Alien, el vuitè passatger, és per definició una pel·lícula d’horror o terror espacial. Un film on el despertar de mal dorment tindrà conseqüències inesperades i indesitjades per a la tripulació d’una nau de càrrega espacial. Aquest despertar sorgirà en explorar un temple o tomba al costat d’una nau “naufragada”. També il·lustra el gran mite de la raó contra la naturalesa o les forces del ben contra el mal, en tot cas la lluita de dues grans forces antagòniques que l’home no pot controlar. Sense buscar tres potes al gat, podem veure tots aquests temes que sorgeixen de grans autors. Aquest és un dels motius perquè ens és tan fascinant aquesta pel·lícula. Utilitza una cosmologia que és molt propera a l’espectador i que ja coneixem, donant major profunditat al film. Això al seu torn ve recalcat per una posada en escena coherent amb les idees expressades en el film.
Perquè no hi hagi errors de compressió, resumirem l’argument amb certs elements que esbudellessin el final. Com dèiem, una nau de càrrega, el Nostromo, torna a la Terra amb un carregament de minerals. A mig camí es desperten els tripulants -set en total, a més d’un gat– criogenitzats per atendre una trucada de socors. Descendeixen al planeta on sorgeix la trucada, trobant una nau amb un misteriós tripulant fossilitzat. Per sorpresa seva, un temple amb ous d’un ésser indeterminat apareix sota. Una criatura parasitària desperta d’aquests ous i salta damunt del cap d’un tripulant. D’aquesta manera l’Alien, la criatura aliena, entra en la nau. Allà utilitza al seu hoste per madurar i, una vegada madur, surt d’ell i vaga per la nau eliminant als seus tripulants. Moren d’un a un. Finalment, es descobreix a través de l’oficial científic -que resulta ser un androide- que tota la missió era una tapadora per capturar a aquest alienígena del qual se sabia la seva fortalesa i resistència supremes, per a la recerca d’armament militar. Al final d’aquesta lluita a mort, l’heroïna se salva en una nau d’emergència, per vagar per l’espai, després d’expulsar l’Alien a l’espai exterior.
Per entendre literàriament aquest film: primer abordarem el seu gran tema, el bé contra el mal; seguirem amb el mal, que és despertat, per acabar analitzant els referents directes en la ciència-ficció, i la denúncia per plagi que va tenir el film.
L’antagonisme de dues forces supremes que lluiten entre elles és un tema molt recurrent, per la seva simplicitat i per la dualitat de la filosofia platònica que ha arrelat en la nostra societat. No és una altra sinó la Bíblia la primera referència que trobem. Veiem que el color blanc en el qual comencen immersos els personatges es va tornant negre a mesura que avança el film, simbolitzant el blanc la raó, el saber, el triomf, la justícia, i el negre la mort, el pecat i la maldat. Si ens hi fixem, les morts en un espai il·luminat són per justícia -la mort de l’androide que salva als tres supervivents-, però la mort als espais sense il·luminar és cruel i tràgica.
La lluita entre el bé i el mal és típicament cristiana, i podem trobar paral·lelismes amb l’expulsió dels àngels rebels del cel. En el film podem intuir que el mal ha arribat de l’espai, caient dins d’un ésser, que no s’arriba a veure bé. A més, una vegada dins de la nau, l’Alien, serà expulsat d’ella, no mort o ferit o desintegrat, sinó expulsat.
També l’Alien simbolitza la natura lliure que s’enfronta a la indústria, representada pel mateix Nostromo. Si ens hi fixem bé, els escenaris d’on surt la criatura tenen una pàtina de formes biològiques, orgàniques, amb figures fins i tot d’Art-nuveau. Per contra el, Nostromo és metàl·lic, pesat, està brut i és petit. Una obra que il·lustra aquest conflicte de forma més pacifica és Un món feliç d’Aldous Huxley. En aquest llibre, el món natural també adquireix valors negatius i és hostil amb els seus habitants, davant la seguretat que atorga el món industrialitzat.
Un altre dels grans temes del film és el despertar d’una força que no podrem controlar. L’exploració d’un lloc arcaic o primigeni en el qual trobem unes forces que desperten és un dels temes preferits d’H.P. Lovecraft, encara que també en l’exploració de tombes i temples no podem deixar d’esmentar el Déus, tombes i savis de C.W. Ceram. En aquest últim ho veiem en la forma d’explorar el temple, com un arqueòleg del segle XIX. Tornant a Lovecraft, aquest autor és imprescindible per entendre el desenvolupament del film, però ens hem de remuntar a l’antiga Grècia. Allí Pandora ja va deslligar els monstres dels inferns. En els tràilers promocionals del film, es deia que “a l’espai ningú escolta els teus crits”, o sigui, que no hi ha esperança: només set tripulants contra l’Alien. Goethe l’any 1797 va compondre la balada “Der Zauberlehrling”, l’aprenent de bruixot, on també unes forces infernals són deslligades i deixen de ser controlables. Llavors recordem de Lovecraft la seva cosmologia de Cthulu, un ésser completament infernal -en el sentit clàssic de la paraula- que en ser despertat arrasarà la Terra. Però no ho farà per maldat, sinó perquè té una “cultura” radicalment diferent de la imperant.
S’utilitza la força del desconegut i que no podem comprendre per crear un monstre total, que no podem ni descriure perquè no entenem les seves lògiques. En aquest sentit, l’Alien tampoc té cap cultura, no ha estat “educat”, o si ho està té una escala de valors tan diferents de la nostra que ni la podem imaginar. En els contes de Lovecraft, el mite de despertar unes forces superiors a nosaltres desemboca en els protagonistes no l’ànsia de sobreviure, sinó de salvaguardar la humanitat d’aquests. El cas de Charles Dexter Ward o L’horror de Dunwich parteixen d’aquesta idea. El mateix trobem a Alien, i de fet ho diu textualment la tinent Ripley desencadenant un conflicte amb Ash, l’androide infiltrat en la tripulació: la lluita per la supervivència individual davant el terror es converteix en una lluita col·lectiva. I només ho sap la tinent Ripley. Tornem a trobar el desenllaç de molts contes de Lovecraft, on solament el protagonista sap del mal que habita en els inferns de la terra, mentre els altres l’ignoren i aquest vol que l’ignorin. Viuríem tranquils sabent que hi ha un Alien en algun lloc de l’univers?
Els antecedents o les influències literàries directes d’aquest film passen per una demanda judicial i Joseph Conrad. En el primer cas, segons Alfred van Vogt, la pel·lícula es basa en el seu llibre Discòrdia en Escarlata, novel·la on una criatura supervivent d’una civilització arrasada per un cataclisme còsmic busca desesperadament reproduir-se. El cas es va resoldre extrajudicialment i no seria difícil pensar que la productora va pagar una quantitat mòdica per no tenir mala premsa. Joseph Conrad intervé en el nom de la nau, Nostromo, amb una novel·la homònima que tracta els problemes polítics d’una república fictícia de Sud-amèrica anomenada “Costaguana”, que depèn del tràfic de plata pel seu port. Les intrigues de les elits criolles, els líders populars suposadament incorruptibles i la influència dels EUA determinen la secessió de Sulaco -el port principal del país- per interessos econòmics. En tractar-se de la nau, entenem aquest plantejament com el teló de fons, on els tripulants són titelles en una situació que els supera completament. Sent ells els manats i ignorants de la situació fins al seu fatal desenllaç.
Les obres literàries ajuden a la millor comprensió del film i a veure més enllà, però no són imprescindibles. Es pot arribar a interpretar que els tripulants són titelles sense llegir a Conrad. L’espectador mitjà pot tenir por sense conèixer les tècniques de Lovecraft. Pot entendre que la llum implica situacions bones per als protagonistes i en la foscor passen coses dolentes. Però tenint una base literària podem indagar més en el film i veure que finalment tot es tanca sota una mateixa idea. No hi ha fissures argumentals ni simbòliques. És igual d’on vingui l’Alien, l’important és que està a la nau i no pots sortir de la nau. Tots els símbols literaris reforcen aquesta idea. El film s’assenta còmodament sobre un context literari molt clar i gens ambigu, tot reforçat una direcció, la de fer-nos molt properes les situacions per tenir més por mentre les veiem. Com resa el títol d’aquest article, la curiositat d’explorar i ampliar les nostres fronteres mata a tota la tripulació del Nostromo a excepció de la Tinent Ripley i el gat. Van despertar un poder al què no es van poder afrontar.
