Una entrevista de barcelonogy.com

JORGE CARRIÓN, ESCRIPTOR

S’acosta el 23 d’abril, Sant Jordi: la gran festa del llibre i de la rosa, el dia en el qual les llibreries es converteixen en els locals estrella de Barcelona. Tant aquells que tendeixen a freqüentar-les sovint com aquells que només les trepitgen un cop l’any —aquest—, compraran llibres amb una alegria que gairebé pot arribar al frenesí. El Jorge Carrión (Tarragona, 1976) és part d’aquells que visiten regularment aquesta mena d’indrets: la seva darrera obra, Librerías (Anagrama, finalista del Premi Anagrama d’assaig) proposa un recorregut, a través del temps i de l’espai, per totes les llibreries que ha anat recollint durant els seus viatges i lectures. Quedem al Demasié Cafè del carrer de Roger de Llúria per parlar sobre la seva experiència amb les llibreries de Barcelona.

En el capítol 13 de Librerías (titulat «librerías cotidianas»), comentes el recorregut que fas, a manera de ritual, per les diverses llibreries de Barcelona. M’interessa molt com aquest recorregut per la ciutat està connectat amb el viatge que després emprens a través de cada lectura.

Sí, sempre he vinculat les llibreries amb itineraris. Durant la meva adolescència venia a Barcelona des de Mataró per visitar la zona de l’Arc de Triomf, on ja hi eren Norma Còmics o Gigamesh: recorria tota la ruta de les llibreries de còmics i jocs de rol. Després d’això, quan vaig venir a viure a Barcelona, vaig anar articulant lentament la meva pròpia ruta de llibreries i encara avui, si puc, els divendres a la tarda m’acosto a la Laie i La Central del Raval o del carrer de Mallorca, o passo per Documenta ara que ha obert al carrer de Pau Claris. Em sembla important crear aquests itineraris de llibreries perquè per a mi, el viatge a una llibreria no es pot esgotar en ell mateix; no es tracta d’anar a una llibreria, sinó de llibreries.

Com qui va de bars o de botigues.

Exactament. Encara que jo no vaig mai de botigues. De bars sí que hi vaig de vegades però, de llibreries, contínuament. Quan vaig escriure el llibre em vaig adonar que aquest tipus de caminades orientades a les llibreries, que sovint impliquen algun cafè —perquè vols seure i començar a llegir les teves noves adquisicions— és una cosa que he anat repetint en totes les ciutats en què he viscut: a Buenos Aires, a Chicago, a Berlín… Les rutes i les lectures al final es confonen. És a dir, vaig redactar l’obra a través d’un eix espacial i d’un eix temporal: de sobte parlo a Melbourne, a Pequín o a Lima d’un llibre que en realitat vaig llegir a Nàpols o a Nova York. Les lectures sempre son apàtrides i deslocalitzades. No obstant això, les rutes que les precedeixen no ho són; en realitat crec que aquestes rutes tenen molt més a veure amb l’escriptura que no pas amb la lectura.

Però la primera conseqüència d’aquestes rutes és la lectura. Buscar llibres a les llibreries per escriure sobre aquestes, tornar a elles per continuar llegint i, llavors, escriure més. La llibreria com a eix d’un procés circular. Després, en aquestes rutes, també distingeixes entre llibreries centrals i perifèriques. Com podries exemplificar aquesta idea en el cas de Barcelona?

Els dos tipus de llibreries ofereixen una experiència molt diferent perquè canvia el recorregut que fas fins a elles, la selecció que hi pots trobar o el tracte amb el llibreter. Per exemple, em vaig criar a Mataró i moltes de les llibreries del meu barri també complien la funció de papereria. A Buenos Aires, vivia al barri de La Boca en el qual no hi ha llibreries, així que visitar-ne una significava un viatge al centre de la ciutat. De Barcelona, després del circuit de l’Arc de Triomf que comentava abans, vaig anar descobrint les llibreries del centre que ara segueixo freqüentant. Però també torno a llibreries que, tot i que no són de fora de la ciutat, ja formen part d’un circuit més perifèric. Per exemple, la Pequod Llibres i les altres trenta-dues llibreries que hi ha a Gràcia, Negra i Criminal de la Barceloneta o la + Bernat a l’Eixample. També hi ha les parades dels Encants o les del mercat de Sant Antoni. Ara aviat, s’obrirà molt a prop d’allà una nova llibreria: la Calders al carrer del Parlament.

Passarà a formar part d’una nova fornada de llibreries que han obert recentment a Barcelona com, per exemple, La Impossible al carrer de Provença o la Nollegiu al Poblenou. No obstant això, s’han tancat establiments de tota la vida com la Canuda del carrer de la Canuda o la Roquer del Jardinets de Gràcia.

Per desgràcia la tendència a Barcelona és que, si no les protegeixen, les llibreries del centre acabaran desapareixent. En el futur serà difícil trobar qualsevol establiment de llibres a cinc-cents metres de la Plaça de Catalunya que no formi part d’uns grans magatzems. Les llibreries seran totes perifèriques, la qual cosa no sembla del tot malament perquè és interessant que la ciutat tingui la seva xarxa de bones llibreries i que calgui desplaçar-se expressament per anar a visitar-les, i es creïn així els seus respectius itineraris. Però en realitat, en aquest fenomen, hi ha una gran paradoxa: si les institucions no estan interessades a salvar les llibreries del centre pel patrimoni o pel valor històric que signifiquen, podien fer-ho almenys de cara a l’especulació i al turisme perquè els turistes volen comprar en grans magatzems, sí, però molts d’ells també busquen allò tradicional i pintoresc que una llibreria de tota la vida pot oferir.

Cert. Això ens porta a una altra idea interessant que apareix en l’obra: la llibreria que actua al mateix temps com a espai públic i privat. Aquesta dimensió privada no existeix en els grans magatzems.

Sí, crec que la llibreria s’assembla al passatge: una estructura urbana que no és ni pública ni privada perquè pertany als veïns, però alhora també està oberta als vianants. De fet, ara estic treballant en un projecte que anomeno Barcelona, llibre dels passatges , a partir de Walter Benjamin i el seu Llibre dels passatges sobre París. Tracta dels passatges de Barcelona, especialment dels que són coberts o semicoberts. En molts d’ells s’hi troben restes de quan la ciutat era rural. El meu llibre parla sobre el contrast entre el passat i el present de la ciutat a través de passatges. L’enfocament és simbòlic, arquitectònic i de lluita de classes perquè molts d’aquests passatges van ser absorbits per les ampliacions urbanístiques de la ciutat i d’aquesta manera es van crear diversos conflictes que vull explorar. Vaig començar amb els nou passatges del segle XIX que hi ha al centre de Barcelona, però també volia ampliar el projecte cap a la perifèria, així que vaig buscar tots els altres passatges en una guia i vaig descobrir que n’hi ha gairebé quatre-cents. Ara estic en procés de visitar-los i fotografiar-los. Els tinc classificats en quatre viatges i en cada un en visito entre cinquanta i vuitanta passatges durant quatre dies en què arribo a caminar dotze hores cada dia. És una manera sistemàtica de redescobrir (o descobrir, en molts casos) la ciutat. Si ens hi fixem, els passatges també poden ser una metàfora de les llibreries, aquests llocs de pas que et conviden a passar-hi temps per a la intimitat que hi pots trobar.



I, en quines llibreries de Barcelona sols a passar-hi més temps.

Principalment a La Central del Carrer de Mallorca, perquè també té el seu cafè integrat a la llibreria i també té una terrassa, és una mica com un passatge. També passo temps a la Laie (al carrer de Pau Claris), però el seu cafè és a la planta superior, separat de la zona dels llibres, i quan estàs físicament separat d’aquests, tota l’experiència queda modificada.

Ara que esmentes la Laie, en el teu darrer llibre comentes com allà s’hi poden veure dues fotos de la llibreria Shakespeare and Company a París. Sempre he pensat que a Barcelona hi ha una tendència a emmirallar-se en altres grans capitals i a reproduir alguns dels seus trets. En l’àmbit arquitectònic, és molt clar si es compara la Torre Agbar amb el Gherkin de Londres o la torre Mapfre i l’Hotel Arts amb les desaparegudes torres bessones de Nova York. Trobes paral·lelismes similars en el cas de les llibreries? 



Està ben vist. No crec que hi hagi cap llibreria que sigui específicament barcelonina, així com, en l’arquitectura, es pot vincular Barcelona amb Gaudí de manera molt clara. No em sembla que aquí s’hagi copiat l’esquema específic de cap altra llibreria. A grans trets, diria que hi ha dos models de llibreria: la d’autor, més aviat petita i amb fotografies d’escriptors a la paret, com ara serien City Lights de San Francisco o Shakespeare and Company a París i, després, un altre model que és el de la gran superfície. Per sort a Barcelona, el model dominant és el primer, el que s’ha creat des de finals del segle XIX a Londres i París i que també va arrelar aquí en el seu moment. Però en realitat, si ho penses, totes les llibreries tenen molt d’universal. ∗

Aquest Sant Jordi, el Jorge Carrión serà a diversos punts de Barcelona signant els seus dos darrers títols: Librerías i Crónica de viaje:

11-12, parada de Sant Jordi de La Central (Rambla de Catalunya amb Mallorca).
12-13, parada de Sant Jordi de Alibri (Rambla de Catalunya amb Gran Via).
16-17, Laie CCCB.
18-19, parada de Sant Jordi de Pequod Llibres (Plaça de la Vila de Gràcia).