Tribus, estats i nacionalisme: una mirada a la història política d’Àfrica

Amb aquesta sèrie, inspirada pels companys d’AraVot, donarem un cop d’ull a alguns fenòmens de construcció nacional i estatal a l’Àfrica moderna i contemporània on parlarem una mica de nacionalisme d’estat, federalisme i identitats subestatals. La pregunta és, resumint molt, com han estat i com són els nacionalismes a l’Àfrica avui en dia?

Comencem a l’Àfrica precolonial. A diferència del que diu el mite llargament assimilat, del Magrib cap avall no només hi havia tribus i que l’estat és una importació europea, les organitzacions polítiques eren tan diverses com ho són les llengües del mateix territori. Així, trobem bandes nòmades, tribus, cacicats, regnes, sultanats, ciutats estat i tot el que vulgueu. Però anem a pams, què és cada cosa? Sintetitzant molt, una banda és un grup d’unes desenes de persones, tot sovint nòmades, formada a partir d’un nucli familiar amb una organització política informal (no acostuma a haver-hi càrrecs i títols reconeguts sinó lideratges que emergeixen i desapareixen segons les circumstàncies). Una tribu, en el sentit «polític» del terme, fóra un grup format per centenars de persones de diferents famílies extenses, vivint en un territori determinat, sovint en diversos llogarrets i amb unes institucions formals incipients. En un cacicat, el nombre de persones creix cap a uns quants milers, els llaços familiars entre membres desapareixen i l’autoritat es centralitza al voltant d’un o pocs homes forts i unes institucions cada cop més formalitzades, una divisió del treball progressivament més profunda, més desigualtats socials… i l’estat, on culmina aquest procés.

És precisament amb aquest panorama increïblement divers i complex amb el qual es troben les forces colonitzadores. I davant d’un regne sabien actuar (o bé derrotar-lo per les armes o bé, estratègia més subtil i difícil, però amb més bons resultats, que és a força de males arts diplomàtiques, sotmetre’l totalment als teus interessos) però les tribus eren un misteri. Els antropòlegs que havien visitat aquestes terres parlaven de grans territoris on vivien pobles que parlaven dialectes d’una mateixa llengua, seguien costums semblants… I allò ho van anomenar tribus, ignorants que de cap manera no formaven un tot polític, que no hi havia una identitat compartida ni res que s’hi assemblés (vegeu Thompson 2010) cosa que, com veurem, ha estat cabdal en la creació de clivelles i interessos polítics en molts estats postcolonials. En qualsevol cas, que les estructures polítiques més limitades i de petit abast eren francament difícils de parasitar, com es feia amb les comunitats polítiques més grans. El cas de Nigèria és paradigmàtic: l’any 1900 es van crear els protectorats del Nord i el Sud de Nigèria, el primer coincidint amb l’imperi de Bornu, el califat de Sokoto i l’emirat de Kano (autoritats que existeixen encara avui amb atribucions formals similars a les d’un monarca constitucional i amb poders informals força més amplis, també com algun monarca constitucional), el control del qual quedava pràcticament en mans de l’aristocràcia local i el segon governat quasi directament per la metròpoli (com diu Chinua Achebe a la magnífica novel·la “Things fall apart”, traduïda com “Tot se’n va en orris”, després de l’arribada dels missioners “van portar la justícia, per jutjar els que atemptaven contra ells”). L’any 1914, els dos protectorats es van unir per a formar la Colònia i Protectorat de Nigèria, amb les fronteres que té avui.

Molt poques colònies van ser estats totalment centralitzats. La necessària falta de recursos i l’hostilitat de la població obligava a delegar i comptar amb la complicitat de les elits locals. Aquestes elits, però, no eren sempre, ni de bon tros, ancestrals. Com hem comentat abans, dins les “tribus” que dibuixaven els antropòlegs occidentals, s’hi agrupaven grups que no tenien res a veure: els Igbos, per exemple, l’ètnia d’origen de Chinua Achebe, s’organitzaven en tribus, petits regnes, federacions, cacicats… que es van trobar moltes vegades units dins d’un Igboland que ningú sentia ben bé seu i que també aglutinava altres grups totalment diferents. I si una tribu es governava d’una manera determinada, doncs era evident que tots els Igbos (o Iorubes, o Akans, o Mandés, o Fulanis…) ho havien de fer de la mateixa manera. I la població s’hi va adaptar: si per aconseguir un tros de pastís calia crear un cap tribal i un consell d’ancians on no n’havien tingut mai doncs es creava. I si ningú s’identificava com a igbo, doncs calia anar canviant d’opinió i ràpid.

Mentrestant, les metròpolis també treballen per a construir identitats entre la població nativa, de maneres molt diferents. Així com l’estat francès va iniciar un intents procés de socialització en els suposats valors universals (o sigui, francesos) i en la identificació amb la metròpoli (recordem la frase “faire des petits français noires”) mentre que el britànic, mentre fossin súbdits lleials, una mica tant li feia. Paral·lelament, les elits natives comencen a viatjar i formar-se a la metròpoli, on evidentment, reben influències del Marxisme, el Liberalisme, el Nacionalisme… en definitiva, de la filosofia política occidental, la qual cosa influenciarà profundament el pensament i la incipient acció política anticolonial alhora que, entre aquestes mateixes elits, es crea una forta identitat (pan)africana, que també influenciarà el seu discurs: el pensament es tenyeix de conceptes més o menys tradicionals, o encunyats ex novo inspirats en idees africanes, tals com l’Ujaama (quelcom semblant a “solidaritat familiar”) o la Négritude. A grans trets, podem resumir el seu discurs amb l’argument que l’esperit del marxisme és congruent amb els modes de pensament tradicionals africans contraposat al liberalisme occidental que veuen com l’origen del colonialisme. Un pensament que serà molt més proper al socialisme utòpic que al marxisme-leninisme i que donarà lloc a marxismes sovint descafeïnats com el del senegalès Leopold Sedar Senghor o a experiments socials de flaire maoista, com és el cas del tanzà Julius Nyerere, que va organitzar un sistema ambiciós de comunes rurals amb resultats variats, tirant a dolents. L’altra gran pota d’aquest discurs serà, paradoxalment, un fort estatalisme coincident amb les fronteres colonials (ben poques vegades es suggerirà de canviar-los) i una consciència de la necessitat d’emprendre polítiques de construcció nacional per a crear nigerians, tanzans, sudanesos… tant de pressa com es pugui. Es percep la tribu com quelcom pertanyent al passat i que cal erradicar i substituir per l’estat (el propi Senghor considera que la nació és la superació de la tribu), sense el qual, argumenten, no es poden abastar els beneficis de la descolonització (vegeu Thomson 2010). Així, la major part de discursos prendran la idea de solidaritat nacional, treball comú… en definitiva, tots els trops de l’estat nació europeu, amb els seus ingredients il·lustrats i romàntics en la seva proporció justa.

Aquest discurs, doncs, xoca frontalment amb les dinàmiques de dins les colònies d’ús del tribalisme per a aconseguir rascar les engrunes de l’estructura colonial, i l’encaix no serà fàcil. Els nous règims es troben amb elements molt reticents a participar en un projecte d’estat centralitzat (no hi ajudarà que en molts casos s’acabin establint règims de partit únic) i amb una cultura política d’estat com a botí a saquejar. El resultat, al qual s’hi afegeix una administració dèbil i poc experta per a territoris enormes acabarà sent massa vegades un conflicte entre elits que es resol a base de cessions de poder, recursos i un tràfic d’influències tan gran que semblava més aviat un embús.

Així, la dinàmica general serà de conflicte centre-perifèria entre elits, que s’allargarà durant el període postcolonial i que en força casos sembla lluny de resoldre’s. En el proper article de la sèrie veurem diferents casos d’aquest tipus de conflictes a l’Àfrica Subsahariana amb dinàmiques molt diferents entre sí. I, com acostuma a passar, no és tant que tal i tal tribu siguin agressives i bel·licoses (que habitualment vol dir que no es van deixar matar tan fàcilment) sinó que més aviat depèn dels recursos i l’estratègia de govern. Com a tants altres llocs.

5,233FansM'agrada
910SeguidorsSeguir
15,420SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca