350 escons en disputa, 176 per assolir La Moncloa i tres escenaris possibles en vistes dels resultats d’aquest 26 de juliol. La primera conclusió ràpida de la nit és Bill Murray aixafant el despertador el dia de la marmota.
Del 20D al 26J
Ha passat mig any i no tenim novetats en el front. Gairebé tot s’ha quedat com llavors. Els sondejos no han tocat peu amb bola, ni una. La primera dada que s’ha sabut amb certesa ha sigut la participació. Després d’especular que la baixada de participació seria el principal motiu pel qual s’ha reforçat el bipartidisme, al final ha resultat que la participació s’ha mantingut igual, entorn el 69% dels electors.
Tancat el recompte, dues evidències: a Espanya li va la gresca i els partits polítics no han fet entendre als electors que les eleccions tractaven d’assolir una nova correlació de forces que permetés formar govern.
Li va la gresca perquè després de cinc anys de govern salpicat per infinitat de casos de corrupció i pèssima gestió de la comunicació, el PP ha aconseguit la victòria en 42 de les 52 circumscripcions electorals.
Per altra banda, els partits no s’han fet entendre per la campanya amarrategui o de desgel. S’han preocupat més per no perdre suports que no pas per guanyar-ne, s’han mostrat cohibits, prudents i hostils en tots els aspectes fonamentals (les famoses línies vermelles, com la reforma territorial). Si els partits no han variat el seu discurs, els electors tampoc.
Finalment, hi ha un element subjacent. La incapacitat per arribar a un acord de govern entre PSOE, Podemos i C’s en les passades eleccions ha beneficiat a un PP que tot i millorar resultats afronta un futur tant o més complicat que en la passada contesa electoral.
Sobre Catalunya
Catalunya es manté ferma en resultats i aliena a la correlació de forces de les Espanyes. Front a la victòria d’En Comú Podem (12), tenim ERC (9) i CDC (8), seguit d’un PSC (7) que perd un escó a favor del PP (6), i finalment C’s (5).
Topem amb quatre conclusions. La primera, que les eleccions espanyoles es mouen per un cleavage diferent al de les autonòmiques (primant el social sobre el nacional i la capacitat d’influència en el govern estatal). Per això l’electorat històric del PSC a l’àrea metropolitana s’ha traslladat a En Comú Podum i no pas a Ciutadans.
La segona és que el canvi de sigles de CDC no li ha repercutit en res respecte a la formulació de Democràcia i Llibertat. La tercera, destacar que l’abús d’autoritat té premi, ja que l’afer Fernàndez Díaz només ha servit per beneficiar encara més el PP.
Finalment, i més fonamental, que el canvi no és possible a nivell estatal. En la present legislatura, els canvis passaran pel que aprovi el Parlament de Catalunya.
Una qüestió preliminar
L’experiment Unidos Podemos no ha servit de res. El que en les eleccions del 2015 no es va materialitzar per obra i gràcia de Pablo Iglesias -qui ho va considerar innecessari-, aquest cop sí que ha pres forma en una coalició que ha obtingut els mateixos resultats, igualant els 71 escons.
Per altra banda es consolida la inoperància de Ciutadans com a eina o vehicle de govern. Si el seu acord de govern amb el PSOE no va servir per a res, ara que ha perdut 8 diputats, encara menys. És més, si pactés amb el PSOE, no superaria al PP com aleshores. Si al 2015 les dues forces arribaven als 130 diputats, per sobre els 123 del PP, ara es queden a uns escassos 117, vint menys que els 137 que té el PP. Un PSOE que segueix confirmant la seva davallada constant i que afrontarà una interessant guerra interna entre una Susana Díaz tocada després de perdre a Andalusia i un Pedro Sánchez que ha aguantat l’envit.
Agenda
S’inicia una ronda de contactes entre els partits amb el Big Boss, el cap d’Estat. Aquest designa un candidat a president, que es presenta a votació del Congrés. En una primera volta necessita majoria absoluta i sinó, al cap de 48h es presenta a una segona que requereix de majoria simple. En cas que no surti escollit en cap de les dues votacions, s’obre en període límit de dos mesos per trobar una alternativa. Nova ronda de contactes, el Big Boss tria un candidat (el mateix, un altre, o fins i tot un de qualsevol que no s’hagi presentat a les eleccions, aquesta és la gràcia de ser Big Boss per obra i gràcia de Déu). Si en dos mesos no hi ha premi, Bill Murray torna a aixafar el despertador.
Escenaris de futur
Tres són les possibles alternatives. Cada una més improbable que la que segueix, però això no vol dir que totes siguin una akelarre governamental.
El PP governa amb el beneplàcit del PSOE. El que anomenen “gran coalició”. Ambdues forces arribarien a la majoria absoluta de la primera volta. Una opció que sembla complicada d’entendre, però la supervivència pot amb qualsevol ciència certa i més quan l’establishment de la Unió Europa pressiona per aquesta via. Aquesta alternativa podria implicar si més no, el cobrament d’una factura important: el cap de Mariano Rajoy en safata de plata. El famós pas al costat.
La segona, i més inversemblant, seria el pacte ara sí entre PSOE i Podemos. Complicat, perquè no tenen suficient per la majoria absoluta de la primera volta, i necessitarien del suport dels partits nacionalistes en la segona. Fins a quin punt són capaços d’arribar a l’entesa i rebaixar expectatives de govern resultarà fonamental per entendre aquest pacte. Fins i tot es podria arribar a albirar una portada amb un possible pacte de reforma constitucional de pa sucat amb oli. Sobretot quan el PP domina el Senat.
Finalment, la tercera via, o via morta: unes noves eleccions. Ningú les vol però és una amenaça real. Si no s’arriba a cap acord el PP seguiria governant de forma interina i caldria tornar a especular sobre uns nous comicis electorals a finals d’any.
Ara per ara només queda restar expectant del que s’acordi en la ronda de negociacions. Pactes, renúncies, matrimonis de conveniència… però d’una cosa podem estar segurs pel que ens respecta al principat: no hi haurà cap novetat en el front.