Xavier Anta és doctor en Història, treballador assalariat i també activista, però renunciarà a aquestes nomenclatures tant bon punt les llegeixi. A ell no li interessen els clixés sinó la càrrega simbòlica i ideològica que transporten. És per això que va decidir investigar sobre Gonzalo de Reparaz, un intel·lectual portuguès i paniberista que va trencar amb els cànons de la seva època fruit del qual n’ha sortit la tesi “Reparaz, intelectual errante”.

Per què Gonzalo de Reparaz?

Per casualitat. Quan vaig començar a treballar amb el DEA per poder accedir al Doctorat l´únic que tenia clar és que volia centrar-me en estudis relacionats amb la ideologia; amb la creació i difusió d’aquesta.

A través del GEHCI vaig contactar amb la Dra. Susanna Tavera, que fou qui em va suggerir Reparaz perquè li havia cridat l’atenció que aquest home, sense saber-ne quasi res d’ell, s’hagués implicat amb saraus anarquistes bastant grossos.  A mi em va resultar molt interessant investigar un intel·lectual anarquista a qui per posició social no li corresponia ser-ho.

Què descobreixes en ell?

Durant el DEA descobreixo que és un personatge que de manera discreta està en contacte amb alguns dels personatges més destacats de la Espanya dels segles XIX i XX.

Però ell és portuguès, no?

És nascut a Portugal. El seu pare, però, era d’ascendència eusquera i, al ser director d’orquestra, li tocava viatjar molt. Durant molts anys va estar de gira per la Península i es va emportar a la seva família. Aquest fet facilità que Reparaz tingués una visió peninsular d’Espanya.

Ell va adquirir una idea d’una Espanya Gran que incloïa Portugal i que era plurinacional. A més, volia que aquesta Espanya treballés per ressorgir de les seves misèries després d’haver perdut hegemonia mundial amb la pèrdua de territoris d’ultramar al llarg del segle XIX.

“Reparaz no era un cínic com ho són Losantos i el Pedro J. Ramírez. Aquests menteixen a consciència, en cas de necessitat, per aconseguir poder, mentre que en el cas de Reparaz és molt difícil trobar afirmacions que ell sabés que eren manifestament falses en el moment de fer-les”

Així doncs podem dir que Reparaz també és un regeneracionista…

Ell és regeneracionista abans de què ho fos la generació del 98. És a dir, regeneracionista de primera onada.

Cal tenir en compte que durant les darreries del segle XIX Espanya en particular i el sud d’Europa en general comencen a tenir un sentiment d’inferioritat respecte a països com Alemanya i Anglaterra. La modernització d’aquests, la seva economia i el seu exèrcit entre d’altres coses estaven molt per sobre de la vella potència que ja era Espanya i que estava en plena decadència.

Reparaz s’agrupa a la Institución Libre de Enseñanza de Joaquín Costa i el pren com a referent. L’intel·lectual portuguès veu en el colonialisme i l’imperialisme el motor d’esperit regeneracionista. Aquestes idees eren vistes com quelcom progressista i estaven de moda perquè les dues grans potències europees abans nombrades s’hi estaven centrant en colonitzar territoris d’arreu del món.

Com aconsegueix Reparaz relacionar-se amb els que tallen el bacallà?

Senzillament per interès instrumental. Els poders polítics l’aprofiten perquè ell té una capacitat molt desenvolupada per generar discurs. Reparaz s’inicia a la premsa caciquil local a Toledo i a Sant Sebastià i després a Madrid on fins i tot acaba participant en campanyes de premsa per a destacats militars, com Polavieja, i també per a polítics.

Per què trenca amb aquells amb qui combregava?

Ell està convençut de què té la raó però sap que no té el poder. Així que intenta convèncer als poderosos de què l’han de seguir en els seus propòsits. Com que en realitat aquells qui ostenten el poder volen que Reparaz se sotmeti als seus desitjos s’acaba produint un desencant en l’intel·lectual.

Reparaz està convençut de què ell és millor que la gent que està obligat a servir i això li provoca contradiccions internes. Quan veu que les elits actuen de manera contrària al que haurien de fer segons la idea de Reparaz, aquest es desencisa i comença a ser molt crític amb elles.

“Tots els països que no compleixen l’ideal capitalista s’hi han de sumar a les bones o a les males. Si un intel·lectual no accepta aquest model queda com un excèntric o com un idealista fora de la realitat“

Per exemple, ell veia en el colonialisme un motor de canvi d’una Espanya que estava rovellada per idees oligàrquiques predominants a Castella i creu que colonitzant es podrà revertir la situació. Aquesta idea pot semblar estranya avui en dia, però Reparaz creia que la creació d’un imperi colonial nou a l’Àfrica canviaria l’estructura econòmica espanyola, reorientant-la cap al comerç i l’exportació i redirigint el poder polític espanyol de Madrid a Barcelona. També considerava que amb aquest procés també s’obririen moltes possibilitats professionals per a les classes mitjanes i els intel·lectuals en l’administració colonial.

Reparaz es enviat a Tànger com a comissionat especial del govern i allí se n’adona que les elits no fan mai cas dels intel·lectuals sinó que sempre actuen en benefici propi. En aquest punt trenca totalment amb el govern espanyol, que l’expulsa de la ciutat i el condemna a l’ostracisme professional fent que s’hagi de refugiar per Europa i Sud-Amèrica.

Què me’n dius de la seva crítica permanent als poders fàctics de Madrid?

La seva visió d’Espanya no s’adequa a la idea d’una Castella augmentada. La seva posició és plurinacional i creu que si Catalunya aconseguís el lideratge polític d’Espanya seria un èxit per al país perquè promouria un canvi de model. Reparaz creu que la regeneració és possible aprofitant la majoria d’edat d’Alfons XIII, aprofitant la colonització d’una part del Marroc i que la burgesia catalana és molt més operativa i eficient per al país que els oligarques castellans i andalusos que en aquella època tallaven el bacallà en benefici propi.

Ell veu que Catalunya està oberta al comerç i al mar i que la seva empenta podria atreure a Portugal a confederar-se. La seva crítica a la regió de Madrid de la seva època és deguda a què considerava que aquesta només sabia xuclar de la mamella de les altres regions per la seva pròpia subsistència.  

“Reparaz està convençut de què ell és millor que la gent que està obligat a servir i això li provoca contradiccions internes. Quan veu que les elits actuen de manera contrària al que haurien de fer segons la idea de Reparaz, aquest es desencisa i comença a ser molt crític amb elles”

La ploma del portuguès és mordaç i àgil. El seu estil pot recordar-nos al de Jiménez Losantos o Pedro J. Ramírez…

A l’igual que Reparaz, aquests periodistes que nombres creuen que tenen la raó absoluta i que els que no pensen com ells són imbècils. Tots tres són molt agressius tot i que Reparaz no tenia tanta llibertat d’expressió per poder faltar tan directament com es fa avui dia. A més, tots tres també se senten il·luminats per una raó transcendent.

No obstant això els diferencia una cosa a tenir molt en compte. Reparaz no era un cínic com ho són Losantos i el Pedro J. Ramírez. Aquests menteixen a consciència, en cas de necessitat, per aconseguir poder, mentre que en el cas de Reparaz és molt difícil trobar afirmacions que ell sabés que eren manifestament falses en el moment de fer-les.

A l’intel·lectual del segle XXI també li toca ser errant com ho era Reparaz?

Avui dia sembla que no hi ha incerteses sobre el model a seguir. En canvi sí que les hi havia en l’època de Reparaz en la que encara s’estava definint com s’integrarien les masses i els canvis socials desvetllats pel desenvolupament industrial dins el model polític liberal. En aquest inici de segle tot és massa clar. Només hi ha una opció aparentment raonable que s’anomena liberalisme econòmic i qui no hi estigui d’acord és considerat persona de mala fe o ignorant.

Tots els països que no compleixen l’ideal capitalista s’hi han de sumar a les bones o a les males. Si un intel·lectual no accepta aquest model queda com un excèntric o com un idealista fora de la realitat.

A més, des de la postguerra mundial, els pensadors crítics han estat integrats pel sistema i s’han tornat “light”. Dit això, el pensament liberal hegemònic està començant a acabar amb aquest acolliment i això tornarà a generar crítiques fortes. Quanta més gent es quedi desemparada pel sistema més fàcil i necessari serà rebatre’l.

El liberalisme d’avui dia promou tornar socialment  al segle XIX però oblida que en aquella època gran part dels intel·lectuals van acabar abraçant la revolució per motius pràctics i per les mateixes condicions socials. La història ens ensenya que si s’aplica un mateix model el resultat no serà idèntic però sí similar. Així que quanta més gent s’exclogui més es radicalitzarà la població i els creadors d’ideologia en contra del model imperant.