Un dels grans avenços de la filosofia de finals de segle XIX va ser voler anar més enllà de la raó raonadora per intentar copsar la realitat en totes les seves múltiples i fugisseres cares, per entendre finalment que, sense eines complementàries,  aquesta recerca de la veritat, objecte de la filosofia, no deixava d’estar condemnada al fracàs.

Per veure fins a quin punt el segle acabava amb un crit de socors en busca d’eines auxiliars, la conversió de Renan arran de la Guerra Franco Prussiana del 1870-71 va ser catàrtica. “Ens vam passar  el segle intentar ensenyar els camins de la raó, i ara haurem d’ensenyar a matar o ser morts.”

La societat que ens ha tocat viure pretén reeixir deambulant pels camins de la raó,  fatxenderia intel·lectualoide que només pot conduir, com en el cas de Renan, del positivisme al desesper. El cert és que, en bona mesura, les societats actuen  en base a construccions  ideals col·lectives que les empenyen en una direcció o una altra. Aquestes construccions col·lectives permeten a les societats explicar-se, entendre’s i, sovint, signar la pau amb si mateixa.

Posem el cas del procés sobiranistes, que molts pretenen donar per finiquitat. El gran actiu d’aquest moviment ha estat la construcció dins la col·lectivitat d’una realitat  que, no per ser ideal, deixa de ser menys certa per a les persones que formen part d’aquest col·lectiu. Se’ns pot al·legar que  responen a quimeres que topen amb la tossuda realitat social i política; però aquest plantejament parteix de la inamobilitat de les realitats socials i polítiques, una foto fixa  que no s’adiu  amb el que les societats humanes han estat al llarg de la història, i són actualment.

Si acceptem que  la realitat social és dinàmica, i deu ser cert perquè ja no hi ha ni esclaus  ni serfs,  serà necessari  establir el mecanisme de canvi. Hi ha dues opcions: les forces invisibles dels mecanismes econòmics, forces  tel·lúriques  fora de l’abast de l’ésser humà; o bé la idealitat que impregna el col·lectiu que empeny per trencar la fictícia estabilitat present.

Jo aposto pel segon. I per això, quan sento dir que el procés és mort, em pregunto si s’ha fet una mena de lobotomia  general a tots els que aspirem idealment a bastir una República catalana d’homes i dones lliures, cultes i iguals.