Néixer a l’Àfrica és tenir mala sort

És una sala rectangular. Ni molt gran ni molt petita, i separada de la resta de parades de fruita i verdura. El mercat de peix de Tànger és un món a part. Tots els venedors són homes. Les peces que venen, enormes; i moltes ni les conec. No hi ha cambres frigorífiques. Tan sols barres de gel com es feia abans. L’olor és fort, els crits són ensordidors i el terra, ple de bassals.

Ell es va apropar i amb un somriure tímid em va demanar diners. N’hi ha bastants com ell. Homes joves i forts que es busquen la vida com poden. Una de les maneres és carregar amb les bosses de la compra. Així es guanyen uns dírhams, el just per tirar-li alguna cossa a la cassola, encara que només sigui arròs. De camí al cotxe vaig començar a fer-li preguntes: D’on ets? Quina edat tens? On vius? Durant quant temps fa que ets al Marroc?

Homes joves i forts que es busquen la vida com poden

En un anglès perfecte i amb una veu suau, em va dir que el seu nom era Frank, que tenia vint-i-cinc anys, i que era de Nigèria. Feia sis anys que havia abandonat el seu país amb l’esperança d’arribar a Europa. Aquest temps és el que va trigar a creuar, primer al Camerun, d’allà al Xtad, Níger i, finalment, Algèria. Ara, m’explica, està “atrapat” a Tànger, esperant poder reunir els diners per creuar a Espanya. “Trobo a faltar la meva mare —són les primeres paraules que surten dels seus llavis—. Sí, sóc aquí és per ella, perquè vull ajudar-la. La vida a Nigèria és molt dura. No hi ha feina. No hi ha menjar. I a casa som molts germans.”

—I com penses creuar?
—Pel mar. Però abans he de pagar els 1.200 euros que costa. El viatge amb barca pot durar una hora, dues, tres… depèn del temps. Alguns sobreviuen, d’altres no … És difícil. Depèn del mar. (Silenci.) Així és la vida. (Silenci.) Jo intento ser fort però no sé com sóc de fort. Això només ho sap déu.

Reunir els diners per pagar a les màfies no és fàcil. Per això en Frank porta al Marroc més dos anys. La seva rutina des que va arribar és sempre la mateixa. Es lleva d’hora i se’n va al mercat. Allí demana almoina. Si li surt alguna feina que pugui fer, la fa, però sense papers és difícil aconseguir-la, i quan la troba està mal pagada. “He sentit a dir coses bones sobre Europa. Sé que la vida allà és millor. Sé que ningú pot fer-te mal. Hi ha lleis. Hi ha seguretat. A Europa ets lliure. Sé que no és fàcil d’arribar-hi. Quan penso en la meva situació, d’on vinc, tinc ganes de posar-me a plorar. Sento que això no és vida. A vegades m’ha passat pel cap suïcidar-me, acabar amb tot… però sé que encara no s’ha acabat. No vull rendir-me. Cada dia és un nou dia, i la meva vida pot canviar en qualsevol moment.”

- Publicitat -

M’acomiado d’en Frank i li desitjo bona sort en la travessia. Abans, li dono el meu número. “Avisa’m quan siguis a Espanya”, li dic. “Potser conec algú que et pugui donar feina”. Ens abracem i llavors sí, cadascú segueix el seu camí. M’avergonyeix reconèixer que el meu és molt més planer que el seu i m’avergonyeix, també, saber que jo no he fet res perquè sigui així.

Al Marroc no només demanen els homes. Les dones també ho fan. Elles t’aborden als semàfors, quan t’hi atures amb el cotxe, i de cop i volta, n’apareixen tres o quatre del no res. Porten vestits de colors, mocadors al cap, i nens penjants a l’esquena. Quasi sempre, amb mocs. És estrany veure-les en un altre indret.

