Desmuntant Veneçuela

Per Cristina Gironès, Elisabet Ficapal i Jofre Figueras

Les bases del sistema bolivarià trontollen després de 17 anys de govern

Que tot canviï perquè tot segueixi igual. És una idea de la novel·la Il Gattopardo de Giuseppe Tomasi que ha tingut recorregut en la política. Serveix per definir els canvis de lideratges polítics per mantenir les coses tal i com estan. Però la situació també es pot donar a la inversa: que res canviï i que res segueixi igual. És el que ha passat a Veneçuela des de la mort d’Hugo Chávez. El seu substitut, Nicolás Maduro, no ha despertat la mateixa fidelitat i recolzament social, fet que ha erosionat la imatge de la govern i l’estabilitat del país. La revolució bolivariana ha perdut part de la seva essència. A aquesta crisi institucional s’hi ha sumat una profunda crisi econòmica, provocada per la caiguda del preu del petroli i la gran despesa pública. La pobresa i l’escassetat d’aliments han colpejat la societat veneçolana, que ha respost amb un vot de càstig al Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV).

Després de les eleccions legislatives del desembre passat, el Parlament ha quedat en mans de l’oposició i el chavisme ha perdut influència. L’estira i arronsa entre l’oficialisme i l’oposició s’ha accentuat i el govern de Maduro ha reaccionat amb decisions unilaterals. Una d’aquestes és la recent aprovació d’un decret que li permet declarar l’estat d’excepció i emergència. La tensió creix i les posicions semblen irreconciliables.

Poders enfrontats

Hugo Chávez va ser durant més de 14 anys el cap de Govern i d’Estat veneçolà. Nicolás Maduro fa avui en dia la mateixa funció. Es tracta d’un Estat presidencialista, de manera que el cap de Govern i d’Estat recauen la mateixa persona. Ara bé, el poder legislatiu actua, a priori, com a equilibri del poder del president: es tracta de l’Assemblea Nacional. Tots dos pols de poder són escollits directament pels veneçolans. Durant els anys de govern de Chávez, el president va utilitzar l’Assemblea, controlada pel seu partit, per atribuir-se més competències. Gràcies a les Lleis Habilitants podia governar sense consultar el Parlament. Però després de les eleccions legislatives, Maduro va perdre aquesta capacitat perquè el Parlament va passar a estar dominat per la Taula de la Unitat Democràtica (MUD), el partit de l’oposició.

Aquesta situació ha dut a un xoc de poders entre l’executiu i el legislatiu i a una enorme polarització. El president té la facultat de vetar les propostes de llei de l’Assemblea, al mateix temps que aquesta pot vetar tot el que proposi Maduro. “Aquest sistema està pensat perquè hi hagi contrapès entre els poders, però també per establir un consens que ara és inexistent”, afirma Anna Ayuso, investigadora experta en Amèrica Llatina i membre del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB). A més, això ha derivat en una lluita exclusiva pel poder, oblidant els aspectes relacionats directament amb el benestar de la població.

- Publicitat -

La controvèrsia sobre les lleis és el pa de cada dia del govern de Maduro. Una de les més polèmiques ha estat la nova reforma de la Llei del Banc Central de Veneçuela, que permet al govern nomenar tota la seva directiva sense passar per l’Assemblea. A més, la institució es pot negar a informar el Parlament sobre l’estat dels comptes si creu que perjudica la seguretat nacional. Maduro aconsegueix així autonomia per decidir sobre els recursos de l’Estat sense fer-ho públic. Lleis com aquesta s’allunyen de la transparència que ha de tenir un règim democràtic.

El paper de la justícia

El poder judicial ha de ser independent i imparcial, tal i com recull l’article 256 de la Constitució veneçolana. Els magistrats tenen prohibit militar a cap partit polític o dur a terme cap tipus d’activisme. Tot i les garanties de la Carta Magna, aquesta suposada neutralitat és força discutible a la pràctica. És el cas dels membres del Tribunal Suprem de Justícia (TSJ), majoritàriament afins a l’oficialisme. Precisament, abans dels darrers comicis, el Parlament en funcions va nomenar tretze jutges pro-chavistes d’aquest òrgan. Segons les últimes enquestes del país, un 62% de la població creu que el TSJ està afavorint el govern, mentre que només un 28% opina que està exercint bé la seva funció.

Així doncs, podem parlar de separació de poders a Veneçuela? La divisió entre l’executiu i el legislatiu pretén garantir una supervisió mútua, però actualment mantenen una pugna permanent per fer-se amb el control del país. A més, la politització del poder judicial fa que la independència entre poders sigui pràcticament nul·la. Tot això ha desembocat en un bloqueig institucional.

La batalla electoral

Si d’alguna cosa no es pot acusar el chavisme és de no haver passat per les urnes. Des que Chávez va guanyar les primeres eleccions el 1998, els veneçolans han votat sempre dins dels terminis constitucionals. També han estat consultats en diferents referèndums i el chavisme sempre n’ha sortit vencedor. “No es pot dir dictador a Chávez per totes les eleccions que ha guanyat de manera legítima”, apunta Antoni Traveria, director de la Casa Amèrica Catalunya. L’única derrota que s’ha emportat va ser en el referèndum sobre la reforma constitucional de 2007. Tot i això, un any més tard va aconseguir el suport popular necessari per esmenar la Carta Magna i optar a la reelecció indefinida.

Imatge cedida per Julio Mesas, Caracas 2014
Imatge cedida per Julio Mesas, Caracas 2014

La pugna pel control mediàtic

Els mitjans de comunicació juguen un paper molt important a l’hora d’emetre propaganda política. Les televisions públiques serveixen al chavisme per socialitzar el seu discurs. Tanmateix, s’ha de dir que les cadenes més vistes del país són d’origen privat i donen suport a la MUD. Els canals més afins a l’oficialisme (VTV, Telesur i TVES) no superen el 5% del share total. Ara bé, no hem d’oblidar l’anomenat mecanisme de les cadenes, que consisteix en l’emissió diària d’un missatge del president a totes les televisions.

No és només en l’àmbit audiovisual en què l’oposició té més recorregut, sinó també en els diaris. A més, la premsa internacional també s’ha mostrat més favorable a la coalició anti-chavista per solidaritat corporativa. Segons Traveria, els mitjans públics són la manera del govern per tenir veu als massmedia. “El règim va crear els seus propis mitjans públics per contrarrestar el poder de les classes dominants”. Però la seva influència va més enllà. No renovar les llicències d’algunes emissores o nacionalitzar les cadenes privades són alguns dels mecanismes que utilitza. El monopoli estatal del mercat del paper també serveix per forçar el tancament de diaris, com va passar amb el Carabobeño. No obstant, tots els sectors socials troben una representació mediàtica. “Podem dir que hi ha posicions molt enfrontades, la lluita de la qual s’extrapola als mitjans, però no podem parlar de Veneçuela com un espai on la llibertat de premsa estigui en risc.”, assegura Jordi Mir, membre del grup de recerca CEMS.

El poder comunal

Un dels elements dels quals ha fet bandera el govern veneçolà és el poder popular. La Constitució contempla la presa de decisions vinculants per assemblees de ciutadans, però realment podem parlar d’un model de democràcia directa?

Abans de res, Veneçuela és una república federal. Això vol dir que el seu territori s’organitza en 24 entitats federals amb competències pròpies. Actualment el PSUV governa en 21 estats, mentre que l’oposició en controla només tres, a l’espera de les eleccions regionals previstes pel proper desembre. Per sota dels estats trobem els municipis, on el poder està més fragmentat: l’oficialisme té més força en zones rurals i l’oposició governa a grans ciutats com Caracas. Mitjançant diverses lleis el chavisme ha creat el poder comunal, amb molta força en l’àmbit local. És aquí on podem parlar de democràcia participativa. Els consells comunals són organitzacions veïnals formades per iniciativa pròpia que serveixen per fer demandes al govern i per portar-les a la pràctica. Aquesta és la màxima expressió del socialisme del segle XXI predicat per Chávez.

EL SISTEMA ELECTORAL ÉS UN DELS MÉS TRANSPARENTS I SEGURS DEL MÓN

Aquestes entitats han acabat sent el mètode per vehicular els recursos econòmics del govern cap als municipis. Gràcies a això s’ha pogut oferir serveis a moltes comunitats aïllades i sense recursos. Però també han provocat conflictes de competències amb els ajuntaments governats per l’oposició, on han esdevingut poders paral·lels.

Recentment, Maduro va decretar una llei que preveu la creació del Consell Popular d’Estat. Ayuso explica que aquest nou òrgan superior pretén restar atribucions a l’Assemblea Nacional dominada per l’oposició. Tots els moviments del govern són vigilats de prop per l’Exèrcit.  Aquest òrgan és un dels pilars que sosté el règim, juntament amb el poder comunal i el judicial. Els militars actuen com un actor polític independent i juguen un paper clau en l’estabilitat del país.

Repressió i corrupció

Les denúncies per atacs a membres de la oposició han estat sistemàtiques aquests últims mesos. El cas més recent va acabar amb l’assassinat de Luis Manuel Díaz, dirigent local d’Acció Democràtica, durant un míting polític.

Enrique Capriles és un dels líders de la MUD que realitza una major oposició per vies democràtiques. No és el cas de Leopoldo López, que va encapçalar l’intent de cop d’Estat de 2002 per enderrocar el president Hugo Chávez. Els fets van acabar amb diversos morts i centenars de ferits, com recorda Tati, ciutadana de Caracas, que diu que va ser la pressió del poble que va retornar el poder a Chávez. López encara ocupava llocs de rellevància quan va ser condemnat a 13 anys de presó. Per Ríos, en aquest cas no podem parlar d’un pres polític. “López era potencialment el proper líder d’un nou cop d’Estat”, afirma.

EL MERCAT NEGRE I EL NARCOTRÀFIC SÓN ELS PRINCIPALS FOCUS DE CORRUPCIÓ

D’altra banda, la corrupció també afecta profundament el país, però no sempre es condemna. L’escassa autonomia del poder judicial dificulta que molts casos surtin a la llum. Ayuso assenyala el narcotràfic i el mercat negre com a principals focus de males pràctiques. És el que passa amb la venda de petroli -principal font de riquesa del país-, que sovint es troba sota sospita. Un altre dels episodis més destacats implica l’expresident de l’Assemblea Nacional Diosdado Cabello, acusat de malversació de capital en diverses empreses i d’estar relacionat amb xarxes de narcotràfic. Malgrat tot, els experts remarquen que els nivells de corrupció no són comparables als dels partits de l’època anterior al chavisme.

Un futur incert

L’hegemonia dels anys de govern de Chávez ha quedat enrere. Amb Maduro, s’han pogut apreciar clarament les llums i ombres del sistema polític socialista. Els escàndols de corrupció, la inseguretat i el control mediàtic i judicial s’han posat de manifest davant una crítica situació econòmica i social que ha despertat la indignació popular. Tot i això, els avenços socials assolits pel chavisme són innegables. La pobresa s’ha reduït un 20% entre 1999 i 2010, segons dades de les Nacions Unides, i l’índex Gini li dóna la menor taxa de desigualtat de Llatinoamèrica. Això ha beneficiat a sectors socials exclosos, que per primer cop s’han integrat en la política gràcies al sistema de les comunes.

Però la forta dependència del petroli ha condicionat moltes de les mesures que s’han establert. Sense aquests ingressos, el govern de Chávez difícilment hauria sobreviscut en una sistema basat en les importacions. Ara que el motor de l’economia està en hores baixes, el govern hauria de buscar nous ingressos; com enfortir el sistema fiscal o reduir el control estatal del tipus de canvi per evitar fugues de capitals.

El chavisme té el repte de tornar a connectar amb les classes populars i mitjanes i seguir impulsant les polítiques socials d’anys enrere. L’oposició ha d’aconseguir gestionar la seva pluralitat per esdevenir una alternativa de poder sòlida. Un joc d’interessos contraposats en un taulell inestable que sembla lluny d’acabar.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

Rufián: “Hem obligat el PSOE a una sortida d’esquerres i a no repetir errors del passat”

El portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha defensat que amb el seu suport als pressupostos generals de l'Estat (PGE), que s'aprovaran aquest dijous...

El voluntariat permet que el 87% de les entitats socials mantinguin els seus projectes

El 80% de les entitats de la Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) han incorporat persones voluntàries per donar suport presencial o telemàtic durant...

Canadell delegarà les funcions de president de la Cambra si surt escollit a la llista de JxCat per al 14-F

El president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, ha explicat aquest dijous al matí que si el pròxim 12 i 13...

Ayuso diu que Catalunya gasta en l’independentisme l’equivalent al cost de 17 hospitals de pandèmia

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha dit que Catalunya gasta en "accions independentistes" l'equivalent al cost que tindrien 17...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca