Sovint, per presumció o per ignorància, imaginem que les nostres reflexions són originals, que anem descobrint el Mediterrani o la pólvora a cada cruilla del camí. Però si tenim un bri d’honestedat i humilitat, quan llegim els clàssics, hem de callar i dona-ls´hi la paraula
D’actualitat. Dr. Jaume Aguadé Miró
El problema de la cultura és el problema espanyol per essència. Tota la vida del país es mou dintre d’un cercle viciós; marxa automàticament degut a la nostra ignorància. És la rutina que guia únicament nostres passes: caminem a les palpentes tantost no deixem el camí fressat i és que no sabem res de ço que envolta el camí, que omplien de clolts i de mals passos les generacions que ens han precedit.
La ignorància a Espanya no és sols patrimoni del baix poble, sinó també de les classes elevades, en la majoria de les que , donats llurs medis i significança, hi hauria d’haver la major cultura.
Tant el comerciant com l’artista com l’advocat i el metge i l’enginyer saben solament el seu art, ofici o carrera, i encara malament, la major part de vegades: quatre regles per a les coses clares, per al més comú, i quatre martingales per a sortir del pas pels casos difícils. De les demés manifestacions del pensament i de l’acció humana res en saben ni els interessa.
Tota aquesta gènera ha fet la nostra vida grollera, exempta d’espiritualitat i de noblesa. Procuren treure només tot el partit material de la carrera i ofici, excusant-nos en un excepticisme (sic) immund i fent gala d’un sanxopanxisme fastigós.
No havem sabut obrir bé les parpelles davant la vida per omplir-nos els ulls de llum i de bellesa; no havem sabut descobrir, encara de la terra, el secret esplendorós de sublimitat i grandesa que porta.
Havem anorreat l’esperit per a poder-nos revolcar en la matèria; i l’esperit, en abandonar-nos, ens ha deixat, com a venjança, lletjos i monstruosos [1].
—–