Una entrevista de barcelonogy.com

EVA PRATS AND RICARDO FLORES, ARQUITECTES

Arribo a l’estudi d’arquitectura Flores & Prats i em sorprèn trobar un timbre de bicicleta a la porta. «Reminiscència de la Guerra Civil», m’explica l’Eva Prats (Barcelona, 1965), «de quan hi havia talls d’electricitat». Ella i el Ricardo Flores (Buenos Aires, 1965) m’ensenyen el seu estudi situat al carrer de Trafalgar, mentre em van explicant els seus diferents projectes a través de dibuixos i maquetes que conviuen amb una col·lecció d’objectes curiosos: una verge mexicana, sanefes retallades en tires de paper, antigues joguines japoneses o dracs xinesos (s’hi van aficionar quan van descobrir les formes de drac que hi ha al terra hidràulic de l’estudi). Em centro en dos dels seus projectes. El primer no és un edifici, sinó una exposició que va tenir lloc a Copenhagen a la tardor del 2013, en la qual van presentar tot el procés de treball que hi ha darrere d’una de les seves obres més importants: l’Edifici 111 a Terrassa, un bloc de cent onze habitatges socials. Aquesta exposició ens permet parlar de la importància del procés de treball en l’arquitectura i de com aquest procés canvia quan l’obra es fa a nivell local o a distància. La segona obra aviat transformarà el panorama de la creació escènica de Barcelona: es tracta de la reforma de la nova Sala Beckett, situada al Poblenou, a l’antic edifici de la cooperativa de consum Pau i Justícia.

Abans de començar comentant les vostres obres, m’agradaria saber com us vau conèixer.

Eva: Ens vam conèixer treballant al despatx de l’arquitecte Enric Miralles (Barcelona, 1955-2000). Va ser el meu professor a la facultat i amb vint anys vaig començar a treballar al seu estudi, mentre encara seguia estudiant. Recordo que ell i l’arquitecta Carme Pinós (Barcelona, 1954), que llavors era la seva companya, em semblaven molt grans malgrat que només tenien deu anys més que jo, però ja eren capaços de dibuixar tot el que volien a mà alçada. Vaig estar un total de nou anys treballant a l’Estudi Miralles, fins que vaig començar a deixar-lo a poc a poc. Amb el Ricardo només hi vam coincidir un any perquè jo vaig marxar abans.
Ricardo: Era difícil marxar d’aquell estudi, la dinàmica que hi havia allà t’enganxava.
Eva: A més a més, el tracte era molt cordial, es cultivava molt el respecte i la cordialitat entre companys, però sempre amb molta exigència. L’Enric s’exigia molt a ell mateix i això s’encomanava.
Ricardo: Cert. Jo em vaig quedar uns cinc anys més després que l’Eva marxés. Vaig començar a fer carrera dins el despatx: m’ocupava de l’estudi i també portava tota la part de concursos. Quan vaig arribar hi havia pocs projectes en marxa perquè hi havia la crisi de l’època postolímpica, però tot es va anar animant, fins que vam arribar a tenir molta feina. Jo havia vingut de Buenos Aires a Barcelona per fer el màster i per aprendre amb ell. Quan acabes la carrera necessites un mestre amb qui poder passar una etapa intermèdia fins que no desenvolupes els teus propis projectes. Jo vaig tenir la sort de poder comptar amb l’Enric Miralles com a mestre.
Eva: Estic d’acord, aquesta etapa és molt important. Quan vaig acabar d’estudiar vaig pensar a marxar per fer un màster en alguna universitat americana (l’Enric també passava temporades ensenyant a Harvard), però vaig valorar més poder aprendre d’ell treballant al seu despatx.

És clar, aprendre d’ell directament com a professional, ja no com a professor.

Ricardo: En aquella època va instal·lar el seu estudi al costat del mercat de Santa Caterina, a Ciutat Vella, en un antic palauet que va començar a remodelar. Mentre fèiem les obres, vam trobar vells murals i estructures amagades dins l’edifici i ens vam aproximar a la història de la ciutat treballant amb les capes que havia anat deixant el temps. L’Enric ens va ensenyar a tractar els elements antics sense distància. Això ens ha estat molt útil a l’hora d’enfocar projectes com la nova Sala Beckett, perquè ens interessa incorporar la història a la vida quotidiana de les persones, fer que els sigui útil.
Eva: I, a més, fa vint anys aquella zona no tenia res a veure amb el que és ara. Me n’han quedat imatges molt precises, com ara carrers foscos i amb molt poca gent, o bosses robades penjades als balcons: algú les estirava, n’agafava els diners i les llançava pels aires mentre marxava corrents. Al barri hi treballaven molts fusters, ferrers… els carrers sempre eren plens de capses d’embalatge.
Ricardo: Quan vaig venir a fer el màster a Barcelona, a principis dels noranta, encara hi havia llocs abandonats que eren molt atractius, com ara el teatre que hi ha just al darrere del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) que l’arquitecte Elías Torres (Eivissa, 1944) va acabar de rehabilitar el 2011. Com a arquitecte, m’agradava molt veure aquests edificis mig en ruïnes i poder observar les seves estructures. També descobrir llocs de tradició barcelonina, com per exemple La Paloma. En els darrers vint anys la ciutat ha estat molt suavitzada i molt oficialitzada.

I, durant aquests vint anys, heu passat de ser deixebles de l’Enric Miralles a consolidar el vostre propi estudi. Faig servir el verb consolidar perquè, més enllà de tots els edificis que ja heu aixecat, el fet d’explicar gran part de la vostra trajectòria en una mostra com la de Copenhagen també implica consolidació. Em podríeu comentar en què va consistir aquesta exposició?

Eva: Sí. En realitat van ser dues exposicions complementàries, perquè en totes dues exploràvem la dimensió social de l’habitatge. La primera estava situada al vestíbul de la Royal Danish Academy of Fine Arts i es titulava Meeting at the building. Hi teníem exposats tots els elements que formen el procés de creació de l’Edifici 111. Hi vam exposar des dels dibuixos i les maquetes inicials fins a vídeos (com el que vam coproduir amb 15-L. Films) en els quals es pot veure com conviuen els seus veïns dos anys després de la construcció. També exposàvem casos d’altres edificis socials, tant de Barcelona com de Copenhagen.
Ricardo: La segona exposició es va dir Ingredients & cakes, perquè es va fer a la galeria i estudi dels arquitectes Leth & Gori, que antigament havia estat una fleca. Nosaltres vam voler jugar amb la història de l’espai i, per complementar el material d’altres projectes previs a l’Edifici 111 que vam exposar allà, també oferíem galetes i piruletes de xocolata fetes amb les formes dels elements que integren aquests edificis.

Com va ser l’experiència d’organitzar tot això des de Barcelona?

Eva: Vam haver de pensar molt bé el que portaríem fet d’aquí i el que prepararíem directament a Copenhagen. En el cas de les galetes, volíem que les fes el cuiner de la cantina que hi ha al recinte de l’exposició, però quan va veure les formes que volíem es va fer enrere. En canvi, vam anar a la pastisseria Escribà i li vam explicar la idea que teníem. De seguida es van animar amb el projecte, i a més a més ens van ajudar molt donant-nos consells sobre la manera de transportar tota la xocolata i les galetes fins a Dinamarca. Tenen un equip molt dinàmic.
Ricardo: Muntar aquesta exposició va ser una experiència fantàstica i també un procés molt llarg i laboriós. Buscar quina era la millor manera de presentar la nostra feina va implicar molta recerca: volíem que s’entengués bé el procés de creació de cada edifici, que normalment comporta diversos anys de treball.

Doneu molta importància al procés de creació. Sovint només tenim presents els resultats, però es pot dir que aquest procés ja té molt de valor en si mateix.

Eva: Per a nosaltres, sí. És el procés el que dóna sentit a l’obra final i a nosaltres ens agrada reivindicar-lo, no fer-lo desaparèixer. Valorem molt tot el treball d’artesania que hi ha en cada maqueta o el dibuix que va més enllà d’un instrument per a facilitar la construcció.
Ricardo: Sí, també és una molt bona manera d’expressar com hem arribat al resultat final. El procés està ple d’errors i de correccions, però són aquests els que et fan avançar. Guardem totes les maquetes de cada projecte en baguls de fusta que s’obren i a dins es pot observar com la idea inicial es converteix en el que finalment construïm. És un gran instrument de comunicació, tant per als nostres clients com per als alumnes, que poden veure un exemple clar i pràctic de tots els processos. De fet, a principis del 2013 els nostres alumnes van presentar a la Sala Vinçon un bagul amb una maleta que contenia tot el procés del seu projecte final d’arquitectura. L’exposició es va titular Memorias portátiles.

Hem parlat de crear quelcom en la distància. Vosaltres heu dut a terme molts projectes a Barcelona i als seus voltants, però també a Alemanya, Dinamarca o Itàlia. Com contrastaríeu la figura de l’arquitecte local vs. la de l’arquitecte internacional?

Eva: És relatiu, depèn de cada projecte. En el cas de l’exposició de Dinamarca podríem haver treballat directament amb gent d’allà, però vam trobar més recolzament amb gent d’aquí com ara l’Escribà, el laboratori EGM, que va imprimir els nostres panells, o uns amics que treballen amb fusta i ens van construir les taules. Tots ells van ser gent que es va atrevir a produir a gran escala i amb molta qualitat.
Ricardo: Quan crees quelcom en la distància no domines el panorama de la mateixa manera, i si no portes el teu equip amb tu, és més complicat establir aquests vincles de confiança amb les persones amb què treballes. Cal estar sempre present perquè, sinó, l’obra agafa la seva pròpia forma, més enllà del teu control.
Eva: La proximitat també canvia completament tot el procés de creació, perquè no només busques fer una feina funcional i harmoniosa. Com que coneixes molt bé l’entorn on se situarà l’obra, treballes per a una societat determinada, amb uns paràmetres i unes subtilitats molt concretes. Ara estem treballant en l’obra de la Sala Beckett i és un luxe poder visitar-la cada vegada que ho necessitem, perquè és a poques parades de metro. De fet, hi anem d’aquí una estona. Véns amb nosaltres?

Anem-hi.∗