Una entrevista de barcelonogy.com

ALAIN CHARDON, ARTISTA I LITÒGRAF

Em dirigeixo al Poblenou per visitar Quadrat 9, el taller d’obra gràfica d’Alain Chardon (Thonon-les-Bains, 1954). És primera hora de la tarda i al barri es respira una particular calma de sobretaula que contrasta amb la bullícia que hi ha a poca distància, al centre de Barcelona. Una calma que es fa encara més intensa quan entro al seu taller: a Quadrat 9 hi trobo una atmosfera similar a la d’una catedral. Amb la seva veu pausada i aquell accent francès que s’ha anat difuminant després de més de trenta anys aquí, l’Alain em mostra el seu taller, les antigues premses i les diferents tintes mentre em narra la història que el va portar fins aquí i tot el que hi ha anat trobant des de llavors.

Quan vas arribar a Barcelona? I, en quines circumstàncies?

Vaig arribar el gener del 1978, però no venia per estar-me a Barcelona sinó per passar una temporada pintant en una casa que m’havien deixat pel Camp de Tarragona. En aquella època tot just m’acabava de graduar en belles arts, vivia a Grenoble i em dedicava a fer substitucions a les escoles fent de professor de dibuix. De vegades, entre substitució i substitució, passaven alguns mesos que aprofitava per pintar amb molta intensitat. Per dur a terme això necessitava aïllar-me i buscava una casa on poder fer-ho. Estava mirant per la zona de Grenoble, no tenia intenció de marxar tant lluny, però per casualitat em van oferir un lloc a Tarragona i el vaig acceptar amb molt de gust.

Quina era la idea de Barcelona que tenies abans de venir?

Havia estudiat castellà a l’institut i coneixia una mica la història i la geografia d’Espanya. Malgrat això, no hi havia estat mai. En aquella època a molts francesos no ens agradava la idea que el país veí fos una dictadura; aquest fet ens provocava recel i no volíem acostar-nos massa per aquí. A part d’això, sempre hi ha la idea d’un cert exotisme. Quan vius a Grenoble, tens el Sud una mica idealitzat; venir fins aquí em va seduir de seguida. Però, en el meu cas, quan vaig arribar no va ser exactament fàcil d’adaptar-me: era un hivern gris, fred i humit, amb molt de vent… Les meves expectatives eren unes altres.

Et senties atret per Barcelona durant els mesos que vas estar pintant al camp?

Bé, no gaire perquè estava molt concentrat en la meva feina. Havia sentit històries molt positives d’aquesta ciutat, però jo només venia unes hores per comprar material i tornava a la casa. Això sí, vaig voler anar a visitar l’Escola de Belles Arts, per veure com treballaven allà, i em va agradar molt. Però a part d’això recordo que venia amb cotxe i entrava a la ciutat per la Zona universitària. Aquells espais tan amples i tan moderns, alguns encara a mig construir, em semblaven una mica inhòspits, poc amables. També solia anar a Perpinyà per treure diners del meu banc francès; m’agradava molt agafar el tren a l’estació de França. I, de fet, va ser des d’allà on per primera vegada realment vaig prendre consciència del que és Barcelona.

Explica-m’ho.

Una dia, al tren, tornant de Perpinyà, vaig fer amistat amb una noia. Jo no tenia gaire temps entre aquell tren i el que m’havia de tornar a portar Tarragona, potser una hora escassa que solia aprofitar per llegir o conèixer els voltants de l’estació, però amb la prudència d’un que no coneix, sense allunyar-me gaire. Però aquell va ser un dia diferent: la noia em va agafar pel braç i, com qui diu, em va arrossegar, fins al carrer de Montcada. Hi vam arribar rapidíssim! I em va portar a dinar a una tasca on feien uns macarrons deliciosos. Aquella va ser la meva primera i veritable inserció dins la ciutat, però només recordo la nostra conversa animada i aquells macarrons. Dels records visuals només me’n queda una memòria borrosa, gairebé abstracta: la negror dels edificis antics i bruts, contrastant amb un cel blavíssim de primavera.

Llavors…

Llavors l’amistat amb aquella noia es va consolidar i em vaig instal·lar aquí, a Barcelona; va ser aquí on vaig muntar el meu taller de litografia. Ja tenia el projecte de muntar-lo a Grenoble on havia estat buscant possibles locals i premses. La litografia sempre ha estat una tècnica a la qual sempre he tornat, sense saber molt bé perquè, des que la vaig estudiar a la universitat. Va picant a la meva porta… Quan vaig arribar a Barcelona, de manera natural, vaig seguir buscant premses i llocs on em deixessin fer les meves impressions litogràfiques.

I què hi vas trobar?

Diferents tallers, però, o bé no tenien el material que necessitava, o bé no estaven complet o no em deixaven llogar-los. Per exemple, al taller Vallirana (situat al carrer de Vallirana), on feien serigrafia, hi tenien una premsa fantàstica, però feia temps que no la feien servir i finalment la van vendre a uns artistes suïssos. Després vaig seguir buscant i vaig trobar el Ricard Giralt Miracle (1911-1994) que era un tipògraf molt famós aquí a Barcelona, i li vaig comprar una premsa que tenia a l’altell de Filograf, el seu taller a l’avinguda del Príncep d’Astúries.

I a partir d’aquí ja et vas decidir a muntar el teu propi taller?

Sí. Jo en aquella època necessitava el meu espai per pintar i, paral·lelament, per guardar les màquines de litografia. Pintava molt sobre tela però, de manera natural, cada vegada tenia més tendència a treballar sobre paper. Progressivament, em vaig anar centrant en aquest format. Vaig llogar un espai al carrer de l’Hostal de Sant Antoni, (just darrere del museu Picasso) que justament ja havia estat un taller de gravat. Allà vaig començar a fer litografia i també gravat, organitzava cursos, feia col·laboracions, etc. El 1985 vaig muntar la meva primera exposició individual a Barcelona, a l’Institut Francès. Allà vaig conèixer a l’Antonio Valero, un editor d’obra gràfica que es va interessar pel meu treball, i no només va començar a fer de marxant de la meva obra, sinó que també enviava a altres d’artistes que ell portava a treballar al meu taller. En aquell moment, a Barcelona, hi havia diversos tallers de gravat, però de litografia n’hi havia pocs i, més específicament, de litografia sobre pedra, no n’hi havia cap. Aquesta tècnica va suscitar molt d’interès i vam anar fent edicions amb molts artistes, mentre jo també seguia amb la meva pròpia obra.

Estic encuriosida per aquestes màquines antigues i enormes que hi ha per aquí.

Sí, aquestes són molt potents. La que tenia abans era manual, més lenta, i això encaria els pressupostos. Un dia vaig col·laborar amb “Pousse Caillou”, el taller d’uns amics de Perpinyà que també es dedicaven a la litografia, i vaig veure que tenien unes premses molt sòlides. Vaig pensar que necessitava comprar-ne unes com aquelles. Alguns dels projectes que havia fet amb artistes requerien un material d’aquesta mena, i específicament l’obra que feia amb un artista català que treballava als Estats Units. Llavors, vaig anar per feina i vaig posar un anunci en una revista especialitzada pensant que no em contestaria ningú, però vaig rebre tres respostes de gent que estava interessada a vendre una d’aquestes màquines. La primera ve de París, d’una antiga impremta que necessitava tot l’espai que ocupa. La segona ve també de França, de Llemotges, i havia estat utilitzada per imprimir les calcomanies que decoren les porcellanes per les quals aquesta ciutat és coneguda. Totes dues són d’entre finals del segle XIX i principis del XX. Després em vaig associar amb aquest artista i vaig obrir un nou taller a la plaça del Diamant. Vam començar a fer litografia a Gràcia i també seguia amb el gravat al barri de la Ribera.

Si no m’equivoco va ser llavors, l’any 1989, quan va sorgir Quadrat 9. Nou taller, nova etapa.

Sí. Seguia amb els artistes que m’enviava l’Antoni Valero, en aquella època havia muntat una galeria molt maca que es deia Pèrgamon, (ara, és al carrer de Petritxol) i se centrava en exposar obra sobre paper. Allà vaig muntar una exposició individual a la tardor del 1990 que es va titular ‘Hso’. També tenia el meu soci que venia de tant en tant dels Estats Units i junts fèiem produccions importants. Van ser uns anys de molta feina amb aquelles noves (velles) màquines, però era difícil compaginar els projectes amb els artistes que m’enviava el marxant i els que venien de manera independent. Les relacions es van complicar una mica.

Perquè, tu sempre t’havies definit com un taller independent?

En gran part, sí. El meu projecte consistia a crear un «taller editorial». M’explico: les litografies, els gravats i totes les tècniques d’estampació, es fan en edicions. Per a produir-les normalment hi ha tres figures. Primer hi ha l’editor, que és el que arrenca el projecte, té la idea, posa els diners i després ho comercialitza. Segon, hi ha l’artista i, finalment, el taller. Això està molt bé i, quan funciona, és fantàstic. Ara bé, el perill que hi ha en aquest triangle és que sovint, l’editor, que lògicament vol recuperar el que ha invertit, aposta per a projectes més comercials i, per a retallar costos, pressiona i això va en detriment de la llibertat creativa del artista. El meu projecte consistia a substituir la figura del editor des del taller, o que aquesta quedés repartida entre el taller i l’artista. Durant un temps aquesta idea va funcionar. Vam fer moltes edicions amb artistes amb els quals hi havia afinitat. El que era interessant és que es podien instal·lar al taller durant el temps que fes falta per a produir vàries litografies, no una o dos i prou. Això era molt satisfactori, perquè l’artista podia treballar amb menys pressió comercial i produir un gruix important d’obra que demostrava que era capaç de treballar sòlidament amb tècnica gràfica. Després es feien exposicions o anàvem a fires. També van ser uns anys de molta feina: tenia el taller de litografia a Gràcia, però vaig conservar el de gravat al Born. I, en aquella època vivia a Sant Andreu. No parava de moure’m per Barcelona. Llavors vaig començar amb la idea de trobar un gran espai per poder unificar-ho, tot plegat. I vaig començar a buscar…

I, mentre estaves treballant en aquests dos barris, quines eren les diferències que hi trobaves entre ells?

M’agradaven tots dos. Gràcia és tranquil, hi ha un aire de barri de tota la vida que el fa molt agradable, i a la gent mai no li suposava un impediment desplaçar-se fins allà. L’encant de Gràcia que encara dura i que tots coneixem. Pel que fa al Born, a principis dels noranta s’estava intentant potenciar com a barri de pintors; volien muntar una mena de Soho, allà. No sé què passava exactament amb el mercat del Born, que era el que havia donat vida a la zona, però ja no estava en funcionament quan hi vaig arribar. Al seu voltant hi havia una sèrie d’espais mig abandonats, tot estava per fer. Durant una època van sorgir varies vàries galeries. N’hi havia una que m’agradava en particular: la sala Metrònom, fundada pel Rafael Tous. Sempre tenia apostes molt arriscades. Però crec que pel fet d’estar al Born espantava una mica a alguns col·leccionistes que segurament preferien anar a les tradicionals galeries de carer Consell de Cent com havien estat fent sempre. El Born dels anys noranta es trobava en una situació indeterminada: encara era una mica insegur, i per a molts tipus de públic era poc engrescador. No va generar curiositat. Altres galeries que van sorgir allà, no van acabar de prosperar. En aquell moment, l’intent de fer del Born un centre cultural, va quedar una mica dissolt. Però, mira ara com està!

Sí! Ara es pot dir amb seguretat que, entre altres coses, ja s’ ha aconseguit convertir-lo en un focus cultural. Però tu a finals dels anys noranta vas marxar del Born…

Sí, jo i molts altres artistes que també estaven al Born. Fins llavors el Poblenou era ple de magatzems i fàbriques, però crec que en aquell moment hi va haver alguna nova normativa que els va obligar a desplaçar-se a una altra, zona fora de Barcelona. De sobte, van quedar tota una sèrie d’espais grans disponibles a un preu relativament econòmic. Quan em vaig instal·lar al Poblenou, l’any 1998, era l’últim barri de Barcelona que es podia reurbanitzar, reinventar. La zona més propera al mar ja s’havia renovat el 92 amb la creació de la Villa Olímpica. Però a principis dels 2000, a la part més alta, hi van sorgir projectes urbanístics com ara el 22@ o del Fòrum. L’àrea on està el passatge de Masoliver, no s’ha tocat gaire, ha conservat aquesta atmosfera industrial que engloba espais tan diversos com ara l’Hangar, la Farinera del Clot, Palo Alto, La Escocesa, etc. Poblenou va començar a créixer just en l’època que hi vaig arribar. Alguns artistes que van voler instal·lar-s’hi tan sols un any més tard, ja van trobar uns preus molt elevats.

Suposo que el trasllat al Poblenou també va marcar una nova etapa en la teva vida professional. Com va influenciar la teva dinàmica?

Bé, la meva mudança va coincidir amb el període d’explosió del barri, però també va coincidir amb el principi de la fi de l’obra gràfica.

Home… Què vols dir amb això?

No té res a veure amb Barcelona, també passa en un àmbit més general: les tecnologies digitals han perjudicat el sector, que sembla que està morint lentament. A principis del 2000 encara hi havia molta feina, però des del 2005 gairebé no s’ha fet res dins d’aquesta disciplina. Ara em sento una mica optimista perquè veig que hi ha un retorn per part de la gent jove a imprimir amb màquines, veig que noten que això dóna una qualitat molt diferent de la que es pot aconseguir de manera digital, i això genera interès. El col·lectiu “L’Automàtica” és l’exemple perfecte. També es poden fer altres coses amb les arts gràfiques a part de les edicions, com per exemple llibres d’artista. Amb la Regina Giménez i el Rafael Bianchi vam crear una editorial que es diu Eldital’ull, des del 2010 hem fet quatre llibres: La casa de la playa, Flags, Dibujos. America Sanchez i Geometria còsmica. A part d’això, sempre es poden trobar altres coses noves per fer des de la creativitat. Ara tenim un projecte molt engrescador que organitzo juntament amb una associació noruega, es diu Artist in residence i dóna l’oportunitat a diferents creadors de venir a fer una estada al taller i profunditzar o investigar amb les diferents tècniques d’obra gràfica. Quadrat 9 s’està transformant en una plataforma d’investigació i desenvolupament creatiu mitjançant la litografia i el gravat, i això és molt positiu.

Felicitats per aquests llibres, són preciosos! Per acabar Alain, després de tot el que m’has explicat, mira que lluny queda aquell noi que l’any 1979 va arribar a Barcelona per trobar edificis negres, cels blaus i macarrons sortint de l’estació de França. Et sents barceloní ara?

Sobretot em sento mediterrani. Ser a Barcelona m’ha fet descobrir una manera de viure amb la qual em sento molt identificat.
Sí, ara ja sóc d’aquí! ∗

Aquí podeu entrar a la pàgina web de Quadrat 9 i a la seva pàgina de facebook.