Elles t’aborden als semàfors, quan t’hi atures amb el cotxe, i de cop i volta, n’apareixen tres o quatre del no res

Al Marroc els negres són invisibles. I no m’estranya. La gent no els hi té gaire estima. Els marroquins es refereixen a ells com “els africans”. Corren moltes històries. L’última que he escoltat és aquesta:

—Saps que han tancat la pizzeria que hi ha al costat de casa teva? —em diu la caixera del supermercat.
—No ho sabia. Per què?
—Pels africans. És que…

Què han fet?
—L’altre dia hi van entrar un parell que tenia la Sida. Es van treure sang infectada amb una xeringa i la van anar posant als pots de quètxup. (Perquè a Tànger la pizza es menja amb quètxup o no es menja.)
—I per què voldrien fer una cosa com aquesta?
—Perquè són dolents…
—(Silenci i cara d’escepticisme).
—És veritat. Ho han dit a la tele…

Coses com aquesta n’he escoltat unes quantes. A cadascuna pitjor i més extravagant. Xafarderies. Llegendes urbanes. Nosaltres tenim l’home del sac, la noia de la carretera i el fos d’en Ricky Martín; els marroquins tenen els negres.

El que sí és cert, és que fa un parell d’anys van assassinar a un jove senegalès. Va succeir a Boukhalef, un barri als afores de la ciutat, on hi viu una comunitat nombrosa de subsaharians. “Hi havia un grup de marroquins que sortien de la mesquita i cridaven: “Divendres de sang i de jihad.” Es van creuar amb uns quants dels nostres. Els van perseguir. Anaven armats amb matxets. Un dels nois es va refugiar en un portal i el van degollar allà mateix. Va ser horrible. La policia no va fer absolutament res per protegir-nos. Vam estar tota la nit lluitant, fins a les onze del matí. Defensant-nos com podíem. Hi va haver molts ferits.”

M’ho explica en Patricio, un camerunès, que igual que en Frank, somia en arribar a Europa. “Si jo hagués sabut com era la vida al Marroc, no hauria vingut”. Ha hagut de creuar diversos països. La majoria, a peu. Alguns trams, en furgoneta. Pagant als “passants”, com ell anomena a les màfies encarregades de portar-los d’un país al següent. “He viatjat amb dues noies. Els tres junts. És duríssim. Hi ha gent que es queda pel camí. Quan algú em pregunta, els responc sempre el mateix, que no vinguin.”

“Si jo hagués sabut com era la vida al Marroc, no hauria vingut”

En Patricio m’explica que la primera ciutat marroquina en la que va estar és Oujda. Situada a l’extrem oriental del país, a només quinze kilòmetres d’Algèria. Allà els migrants han muntat una mena de campament per als nouvinguts. L’han construït amb llençols i flassades. Pots quedar-t’hi un temps, em diu. El menjar, te l’has de buscar pel teu compte. I abans de marxar, pagar. La tarifa són 300 dírhams, l’equivalent a uns trenta euros.

—Al campament vaig conèixer un altre camerunès. Es diu Michael, però tos l’anomenen quatre-quatre.
—I això?
—Perquè és un terreny, mai està aturat i pot amb què sigui. En quatre-quatre em va dir que coneixia una persona a Tànger. Que podíem viure a casa seva. I és per això que hem vingut. Ara al pis hi som set homes i una dona amb la seva filla.

En Patricio m’hi porta perquè els conegui. De camí em diu que de camerunesos n’hi ha, almenys, un miler. Però que al barri també hi ha gent de Mali, Nigèria, Costa d’Ivori i un munt de països més.

Som a l’artèria principal del barri. Ell no fa un pas sense aturar-se a saludar algú. Hi ha venedors ambulants per tot arreu. Un que ven roba i sabates usades. Un altre que arregla mòbils. Un parell de dones que serveixen plants de menjar. Amb prou feina ens creuem un marroquí. També el cibercafè que entrem el regenta un home de color. “Sempre que puc vinc aquí per parlar amb la meva família —diu en Patricio—. Els truco quan tinc diners; encara que només sigui per palar-hi un parell de minuts. Si no tinc calers parlo amb ells a través del Facebook i el correu electrònic.”

Sortim. Creuem un descampat. Voltegem una cantonada. Ell saluda una noia que ven dolços al carrer i s’atura davant d’un portal. Li sona el mòbil. S’asseu a les escales i aprofito per fer-li un retrat. En fer-ho em fixo que al coll hi porta un penjoll. “Me’l va regalar la meva mare. Me l’han intentant diverses vegades, un home em va arribar a oferir quaranta euros. Però abans prefereixo passar gana que desfer-me’n. És l’única cosa que tinc d’ella.”

