Dissabte 21 Setembre, 2019

Nepal: Guerra i pau al sostre del món

Katmandú, la capital del Nepal, tornà a ser escenari de multitudinàries protestes el darrer 15 de maig quan, les minories madhesi i janjati, tornaren a reivindicar major autonomia per a les seves províncies del Nepal meridional i, sobretot, una millor gestió econòmica (extremadament precària després del terratrèmol de l’abril de 2015). Bhandari, la presidenta del país des de l’octubre passat, va heretar uns problemes polítics que amenacen l’estabilitat de la jove república del Nepal des dels seus orígens i que es poden classificar en dos apartats: el model territorial del país entre federalistes i centralistes; i una situació econòmica molt precària que la llarga guerra civil i els desastres naturals han agreujat encara més.

La ubicació geogràfica del país ha estat des de fa anys un motiu de maldecap per a les diferents administracions polítiques donat que el Nepal es troba a l’ombra de dos grans Estats: la Xina i l’Índia. El primer s’havia apropiat del Tibet l’any 1950 i el segon, amb més comunicacions amb el Nepal, havia donat també un senyal de força el 1975 quan es va annexionar el veí Estat de Sikkim. Tot i això, el Nepal, que ja havia evitat passar a l’òrbita de l’imperi britànic quan aquest dominava tota l’Índia, ha sabut conservar la seva independència, fet que es podria explicar per l’existència del gurkha, soldats professionals que durant anys van lluitar en primera fila a les guerres de l’imperi britànic i que, avui dia, segueixen sent una de les principals exportacions del país, veient-se regiments gurkha als exèrcits anglès, indi, i participant com a cascos blaus en nombroses missions internacionals.

Internament, el país es regia per una monarquia absoluta fins que l’any 1959 el rei va començar a fer els primers passos cap a la democràcia amb un primer experiment parlamentari en el qual, el Partit del Congrés (inspirat en l’equivalent indi de Gandhi i Nerhu) era el més rellevant. El 1991 les protestes al carrer van forçar la monarquia a convocar unes primeres eleccions multipartidistes en les quals el Partit del Congrés va assolir la primera posició i els comunistes van obtenir també una bona representació, si bé, aquell mateix any es dividirien en dues faccions. Una d’elles, d’inspiració maoista i liderada per Prachanda, apostaria el 1995 per la lluita armada com a forma de prendre el poder. Tenint present que el Nepal proporciona soldats gurkha als principals fronts bèl·lics globals, no és una sorpresa constatar les alarmants conseqüències que tindria aquella guerra civil: més de 13.000 morts i centenars de milers de desplaçats.

A diferència dels partits polítics tradicionals, ubicats a la vall de Katmandú, els maoistes defensaven una estructura federal per al país (així com l’establiment d’una república) amb la qual cosa pogueren establir nombroses bases a la perifèria del país i mobilitzar guerrilles amb una certa impunitat fins que, l’any 2001, avançaren sobre Katmandú. La monarquia, recolzada pels partits centralistes, va llençar tot el seu exèrcit contra els maoistes, incrementant l’escalda bèl·lica. No era, d’altra banda, només un conflicte intern: en la seva lluita Global contra el terrorisme, els EUA van començar a proporcionar armes i assessors militars a l’exèrcit del Nepal, també l’Índia i alguns països de la Unió Europea van col·laborar amb la monarquia contra els maoistes; mentrestant, els guerrillers de Prachanda obtenien ajudes semblants de la Xina, interessada a obtenir les mateixes concessions comercials que tenia l’Índia al Nepal, i el Pakistan, seguint la seva habitual estratègia de desestabilitzar el seu veí.

Un fet polític intern va capgirar radicalment la projecció de la monarquia i aquest fou la decisió el 2005 del rei Gyanendra de concentrar tot el poder polític a les seves mans. Això va provocar, per una banda, el refredament de les relacions de la monarquia amb Occident i per l’altra, el boicot dels partits de la vall de Katmandú al rei fins al punt que, van iniciar converses amb la guerrilla maoista. Quan el Partit del Congrés i els maoistes van acabar sota el paraigua de l’Aliança dels 7 partits, va quedar clar que Gyanendra havia comès un terrible error polític i va assumir un procés de pau en el qual la monarquia quedava penjant d’un fil i així va ser, el 2008 un referèndum proclamava la república del Nepal i, per pressió dels maoistes i els partits madhesi, es redactava una constitució de caràcter federal.

La situació política des d’aleshores no ha estat un camí de roses i molt sovint, ha semblat que podia esclatar una nova guerra civil. L’Aliança dels 7 partits ja era cosa del passat l’endemà de proclamar-se la república i un Partit del Congrés aliat amb el Partit Comunista combatia ferotgement als maoistes en el marc parlamentari entorn de dues qüestions fonamentals: el paper de la vall del Katmandú en el nou Nepal i la desmobilització de les guerrilles. Aquest ha estat, principalment, el principal punt de disputa entre Prachanda i els seus antics socis de l’Aliança, doncs la reintegració de guerrillers professionals a la vida civil resulta complicada en un context de crisi econòmica, com també ho és integrar-los en un exèrcit amb el qual havien combatut fins feia pocs anys. D’altra banda, l’Índia no ha mirat amb bons ulls un govern amb simpaties cap al govern xinès i ha boicotejat contínuament les missions exteriors del Nepal, també ha aprofitat la dependència energètica del país per a fer pressió sobre el govern bloquejant la frontera i impedint l’entrada de gas i benzina (el desembre de 2015, per exemple, hauria tancat la frontera durant dies en resposta al laïcisme de la nova constitució).

Prop d’una dècada després d’acabar la guerra civil, Nepal segueix lluitant per a definir el caràcter de la nova república, i no ho té fàcil: milers de treballadors nepalesos emigren cada any per a treballar a Malàisia i els països del Golf, uns altres segueixen exiliats a països veïns com l’Índia i el Bután, els desperfectes de l’últim terratrèmol segueixen llastrant una economia ja afeblida i les diferents forces polítiques (federalistes contra centralistes, progressistes contra tradicionalistes) no poden posar-se d’acord i amenacen de fer caure més governs i més constitucions. De totes maneres, el poble nepalès sembla avesat a moure’s en aquesta incertesa i avança, a poc a poc, cap a un futur esperançador.

5,225FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,484SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca