Dues qüestions sobre el Brexit

Vint-i-tres de juny de 2016. Per 17.410.742 a favor i 16.141.241 en contra tot el Regne Unit declara la voluntat de sortir de la Unió Europea. Tot? No! A Escòcia i Irlanda del Nord el Bremain arrasa i la vida no serà fàcil per gaire ningú a partir d’ara. El previsible, tranquil i conservador Regne Unit ens dóna l’enèsima (i aquest cop monumental) sorpresa. El no derrotaria còmodament el sí a Escòcia i l’independentisme segueix més viu que mai, una persona que s’autodefineix com a socialista no podria guanyar el lideratge d’aquest gran alumne de Margaret Thatcher que és el New Labour, no és faria cap referèndum, no guanyaria el sí… I heus-nos ací.

En un gest que l’honora, David Cameron dimiteix, tal com va fer Àlex Salmond fa un any i mig, deixant la porta oberta al sector euroescèptic dels Tories per liderar el partit i, de retruc, l’estat. Podrem veure Boris Johnson a Downing street? Wait and see, però el futur no pinta massa bé pels britànics: el vot pro Brexit, fos pel motiu que fos, legitima el discurs populista, conservador i xenòfob de l’UKIP i bona part del Tory.
Tot i això, la qüestió és, quina era l’alternativa? Cameron i Osborne representen una de les dretes més salvatges d’Europa, el Labour fins fa quatre dies semblava perdut i desorientat definitivament i  a Corbyn li queda molta feina a fer fins que li pugui tornar la força que podria tenir. I si parlem de la Unió, mirant els piulets que es lamenten del resultat qualsevol diria que és el paradís terrenal,  el Millor de Tots els Móns Possibles i tota l’enderga i la veritat és que motius per ser euroescèptics ens en sobren: objectius de dèficit, TTIP, una política de refugiats criminal… Davant de la total falta d’alternatives, faríem bé de pensar-nos-ho dues vegades abans de posar-nos a acusar els votants. Si els habitants de l’eurobubble no han volgut veure que teníem problemes greus, que si no es donen respostes, la gent les anirà a buscar on sigui, i això és camp abonat a l’extrema dreta i companyia. I nosaltres o rèiem o miràvem cap a una altra banda.

La pregunta és, i ara què?

És evident que ens espera un procés llarg i complex que no començarà fins que el Regne Unit presenti formalment la petició de sortida davant de les institucions comunitàries. Després seran centenars de milers de punts de negociació que s’hauran de tractar, de drets de pesca a la participació en el mercat comú del Regne Unit. La solució òptima seria, és clar, una negociació ràpida on totes dues parts estiguin disposades a cedir amb l’objectiu de limitar el mal que suposa el canvi, però tot apunta que el comiat britànic serà digne de Sí Ministre. Mentre les autoritats britàniques probablement tindran interès a mantenir el màxim de beneficis de pertànyer a la UE limitant tant com es pugui els costos, queda la incògnita si la UE buscarà protegir els interessos dels ciutadans dels estats membres afincats al Regne Unit, els de les seves empreses o fer un procés dur i exemplaritzant on es castigui el fill díscol i es posi la por al cos dels euroescèptics alhora que es satisfà l’electorat alemany, que no tolera tractes de favor, reals o imaginaris. Tampoc descartem Veient com s’han tractat altres crisis, aquesta opció sembla molt probable: conviccions per davant de responsabilitat. Menys probable sembla una rebel·lió euròfila dins del partit conservador que intenti limitar la catàstrofe en aliança amb els laboristes: una opció seria forçar que l’acord entre  Regne Unit i la Unió sigui validat en referèndum, fer campanya pel no i confiar en unes negociacions (encara més) eternes que evitin o postposin el Brexit definitiu.

Segona qüestió

Escòcia i Irlanda del Nord voten massivament a favor de quedar-se. Ambdues necessiten (o són conscients que necessiten) la Unió per diverses raons i en  un cas hi ha un moviment independentista a un pas de ser hegemònic i a l’altre el suport pot pujar a velocitat vertiginosa. Alex Salmond ja ha declarat que un segon referèndum d’independència és inevitable i alguns sectors de l’independentisme escocès aposten per la DUI. Volien un referèndum i n’han aconseguit tres: com diu  l’expressió anglesa, tindran un pastís força més gros del que s’esperaven.

Al Regne Unit tenen o tenien molt clar el concepte de democràcia adversativa: qui guanya, guanya. Qui perd, perd i calla. Aquest cop, però, s’han trobat que una minoria territorial és resisteix a callar, que no poder complir les delirants promeses del vote leave passarà factura i, en definitiva, que aquest referèndum, en comptes de posar pau i tancar una qüestió de manera contundent durà una cua llarga i plena de punxes.

   

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca