“Les persones se senten part d’un passat que ha desaparegut”

Una entrevista de barcelonogy.com

GIACOMO ALESSANDRO, AUTHOR OF ‘BARCELONA DESAPAREGUDA’

Et sona Barcelona desapareguda? Un espai web que recopila fotografies de l’antiga Barcelona sota el lema «Una immersió en el passat per entendre el present i mirar cap al futur». Amb més de quaranta mil seguidors a Facebook, és possible que ja el coneguis, però el seu autor, el Giacomo Alessandro (Porto Torres, 1976), tendeix a romandre discret. Quedo amb ell al parc de la Ciutadella per descobrir més detalls sobre un projecte que no només ha captivat centenars de persones, també ha ajudat a pensar i a observar la ciutat des d’una perspectiva diferent. Aquesta setmana estrena lloc web.

Quan vas arribar a Barcelona i què et va portar aquí?

Sóc de Sardenya. Vaig arribar a Barcelona el 2009 per fer pràctiques en un estudi d’arquitectura durant tres mesos. Després vaig haver de tornar a Sardenya, però em vaig quedar amb la idea de tornar aquí perquè havia quedat fascinat per la ciutat.

Què és el que més et va fascinar?

- Publicitat -

Barcelona és una metròpoli, però també és un conjunt de pobles units per una expansió urbanística que té poc més de cent anys. M’encanta com el caràcter de cada un d’aquests pobles, convertits ara en barris, s’ha conservat en el temps, i també la manera en què aquests petits nuclis estructuren la ciutat. A Barcelona hi ha una gran varietat d’edificis bellíssims i cada racó amaga alguna cosa interessant. A més, veig que aquí les infraestructures funcionen bé; sempre es pot millorar alguna cosa, però estant acostumat a Itàlia, veig que aquí el transport públic funciona, el sistema sanitari no està malament, els parcs estan força cuidats i es nota que hi ha un esforç per mantenir i realçar el patrimoni cultural i arquitectònic de la ciutat. És curiós, perquè la cultura de Barcelona i la Italiana parteixen de la mateixa arrel, però al final el que pot arribar a marcar la diferència d’aquestes coses és la gestió política.

En quin sentit?

Per exemple, Roma té una història i una sèrie de monuments espectaculars; el Govern no ha de fer cap esforç per atraure turistes i, per tant, mai no es milloren els serveis bàsics, la ciutat és un caos, el seu metro es col·lapsa constantment, etc. Aquí s’ha fet un esforç gran per cuidar aquesta part més pràctica i també el patrimoni cultural, això es nota i s’agraeix. Per exemple, a Porto Torres hi ha una ciutat romana sencera —sencera!— completament soterrada, amb prou feines hi ha un petit jaciment arqueològic que va treballant a un ritme lentíssim. En canvi, aquí només queden quatre columnes del Temple d’August i se’ls ha donat un valor enorme. A Barcelona se sap vendre molt bé la cosa petita, això m’agrada.

Com va sorgir la iniciativa de Barcelona desapareguda?

Tot va començar a la meva terra, Sardenya. Vaig estudiar arquitectura a l’Alguer i allà vaig aprendre una cosa molt important: per projectar qualsevol cosa cal conèixer la història i l’evolució del lloc on el projecte es realitzarà. Vaig crear una pàgina de Facebook anomenada Porto Torres Sparita. Era una pàgina oberta on la gent podia penjar les seves fotos antigues i tothom podia participar deixant els seus comentaris i descobrir la ciutat des de la seva història social i arquitectònica. Això em va ajudar a entendre que les persones tenen la necessitat de relacionar-se amb el seu territori, i més encara: se senten part d’un passat que ha desaparegut. Quan el 2010 vaig tornar a Barcelona per estudiar el Màster Laboratori de l’Habitatge del Segle XXI, vaig portar amb mi aquest aprenentatge.

Com està escrit a l’espai web de Barcelona desapareguda: «Una immersió en el passat, per entendre el present i mirar cap al futur».