Entrem a l’edifici. L’immoble està en males condicions. Sembla abandonat i a punt d’esfondrar-se. La pintura de la paret està espellofada. El terra, brut. I, evidentment, no hi ha llum. Pugem les escales a les fosques. En Patricio s’atura davant d’alguna cosa que no sóc capaç de veure però que intueixo serà una porta i hi pica amb tres cops secs. “És el nostre codi per entrar”, diu.

Pica amb tres cops secs. “És el nostre codi per entrar”

Un noi d’uns vint-i-tants, amb trenes al cap i sense samarreta ens obre la porta. El primer que observo és que no hi ha mobles. Compto tres habitacions. Una altra que imagino serà el bany. I la cuina. Aquí hi trobem la dona. Està banyant la seva filla en una palangana de plàstic. Té entre un i dos anys i porta una mena de cordill lligat a la cintura, com si fos una polsera. El terra és ple de garrafes de plàstic, buides i apilonades. “No tenim aigua corrent —m’explica en Patricio—. L’anem a buscar a una font que hi ha a prop. Per això les necessitem. Per transportar-la.”

Entrem en una habitació. A terra, un matalàs. Alguns pots de llet en pols. Maletes. Roba. Un carregador de mòbil. En Patricio em presenta en quatre-quatre, qui a l’igual que ell, va ben arreglat.
—Com és que aneu sempre tan elegants?
—(Ambdós es miren i somriuen.) És que per nosaltres l’aspecte és molt important. Això ho portem del nostre país. Potser no en tenim per menjar, però ens agrada vestir bé.
—Què feu al Marroc per guanyar-vos la vida?
—El que sigui —diu en quatre-quatre—. Aconseguir una feina sense tenir papers és gairebé impossible. A més, els marroquins són molt racistes. Jo al mercat conec un noi que ven fruita i a vegades l’ajudo. Em paga dos euros per un dia de feina.
—I les dones?
—Demanar almoina i vendre el seu cul. Totes són putes —diu en Patricio.

Abaixo la mirada. Ell ni se n’adona i continua parlant. M’explica que no paguen lloguer. La casa és d’un noi que ara viu a Alemanya. Diu. Però jo, per l’estat en què es troba, m’inclino més a pensar que l’han ocupada il·legalment. La llum la tenen punxada, m’explica, així que només s’han de preocupar pel menjar. Menjar i estalviar per creuar a Europa. “Néixer a l’Àfrica és tenir mala sort. Tot són problemes. Allà no hi ha res. Res de res. Nosaltres, almenys, tenim una casa. Aquí, al barri, hi ha molta gent que no té n’hi per pagar el lloguer; dormen als terrats. Ara arriba el bon temps, però a l’hivern… amb el fred. Sense flassada… és impossible dormir. Et passes la nit amb els ulls oberts”.

—I a tu on t’agradaria anar?
—A Europa?
—Però a quin país?
—A Espanya. Vull jugar al futbol.
—Però això és molt difícil. A més, ara a Espanya les coses tampoc ban gairebé.
—Tinc un amic que ha creuat fa poc i ja està jugant de reserva en un equip de segona divisió.

Diu en Patricio, i jo li pregunto si coneix algú que hagi saltat la tanca de Ceuta o Melilla. Molts, contesta. “S’han de tenir collons. Jo no els tinc. No vull que em trenquin les cames. Prefereixo estalviar i anar-me’n d’una altra manera. No hi ha absolutament res que m’agradi del Marroc. Vull marxar d’aquí.”

“S’han de tenir collons. Jo no els tinc. No vull que em trenquin les cames”

Dies després em cito amb un altre noi. El seu nom és Kebe. M’explica que va deixar el Senegal perquè el van contractar a Agadir —un poble al sud del Marroc— per jugar al futbol. Després de dues temporades, va fitxar per un altre club i més tard va arribar a Tànger. En acabar-se-li el contracte pensava tornar a casa però no va tenir temps. La gent de Càritas es va posar en contacte amb ell abans. “Em van proposar de treballar amb com a mediador. Primer, perquè la meva situació al país era regular. I en segon lloc, perquè parlo molts idiomes. Anglès, Francès, Àrab, Espanyol, quatre de les llengües del Senegal i una mica d’Alemany”. On has estudiat?, li pregunto avergonyida per la meva total ineptitud amb els idiomes. Ell riu i em contesta: “Al carrer”.

A Càritas s’encarrega, entre altres coses, de rebre els nouvinguts. Així coneix la seva situació i allò que necessiten. També els acompanya a l’hospital, els ajuda amb els tràmits administratius o els informa sobre els seus drets. Fins i tot, organitza festes i activitats interculturals.

—T’agrada la feina?
—Molt.
—Però ha de ser dur…
—De tant en tant, em donen una setmana de festa. (Riu.) La gent amb qui tracto té molts problemes. Faig de psicòleg, jo. No tinc temps per a la meva vida privada. Dia sí dia no, rebo trucades dels que surten amb pastera. Em truquen a les quatre de la matinada, des de les llanxes, demanant-me ajuda. Ja tinc tots els números apuntats al mòbil. Salvament marítim de Cadis, la Creu Roja de Tarifa, la Guàrdia Civil d’Algesires…

—Al teu país saben com n’és de dura la vida al Marroc?
—No saben res. Allà només veuen les fotos del Facebook dels que han aconseguit arribar a Europa. Pensen que els anirà de la mateixa manera. Jo mai els hi dic: “No viatgis”. Tan sols els pregunto: “Tens estudis? Estalvis? Què saps fer? Com penses guanyar-te la vida?” Simplement els hi explico la veritat. Que sense papers no hi ha feina, que sense feina no hi ha diners, ni casa, ni menjar, ni res… i, també els parlo del racisme. Perquè ells sàpiguen el què hi ha.

A banda de la seva feina a Càritas, en Kebe és l’impulsor i propietari d’un restaurant solidari, que porta el seu nom. Situat al vell mig de la medina, en un estret carreró fosc i humit, s’hi accedeix pujant quatre escalons. No hi ha porta d’accés. Tan sols una persiana, que serveix per tancar-lo a la nit. Avui, tot i que ja som a la primavera, fa un fred de collons. M’assec a una taula i és igual que si ho fes al carrer. “Servim menjar senegalès. Tots els plats tenen un preu de dos euros. La idea és que el comensal pagui pel seu plat i, si vol, col·labori pagant el d’alguna persona sense recursos. Aquí hi ha molta gent que ho està passant realment malament. Volia ajudar-los i se’m va acudir que aquesta era una bona manera de fer-ho. Jo no hi guanyo, m’hi deixo la meitat del sou i tot el temps lliure de què disposo.”

Tots els plats tenen un preu de dos euros. La idea és que el comensal pagui pel seu plat i, si vol, col·labori pagant el d’alguna persona sense recursos

El restaurant consta de tres taules, l’aigüera, una petita nevera i dos càmpings gas. Les dues úniques parets són plenes de cartells enganxats amb cinta adhesiva. N’hi ha molts però el què més m’agrada diu així: “Si vols arribar de pressa, vés sol. Si vols arribar lluny, vés-hi acompanyat. Refrany africà.”

I com et va?, li pregunto. Regular, contesta ell. “Aquí a prop hi ha moltes pensions i hotels econòmics. Els nostres clients són, bàsicament, motxillers. També alguns estrangers que viuen a Tànger i venen els caps de setmana”. I els marroquins? Ell calla i em mira com volen dir: “Ja ho saps. Els marroquins no venen”.

De fons se sent la crida del muetzí. S’ha fet tard. Li dono les gràcies a en Kebe pel seu temps i marxo. He de desfer els cinquanta metres d’aquest carreró fosc. En aquest tram em creuo amb dos homes que intercanvien haixix, una dona amb cara d’haver patit i un senyor, que em mira amb luxúria i no para de dir-me obscenitats. Jo camino de pressa intentant pensar en un altra cosa.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

Tres webs de la Generalitat deixen al descobert correus electrònics i contrasenyes

La Generalitat de Catalunya ha detectat vulnerabilitats en tres pàgines web pròpies que haurien deixat al descobert correus electrònics i contrasenyes, segons ha avançat...

Unides Podem fa una crida a eliminar el “secessionisme fiscal” de Madrid

Unides Podem ha assegurat que una via per solucionar la "crisi territorial" del país passa per eliminar el "secessionisme fiscal" de Madrid, el 'dumping...

Catalunya participa en un projecte europeu per a la inclusió de nenes i dones gitanes

La Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, amb el Programa del Poble Gitano i de la Innovació Social, participa en...

Felipe González s’emprenya

L'expresident del Govern espanyol Felipe González ha avisat aquest dijous a l'executiu de Pedro Sánchez que no es pot construir un "projecte de futur"...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca