A primers de juny la xafogor de la ciutat ja era una realitat angoixant, tot i així vaig decidir anar caminant un parell d’illes fins arribar al meu destí, l’Utopia 126, encabida en una fàbrica de principis de segle passat que tant caracteritzen l’ascendent barri del Poble Nou. La idiosincràsia de l’espai deixava entreveure, encara enguany, la realitat anterior de la construcció: encavallades de ferro sostenien el sostre on s’obrien grans plafons translúcids que il·luminaven la diàfana sala principal.

Feia temps que la productora 126 s’havia començat a involucrar en la gestió de projectes culturals de tota mena, el darrer i possiblement més ambiciós dels quals tindria lloc aquell mateix cap de setmana, l’Utopia Photo Market, que començà a forjar-se com una idea cada vegada més palpable l’estiu passat partint de la ferm voluntat de recolzar el talent  fotogràfic català.

Precisament, talent és la paraula clau d’aquest mercat. A diferència d’altres casos sonats on es valora l’economia o els contactes dels futurs expositors, l’elecció dels fotògrafs, marques, escoles, botigues i editorials participants corria a càrrec d’un comitè d’experts, professionals i amants del món fotogràfic que, en un acte plenament democràtic escolliren segons la qualitat del treball realitzat. L’audaç acció desjerarquitzada possibilità un panorama dinàmic, heterogeni, enèrgic i, en definitiva, brillant on s’entremesclaven grans talents consolidats com en Jordi Bernadó o Manolo Laguillo, retratista de la “quietud de la ciutat” des de la dècada dels 70s, amb talents més joves com l’Eli Garmendia.

El mercat s’iniciava divendres tarda però aquell mateix matí tot restava en preparació. Un gran mural on s’establia la relació fotògraf-espai precedia la sala, tot i així certs stands romanien buits, els fotògrafs seleccionaven les obres cabdals i les penjaven en una constant simfonia de trepants. Els cafès anaven i veien. S’anticipava l’agitació que s’iniciaria aquell mateix vespre.

Un dels punts clau del mercat era la presència del l’autor, el contacte del visitant amb el narrador, aquella primera persona que moltes vegades queda relegada a un segon terme a favor del mitjancer. “La rellevància de les imatges recau en l’autor més enllà de la imatge per la imatge. La imatge no existeix en si, sinó que és un autor que narra quelcom”, sentenciava Vicenç Boned, director de la galeria Tagomago, qui s’encarregà de les visites guiades al voltant del mercat i facilità part de la seva col·lecció – o més ben dit, de la seva acumulació d’obres –  per alçar un altar fotogràfic el leitmotiv del qual eren les mans.

Encetat en una conversa amb el fotògraf Joan Tomàs –qui per tot visitant proposava un retrat per l’instagram a 50 cèntims, establint una relació formidable entre l’acte democràtic de la foto i el fotògraf reconegut- recalcava “Sempre hi ha una narració, ja sigui una obra més documental o més poètica. El fi és la foto física, el procediment i el discurs és el rellevant.” I aquest, junt amb la qualitat és el que, certament, defineix una fotografia com art i l’eleva més enllà de l’acte mecànic de fotografiar.

Que aquest projecte sorgeix del cor i de l’aventura passional entre un grup d’amics i socis és innegable. Durant la roda de premsa, i mentre els artífexs d’aquesta nova utopia –Montse Abbad, Quique Camín i Oscar Vallés, entre d’altres- dialogaven asseguts en un petit escenari conformat per mobiliari antic que agreujava l’aire despreocupat del conjunt, s’escoltà una romàntica confessió per part de Camín: “Primer mirem el problema, després el resolem. Teníem la voluntat de fer un seguit d’accions. L’inici del projecte sorgí a partir de certes qüestions al voltant de si es podia fer quelcom complementari a tot el moviment barceloní” donant, així, una plataforma a iniciatives que necessiten de certs espais per créixer i “atraure un públic més ampli del que ja existeix.”

Quina és la manera d’atreure al públic i de sortir del llenguatge planer prototípic dels mercats? Múltiples activitats atractives que el complementin. La proposta es completava amb diàlegs i conferències protagonitzades per professionals de la fotografia com el fotògraf Jordi Saragossa o Pepe Font de Mora, director de la Fundació Foto Colectania, o per apassionats del sector com l’actor Carles Sans (Tricicle) o el showman Andreu Buenafuente.

A la mateixa sala, adossada a la nau principal, es projectaren els documentals de Toni Catany i de Leopoldo Pomés, qui era indirectament present a partir del restaurant Flash-Flash, encarregat del càtering d’aquesta petita fira.

A l’accedir al recinte, a mà esquerra penjava una corda amb múltiples pinces, una corda d’estendre fotogràfica on aquells qui volguessin podien penjar una obra pròpia a canvi de qualsevol altra que estigués penjada, o bé podies ser víctima dels Mariscal Portraits, una oportunitat única per ser dibuixat pel dissenyador.

Tot i que sens dubte, la Subhasta OFNI –Objecte Fotogràfic No Identificat- fou una de les activitats més singulars. Al contrari del mantra que segueix qualsevol casa de subhastes, el comprador visualitzava les obres, penjades al llarg del mur més ample de la nau, sense saber-ne l’autor, sense especular sobre l’ídol que s’amagaria darrere de cada una. Aquí l’ídol era eliminat a favor de, novament, la qualitat.

En definitiva, aquesta era una aventura per intentar resoldre els problemes de la fotografia catalana, la qual encara roman a l’espera de la formulació i consolidació del complex Decret Nacional de Fotografia que l’exalti com part del patrimoni cultural català.

“El fet d’estar ja és bo” seguia Camín,  conscient de que estaven formulant un discurs que unia el dispers món de la fotografia.

Una aventura a les palpentes: “Dilluns veurem el què” referint-se a l’acollida que tindria l’esdeveniment. I ho van veure, sí, més de 3.700 somiadors van acostar-se fins la nau aquell cap de setmana durant la primera edició d’aquest mercat. És evident que les narracions oníriques auto-editades d’Enric Montes; la sinceritat dels retrats de Rosa Codina; la presència del gest i la sinceritat manufacturada de Manuel Granados; les captivadores publicacions d’editorials com The Folio Club o la referent botiga de fotografia Nostàlgic; passant per escoles oficials i d’altres alternatives com El Observatorio; fent un break al foodtruck de Flash-Flash amb les mítiques icones yé-yé de Leopoldo Pomés; les conferencies i workshops constants; la OFNI; sense oblidar l’stand d’Olympus o Fujifilm, que mobilitzaven al visitant a través de sortejos diversos, configuraren una deliciosa oda a la fotografia que esperem es repeteixi i es consolidi com una realitat més de la nostra ciutat.