República de Macedònia: Revolta, més colors i Europa de fons

Tot i que el vol arribava amb tres hores de retard i eren les quatre tocades del matí, el taxista seguia esperant amb un cartell entre les seves mans on s’hi podia distingir el nostre nom. I ho hagués seguit fent el temps que calgués, pel mateix pírric preu.

L’arribada nocturna a Skopje (República de Macedònia) no ens va impedir gaudir de reüll l’inusual arquitectura de la ciutat. Als tradicionals blocs de formigó de caire soviètic se li sumaven moderns mausoleus arquitectònics dignes de Las Vegas. Però hi havia algo inusual en la seva figura, un denominador comú que no hauria de ser-hi present: tots els neomausuleus estaven bombardejats per taques de pintura de vius colors: taronja, groc, verd, blau, violeta… amb una infinitat de tonalitats diferents a la llum de l’alba.

“Cold Revolution” van ser les úniques paraules que li vam treure al taxista aquella nit.

Un aclariment

La República de Macedònia (o Antiga República Iugoslava de Macedònia, segons a qui preguntis) conforma un territori balcànic en disputa històrica. De tradició eslava i turca, no es pot confondre amb el tradicional Regne de Macedònia (actual regió de Grècia), malgrat que n’hagi incorporat icones que li són pròpies: la primera bandera de la República (vetada per Grècia) incorporava el Sol de Vergina, símbol de Filip II, pare d’Alexandre el Gran. Dues figures transformades en mastodòntiques escultures en els centres neuràlgics de Skopje, tot i ser oriündes  de la Macedònia grega.

Una regió hel·lènica que es va expandir amb la conquesta romana del territori, passant a mans bizantines (eslaves) i finalment otomanes (turques) el segle XIV, fins a conformar una geografia molt més extensa que avarca territoris de l’actual Albània, Sèrbia, Grècia i Bulgària.

- Publicitat -

No va ser fins les Guerres Balcàniques (1912-1913) que Sèrbia, Grècia i Bulgària es van repartir el pastís territorial de Macedònia, d’un imperi otomà en descomposició, sent Sèrbia qui es va quedar amb la part que avui es coneix com a República de Macedònia. L’adveniment de Iugoslàvia, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, conformà la República Socialista de Macedònia, de qui Tito s’encarregà de dotar i enfortir un sentiment nacionalista en el seu pla de descentralització. Un moviment que tenia un clar interès geoestratègic en ares de reclamar la Macedònia grega i, de pas, l’accés al mar Egeu.

Finalment però, la República de Macedònia s’independitzà l’any 1991, iniciant una llarga travessa en el desert pel reconeixement internacional de la seva nacionalitat. La causa n’és Grècia que (per motius culturals, històrics i geogràfics) temia i tem una reclamació territorial de la seva regió, que ha comportat un fort conflicte diplomàtic fins al punt de vetar la seva incorporació tant a l’OTAN com a la Unió Europea.

Una ciutat partida en dos

Dividida pel riu Vardar, un pont uneix les dues places més importants de Skopje, la d’Alexandre i la de Filip, dividint la ciutat en dos.

La ciutat d’Alexandre, o “El Guerrer de Macedònia” si atenem als eufemismes, és una ciutat moderna, eslava, en construcció i amb clares intencions d’oblidar el passat iugoslau per fer una picada d’ullet a Europa.

Per contra trobem la ciutat de Filip, qui no s’amaga, a diferència del seu congènere a l’altre banda del riu, alçant la immensitat del puny de vanaglòria sobre el seu pedestal de pedra, rodejat pels miravets que sobresurten de la seva ciutat. La que atresora l’orgull otomà dins del barri turc més important d’Europa. Un orgull que, tot sigui dit, costa d’albirar fàcilment degut a la Carcassona balcànica en la que s’ha transformat.

Skopje acumula una gran variant d’ètnies i cultures, que es poden distingir entre eslaus, turcs, albanesos (immigrats durant la Guerra de Kosovo) i gitanos. No resulta estrany topar-se enmig de la ciutat amb algun carro conduït per nens gitanos, mentre s’encenen un cigarro, en la cerca de ferralla.

Recórrer de dia la ciutat d’Alexandre és un còctel que barreja Ciutat Meridiana i una París en miniatura, això sí, no hi trobaràs gaire gent, cap McDonalds ni botiga de marca internacional. Però permet observar en plenitud –tot i el clima tropical- el que hores abans ens havien descrit com a “Cold Revolution”.

Un país insatisfet

La versió oficial dels fets difereix de la que s’escolta pels carrers de Skopje. Ras i curt, la “Cold Revolution” s’inicia l’abril del 2016 en contra del govern conservador del president Gjorge Ívanov, degut a la inoperància per fer front a la crisi econòmica que travessa el país (amb més d’un 30% d’atur).

Encapçalada pels Protestos, un moviment que té el seu origen en la mobilització contra la corrupció sistemàtica que va viure el país l’any 2014 i que va obligar als conservadors a fer dimitir el seu primer ministre Nikola Gruevski i a introduir als socialdemòcrates al govern, i pren el projecte “Skopje 2014” en el punt de mira de les crítiques.

“Skopje 2014”, o com renovar una metròpolis en 5 anys per explotar el turisme de la ciutat a costa de corrupció, opacitat i la construcció d’una infinitat de monuments i edificis que pretenen oblidar el passat socialista de la ciutat i construir una nova identitat nacional. Per això els blancs de l’ofensiva multicolor són els edificis i monuments que desenvolupa “Skopje 2014”.

Ucraïna 2.0?

El primer que se’ns va passar pel cap va ser Ucraïna. La fórmula sembla ser idèntica de partida: Exrepública soviètica + corrupció + colors + Unió Europea = què pot fallar? Doncs més del que sembla. El que seria un moviment pro-europeu podria tenir una connotació diferent, per no dir contrària. L’Igor, el Mad Max dels taxistes sense llicència, i qui ens va fer una ruta per la perifèria de la ciutat en la seva tartana ens va relatar una versió alternativa.

Professor que mai ha exercit la seva professió, emigrant a Suïssa amb la fi de Iugoslàvia i conductor per als periodistes d’El País durant la Guerra de Kosovo. Per un moment vam témer que es pensés que Espanya era un barri de Tijuana, ja que va confondre el rotatiu amb el fictici “El Paso”.

Va ser categòric: “Amb la caiguda de Iugoslàvia l’atur s’ha disparat fins al 36%, les desigualtats econòmiques i salarials s’han multiplicat per deu i hem perdut el capital que Rússia i Xina aportaven a la indústria del nostre país”.

Raó no li falta, des del 1991, l’índex de Gini de les desigualtats econòmiques s’ha duplicat del 20% al 40%, la pobresa afecta a més d’un terç de la població i l’economia submergida acumula un 20% del PIB. La poca economia productiva del país (mineria i ramaderia) s’ha redirigit al turisme en la seva pitjor vessant: a costa de vendre mà d’obra barata al millor postor i desenvolupar un pla estratègic –Skopje 2014- opac, que només ha servit per sumar els pitjors mals del comunisme i el capitalisme per enriquir a l’elit del país en una xarxa de complicitats mútues.

L’eterna disputa: entre Rússia i la Unió Europea

Macedònia, o més ben dit, la població de Macedònia, viu les conseqüències d’una etapa que es podria catalogar de postcomunisme perifèric, que va des de la fi de l’URSS fins l’actualitat. Una etapa en que els diferents Estats de l’engranatge soviètic són víctimes dels estira i arronses entre Occident (la UE+ Estats Units) i Rússia.

Països subjugats a les interferències de tercers, que els continuen perpetuant en una dinàmica absurda de misèria social, explotació i conflicte inherent. Les guerres, la violència, pren múltiples formes, i al segle XXI predomina l’econòmica, sobretot en aquesta tipologia de països. Cal trencar amb la maleïda roda.

Com en els feliços anys vint, és possible que estiguem vivint els últims dies d’una etapa que no ha sabut resoldre els problemes del passat. L’URSS va caure i la lluita per la carronya segueix vigent en una guerra de guerrilles traslladada a l’esfera econòmica.

A l’accés del barri turc, s’hi troba una petita tenda d’antiguitats. Rodejats per bustos de Lenin i Tito, el tender es dedicava a explicar amb delit cada una de les diferents medalles de la seva col·lecció iugoslava. Entre medalla i medalla ens anava explicant “les grandeses” de Tito. Amb les ulleres lleugerament inclinades i un somriure sorneguer ens va afirmar “nou de cada deu macedonis estarien a favor d’un nou Tito, no ho diuen, però ho pensen”. Involucionar per evolucionar, o evolucionar per involucionar? Mentrestant, tot va empitjorant.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca