L’experiència de cobrir el congrés del Partit del Treball a Corea del Nord

El passat mes de maig, Corea del Nord liderada per Kim Jong-un ha celebrat el congrés del Partit del Treball. La reunió va tenir lloc a Pyongyang, la capital del país, i ha estat la setena en tota la història del partit i la primera amb Kim Jong-un al poder. L’últim congrés de la formació va tenir lloc el mes d’octubre de 1980. Aleshores, l’actual líder nord-coreà encara no havia nascut i Kim Il-sung va anunciar que el seu fill, Kim Jong-il, seria el seu successor. Sara Romero, corresponsal a Beijing per Antena 3, explica a Revista Mirall com ha viscut des de Pyongyang la cobertura del congrés.  

Per què creus que ha tardat 36 anys el Partit del Treball en celebrar aquest últim congrés?

Crec que és quelcom imprevisible. L’últim congrés es va convocar fa 36 anys i es recorda perquè va ser aleshores quan Kim Il-sung va anunciar que Kim Jong-il seria el seu successor. A més a més, va ser en aquest congrés que es va aprovar el pla quinquennal, l’últim pla econòmic que hi havia hagut fins aquest congrés en ple 2016, on se n’ha aprovat un de nou.

I per què ha servit aquest darrer congrés?

Els analistes consideren que potser el congrés del maig del 2016 s’ha celebrat per esvair dubtes sobre el lideratge de Kim Jong-un, qüestionat diverses vegades per alguns observadors internacionals, i també per a fer front a les necessitats econòmiques del país. Hem de recordar que ara mateix està sota els efectes de les sancions econòmiques imposades per la ONU en resposta a les seves demostracions de força.

“Érem 130 periodistes i només un grup de 30 va poder entrar deu minuts l’últim dia del congrés”

- Publicitat -

Per què creus que Pyongyang ha convidat a tanta premsa internacional?

Es un moviment habitual per tal de donar eco a les seves dates importants. Volen testimonis estrangers per tal d’assegurar-se un lloc en l’actualitat informativa internacional.

Com vas viure l’esdeveniment?

Va ser una cobertura molt kafkiana. Era impossible aconseguir informació sobre el que passava al congrés fins que la televisió nordcoreana la donava. Acostumaven a informar sobre el congrés en l’últim informatiu del dia, a les 10 de la nit, hora local i generalment explicaven el que havia passat el dia anterior.

“Acostumaven a informar sobre el congrés en l’últim informatiu del dia, a les 10 de la nit, hora local i generalment explicaven el que havia passat el dia anterior”

I què fèieu vosaltres?

Als periodistes mentre tant, ens portaven a visitar hospitals, fàbriques etc. I ja a la nit, a l’hotel on ens allotjàvem, teníem una sola on hi havia connexió a Internet per cable i unes pantalles per veure les notícies nordcoreanes. Érem 130 periodistes i només un grup de 30 va poder entrar deu minuts l’últim dia del congrés. Dels mitjans espanyols només va poder entrar l’agència EFE.

Vas poder entrevistar a algú del partit?

No, pràcticament impossible. Les informacions ens les donaven els guies que teníem assignats cada un de nosaltres. Però l’únic que ens deien era el programa dels actes del dia següent i, de vegades, ni tan sols ho sabien.

Durant el congrés van expulsar a un periodista britànic de la BBC. Com la vau viure?

Ens va deixar molt males sensacions aquesta expulsió. Certament, aquest periodista no havia viatjat per cobrir el congrés, així que no s’allotjava en el nostre mateix hotel ni tampoc va compartir moments amb nosaltres. Tot i això, altres companys de la BBC que sí que estaven amb nosaltres, ens van explicar el que va passar. Va ser molt desagradable.

Vas poder parlar amb algun nordcoreà per fer-li preguntes sobre l’esdeveniment?

Cada dia aprofitàvem les visites a les fàbriques, hospitals, el metro, el carrer per poder preguntar a la gent sobre el congrés. Tots asseguraven que l’estaven seguint però no concretaven res respecte, per exemple, al contingut dels discursos. En les seves respostes, tots alabaven al seu líder i literalment, ens deien que aquest congrés portaria prosperitat per al país. Semblava que tenien la lliçó ben apresa perquè ens responien el mateix a tots els periodistes.

Per què creus que se li dóna tanta importància al programa nuclear?

A Pyongyang, tots ens deien que necessiten les armes nuclears perquè estan amenaçats per l’imperialisme americà. La guerra està present durant el dia a dia dels ciutadans amb cartells pels carrers, al metro, a les fàbriques i a tot arreu. La propaganda, en aquest sentit, és constant.

“A Pyongyang, tots ens deien que necessiten les armes nuclears perquè estan amenaçats per l’imperialisme americà”

Us van revisar en algun moment el material gravat?

En aquesta ocasió no. Sí que és cert que la nostra guia estava molt pendent del que dèiem i preguntàvem. Però en cap moment ens va fer esborrar res ni ens va revisar el material. Ens va dir que veuria els nostres reportatges quan haguéssim marxat de Corea. L’altra vegada que hi vaig anar, a l’octubre, si que ens van fer esborrar imatges o ens movien la càmera quan intentàvem gravar alguna cosa que no els semblava bé. Aquesta vegada va ser menys incòmode.

A l’hora de moure-us per la ciutat, anàveu acompanyats en tot moment pels guies?

Anàvem tots els periodistes junts, en autobusos i amb els nostres guies. El carrer el trepitjàvem poc, només si havíem de gravar alguna cosa en un lloc puntual.

Estàveu tots els periodistes al mateix hotel?

Gairebé tots estàvem a l’hotel Yanggakdo, situat en una illa i del que no podíem sortir sols. La CNN estava en un altre hotel, no sabem per què.

L’itinerari de visites en llocs d’interès, el vau poder triar o bé es tractava d’un itinerari tancat i ja programat?

No vam poder triar els llocs que visitàvem, vam fer algunes suggereixes però no ens van fer ni cas.

Quina relació vau tenir amb la tecnologia un cop dins el país?

A l’aeroport, a l’arribar, ens van revisar de dalt a baix tots els dispositius electrònics per comprovar que no teníem pel·lícules, música o llibres estrangers. Tot això, no pot entrar a Corea del Nord. Abans es quedaven també amb els mòbils en custodia però ara ja no, fins i tot vam comprar una targeta de telèfon per poder-la utilitzar allà. D’Internet només n’hi havia a la sala de premsa i per cable, res de Wifi. També hi havia la possibilitat de fer directes, però eren molt cars i en el nostre cas, no en vam fer cap.

Per últim, saps si a Corea li ha agradat la cobertura que vas realitzar per a Antena 3?

La veritat, no ho sé.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca