una part de l’espècie i deixen perdurar l’altra. No hi ha un pla. Tampoc no hi ha bons ni dolents.
Potser tots ho som, de bons i alhora, de dolents…
Aquesta incertesa, que en molts casos pot restar força, a mi me’n dona. Ja no intento contestar la pregunta sencera, i el fet de no acabar d’entendre com funciona tot plegat, em posiciona en un lloc maco des del qual treballar. Em deia un amic que el coneixement s’ha d’entendre com un vaixell que fa cinc mil anys que navega; el vaixell s’ha d’anar mantenint i reparant, però no el pots treure de l’aigua, no pots deixar de navegar. Així continuem sense poder contestar les grans preguntes de qui som, a on anem i per què tenim tanta por.
La por… Parlem una mica de la teva darrera obra Sobre el fenomen de les feines de merda. Allà planteges una realitat concreta de manera molt eficaç i divertida, però creus que els espectadors de la teva obra, a part de la dosi d’appoderament que has mencionat, poden fer quelcom per millorar certes dinàmiques? En altres paraules, com ara arribar a aquells que realment poden dur a terme alguns canvis?
Aquesta és la gran qüestió i la gran contradicció de la creació teatral. Algú va dir —em sembla que va ser l’escriptor Manuel de Pedrolo— que el teatre era una gènere intrínsecament burgès i que això mai no es podria solucionar…
Però sovint el que és mainstream parteix de les accions alternatives. És possible crear un producte destinat al públic de masses conservant uns ideals alternatius?
Jo aspiro a arribar al gran públic, però no com a anhel o fantasia, sinó des de la responsabilitat.
Vols transcendir o més aviat, que el missatge de les teves obres pugui transcendir.
A l’Institut del Teatre teníem una professora, la Txiki Berraondo, que ens plantejava sempre la mateixa pregunta: per què convoqueu la comunitat? Per què demaneu a la gent que surti de casa seva, pugi al metro, compri una entrada, segui en una butaca durant una hora i mitja..? Què els donareu a canvi? Si convoquem els espectadors ha de ser per revelar, obrir o fer dubtar sobre alguna cosa en concret. Això em sembla bàsic.
I què s’aconsegueix amb una obra com Sobre el fenomen de les feines de merda ?
El que volíem era fer reflexionar la gent sobre un fet que afecta moltes persones d’avui: la insatisfacció individual, no saber què fer amb la pròpia vida, però enfocat des d’una perspectiva laboral en què es mostra situacions on els treballadors saben des del principi de cada escena, que s’estan dedicant a alguna cosa absurda, inútil o immoral. En realitat aquesta obra parteix d’una altra, Bluf, que aborda aquesta mena de temes, però des d’una perspectiva existencial: feina, relacions familiars, de parella… Però allà assistim a com gent que creu que és feliç, de cop constata que no ho és tant. En realitat, què creiem que és, la felicitat? No en tenim prou amb fer el bé…
I sempre en volem més…
I així volíem arribar al màxim nombre de gent possible i per això vam rebaixar molt el preu de l’entrada.
Gràcies, la meva butxaca ho va agrair!
I la meva perquè el fet que em dediqui al que m’agrada no vol dir que sempre tingui les esquenes cobertes. La precarietat existeix en llocs evidents, però també en d’altres en què, a priori, no ho endivenaries. Per exemple, si totes les persones que fan possible que un espectacle es dugui a terme haguessin de cobrar salaris justos, una entrada de teatre hauria de costar sobre els quaranta o cinquanta euros però, de què serviria si sempre hi hauria butaques buides? Sota el meu punt de vista mentre hi hagi butaques buides, els preus de les entrades han de seguir baixant. Què és millor per a la societat, trenta espectadors que han pagat vint euros o seixanta que n’han pagat deu?
La feina té més sentit quan s’arriba a més gent.
Per mi, sí. Un dels grans problemes del teatre a Barcelona és que les seves sales i les persones que les dirigeixen han deixat de creure, en major o menor mesura, que tinguin un paper dins la societat. La pujada de l’IVA cultural ens ha deixat molt clar que des del punt de vista del poder, el teatre no és necessari. Les sales alternatives han perdut molt de públic i es mantenen a base de subvencions que no deixen de ser almoines, no els hi permeten fer gaire més que mantenir-se oberts, però tampoc no poden començar cap nou projecte engrescador. Ens trobem en una fase de congelació hivernal. I és curiós perquè a la gent li agrada el teatre més del que ens pensem, fa uns anys que cada vegada hi ha més espectadors.
Un altre dels absurds d’avui. Però seguirem endavant, no?
Sempre dic que la insatisfacció és un dels combustibles més potents de la natura. Qui aconsegueixi transformar la seva frustració en energia tindrà una màquina que no es pot aturar.*