Sí. Per exemple, al final del màster que vaig cursar aquí, vaig presentar un projecte d’habitatges al Poblenou en què posava en valor la història industrial i agrària del barri. La idea era crear un edifici on cada habitatge fos un paral·lelepípede amb un hort que donava a la façana on tocava el sol. La paret que separava cada habitatge del seu hort era un mòdul que permetia adaptar-se a les necessitats de cada habitant: es podia decidir si es dedicava més espai a l’habitatge o a l’hort.

Aquesta experiència em va obrir un altre món i va fer créixer el meu interès per la història de la ciutat de Barcelona. Per aquesta raó el setembre del 2012 vaig llançar una pàgina semblant a la de Porto Torres anomenada Barcelona desapareguda on diferents fotografies antigues es van arxivant en diverses carpetes temàtiques organitzades per barris, edificis, arquitectes, etcètera.

En dos anys has aconseguit milers de seguidors. A què creus que és degut l’èxit de la pàgina?

Crec que en gran part al desig de la gent de recordar i comentar el seu passat, que gairebé sempre sembla millor que el present. També a l’atenció i al temps que dedico a la recerca de les fotografies que publico. En tot això, de moment, no guanyo diners. La meva recompensa és el suport i la motivació que rebo amb comentaris entusiastes dels seguidors. Dedico moltes hores a buscar material per a la pàgina. Col·lecciono llibres i revistes antigues d’on trec el material i també col·laboro amb institucions com l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya o l’Arxiu Fotogràfic del Centre excursionista de Catalunya. Cada vegada que publico una imatge, he d’estudiar-la per poder explicar les fotos o respondre a les preguntes dels seguidors; això és molt enriquidor.

Com creus que és la relació de Barcelona amb el seu passat? I, quines pistes ens dóna el passat per projectar un futur millor?

Crec que el futur d’una ciutat es construeix millor si es coneix el seu passat, només pel fet de no cometre els mateixos errors. Per exemple, aquí al costat del parc de la Ciutadella hi havia el Palau de Belles Arts, que l’arquitecte August Font va dissenyar per a l’Exposició Universal del 1888. Era un edifici fantàstic, però el van enderrocar als anys quaranta i ara en el seu lloc hi ha un edifici que no té gaire interès. El passat ha de ser una eina més quan es construeix o es modifica una zona. Passat, present i futur han d’ajudar a viure de manera humana en una ciutat. Barcelona s’esforça molt per trobar el seu costat humà, el que fa que la qualitat de vida de la gent sigui el millor possible. Hi ha excepcions negatives com l’especulació o casos de manca de diàleg entre el poble i els polítics, com seria el recent intent d’enderroc forçat del centre social Can Vies a Sants. Però encara que aquests fets no siguin gens menyspreables, si es posa tot en una balança, crec que guanya la ciutat. El que vull fer amb aquest treball és ajudar que la gent desperti la seva memòria històrica per ajudar a que tot pugui ser millor, ara i en el futur.

Creus que hi ha una manera única i universal en què els humans ens acostem al passat, o podries dir que a Barcelona es pot trobar una manera específica de mirar la pròpia història?

Crec que una mica les dues coses: de manera universal, l’interès pel passat i la curiositat per saber com vivien els seus avantpassats és molt humà. Després, crec que en el cas concret de Barcelona, a més d’aquest acostament universal a la seva pròpia història, també hi ha molta reconstrucció. Per exemple, sabem que tot el barri Gòtic no és realment gòtic sinó una recreació del segle XIX. O, per exemple, el tros d’aqüeducte romà que hi ha a la plaça Nova al costat del carrer del Bisbe, és fals! Pots trobar una placa amagada que posa que va ser instal·lat allà en el 1958. És clar que l’any està escrit en nombres romans i això per a alguns pot ser enganyós… Ara que som al 2014, Barcelona està tenint un diàleg intens entre el seu present i el seu passat: d’una banda hi ha el tricentenari de la Guerra de Successió espanyola, i d’altra banda el centenari de la Mancomunitat.

Finalment, Giacomo, després de gairebé dos anys treballant en el projecte de Barcelona desapareguda, et sents de Barcelona?

Una mica sí (riu). Quan vaig arribar era un més dels vint-i-dos mil italians que viuen aquí; m’encantava aquesta ciutat, però estava una mica desorientat. Ara cada vegada em sento més d’aquí. Sí.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca