Mick Jagger fa 73 anys el juliol de 2016 i espera el vuitè fill. El titular dispara en la ment cansada d’aquest columnista insignificant una cadena d’associacions que toquen quasi totes les seves obsessions favorites.
Parlem del fenomen cultural: del personatge que un moment o altre ha passat per la imaginació, el somni i el deliri d’una quantitat tan immensa de gent que tenim dret a parlar d’ell fins i tot aquells que la majoria de les vegades trobem el rock com un soroll pesat.
Comencem pel començament. Neix a Anglaterra el 1943: anys de guerra, pobresa i racionament alimentari. És fill de mestre i perruquera. Viuen a comarques, i quan li arriba l’edat se’n va a Londres a estudiar. Allí fa amics i avui, al cap de cinquanta anys llargs, té 215 milions de lliures esterlines.
¿Algú s’imagina la quantitat i la qualitat de festa i figa que ha usdefruitat pel camí de la vida? Els anys seixanta i setanta, Londres, París, Nova York, el Mediterrani, el Carib… Però avui que és un home vell el fascinant és imaginar-se què el pot motivar. Una cosa sembla segura: assumir que ho ha fet tot, ho ha viscut tot. Sap que milers de persones començarien projectes amb ell perquè és ell. Sap que la multitud de dones que es baixarien les calces perquè és ell ompliria uns quants estadis.
Per tant, què el motiva? A mi em fa pensar en el nom del porc a la menjadora. En què pensa, el porc, a la menjadora? Doncs és difícil de dir, però posem que en la menjadora. És feliç? Doncs segurament sí, molt, més que el granger. Per al porc només existeix ell i la menjadora i el menjar: sempre, de tot, sense parar, ignorant tot el que ve després, és a dir, la pròpia merda, que trepitjarà sense manies fins que el granger obri l’aixeta i passi la manguera.
Vist així és perfectament lògic que Mick Jagger sigui una icona de la seva generació. Vegem-ho: quan miren enrere i fan balanç poden constatar han estat els grans beneficiats del creixement econòmic de 1945 a 1975. Però el més específicament generacional ha de ser aquesta sensació de tenir dret a tot ara i perquè sí, aquest voler que no s’acabi mai la festa, peti qui peti, encara que sigui una criatura que encara ha de néixer.
Perquè efectivament, si no s’entén bé la idea d’aquesta columna, confio que aquesta criatura ens ho acabi d’aclarir. Tenir un fill als 73 anys és ignorar que et moriràs a les portes de la seva adolescència. És actuar com si el temps no existís, com si la festa consumista i depredadora del turbocapitalisme no s’hagués d’acabar mai.
Per això és un exemple perfecte d’aquesta actitud vital del porc, tan pròpia d’aquesta generació: l’obsessió pel plaer instantani combinada amb la indiferència per la merda que es va deixant enrere. Ara, com que només sóc un columnista infeliç i insegur dels seus recursos, he d’avisar el lector que “merda” és una metàfora, i que ens pot valdre tant per “criatura sense pare” com per “situació mundial”.
(Epíleg: probablement, la veritable estrella d’aquesta història és la mare de la criatura: d’entre aquesta multitud de dones que ompliria estadis, ella ha estat l’escollida, i avui no hi ha més mèrit que destacar-se de la massa. No l’he vist, però no serà cap sorpresa si té l’edat d’una néta de l’artista i està com un tren. Molts encara admiraran i elogiaran el pare, el vell semental incansable que encara trempa i fa fills. Quan el fet biològic arribi i el món recordi el somriure etern del gran Mick, els set primers fills estaran encantats de repartir l’herència amb un més perquè el pare va “estimar la vida” fins a l’últim alè.)