Àfrica, l’ocasió perduda

Alain Resnais filmà Les estàtues també moren, un interessant documental que ens platejava la mort d’una cultura. Com l’art per l’africà no era art, era la seva vida quotidiana, com la seva vida quotidiana era art, ja que als déus només poden ser representats amb art. Resnais mirava l’Àfrica i es compadeix per la mort d’estàtues que ja no tenen sentit, ja que el que volien ser era representacions de déus. L’Àfrica que mirava Resanis era antiga, era encara exòtica. Era un món on el blanc només hi era testimonialment, com un funcionari colonial. Tota aquesta Àfrica ja no existeix, ja ha desaparegut sota el jou de la globalització, i les noves generacions ja viuen completament allunyades del record colonial.

Mostrada al CCCB tota aquesta primavera, Making Africa, és una exposició importada del Vitra Design Museum de Weil am Rhein, via el Guggenheim de Bilbao, per tal d’apropar als barcelonins les noves fornades d’artistes i dissenyadors africans. L’exposició posa en relleu aquestes noves generacions africanes, que ja no han viscut la colonització i si la globalització. I aquest és el factor més important. Podem parlar d’un estil concretament africà, podem dir que els artistes exposats pel fet de ser africans tenen un estil propi? David G. Torres a la seva ressenya de El Cultural escriu: África recicla ideas u objetos, tanto da. Si desnudamos al reciclaje de la idea de artesanía y condescendencia humanitarista lo que tenemos es simplemente creación, aquella que liga con la contemporaneidad: rehacer en vez de hacer y personalización frente a estandarización. No és la mateixa estètica usada als anys seixanta i setanta per tot Europa? Les obres d’Anton Kannemeyer no podrien ser fetes per Banksy? A aquestes preguntes hi ha dues respostes, una m’agrada, l’altre és incòmode. La primera resposta, és senzilla i mostra l’home universal, la segona em genera dubtes.

Obligat per les circumstàncies l’home no arriba a unes solucions iguals, en contextos similars? Així en un mateix context polític i cultural com és el de la globalització, podem respondre de les mateixes maneres, doncs en un primer moment la pregunta no seria si hi ha un etil africà, seria si mai hi ha hagut un estil occidental, si no pot ser que tot sigui només art. La segona resposta és realment incòmoda. En el documental de Resnais vèiem en les mascares i els objectes sagrats, tots, la resposta de l’africà a les inquietuds del seu context. Ara aquest objectes, però, són morts, la seva època ha caducat i ara l’home africà només pot respondre a les inquietuds del món amb l’art o el disseny que s’exposa al CCCB. Però realment la sintaxi que es fa servir és africana o està importada de la història de l’art occidental? L’art africà, genera les mateixes respostes que l’art europeu, o són respostes europees expressades a Àfrica? Tom Wolfe a ¿Quién teme el Bauhaus feroz?, es lamentava de com l’art europeu va tornar a colonitzar als anys quaranta els EUA, impedint un floriment propi, pot ser que l’Àfrica no hagi tingut aquesta oportunitat? De la mateixa manera que s’han traçat les fronteres amb escaires i cartabons des de Londres o París, no seria el súmmum de la colonització que ni es poguessin expressar de la manera que els hi és pròpia?

Keith Haring, l’artista novaiorquès no preludia algunes de les creacions del CCCB? O Jean Tinguely pot prefigurar a Cyrus Kabiru, buc insígnia de l’exposició? Amb aquesta reflexió que pot semblar colonialista i eurocéntrica, vull expressar tot el contrari. Passejant entre les columnes decimonòniques, observava l’art africà i el veia tristament semblant a l’europeu, a l’americà i el xinès, fora de la nacionalitat de l’artista. La globalització total de les formes, de les solucions, de la plàstica.

Globalitat o interconnexió, un món que gira cap a la seva unitat total. Els ulls del crític no poden deixar de veure l’ocasió perduda, la gran tristesa que suposa que un cop lliures, només oprimits pel capitalisme global, els artistes d’altres continents només juguin amb la sintaxi occidental i no hi pugui haver una relació diferent amb la forma i la seva representació que la que Europa va veure i va establir.

- Publicitat -

Zaire, Transvaal o la República Àrab Líbia ja no existeixen, tres exemples d’un continent gegantí, i als quals l’exposició no aprofundeix, ja que el tema és desmesurat, però tot i així és un dels grans errors de l’exposició. Una errata esmenada pels mateixos comissaris i que és plantejar l’Àfrica com a tot, ja que les tradicions entre països són abismals, i afecten la plàstica. Els seguidors de l’últim profeta per tradició no voldran imatges a idolatrar. Els coptes d’Egipte segueixen l’estètica ortodoxa i els cristians d’Etiòpia segueixen una altra lògica. De la mateixa manera que els afrikaners són calvinistes i al Congo els pigmeus són perseguits i corren la mateixa sort que els albins. Les relacions entre els diferents pobles del continent han sigut alimentades a base de granades de mà i matances ètniques. Making Àfrica, deixa tot això enrere i ens presenta el nou art, l’art més jove i vibrant i com afegeix David G. Torres, més optimista.

No, Making Africa, no ens mostra l’Àfrica de Resnais, ens mostra l’Àfrica més internacional, cosmopolita i alegre, però que com tota bona obra, narració o escenificació també ha de mostrar la desolació i l’horror, per així poder fer un contrast entre l’alegria de la creació i la negror que sempre envolta els homes. L’ombra que els recorda la nostra decadència. La mostra presentada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, exhibeix el més nou del continent negre amb optimisme i perseverança. Mostra com el continent ha ressorgit com un au fènix de les colonitzacions i les seves dictadures posteriors, però en aquest ressorgiment, veiem com el seu art, potser ja no és art africà, de la mateixa manera que tampoc hi ha art americà o europeu, tot és art global. L’última nota ens la pot posar Jaume Vidal Oliver en parlar el 2001 sobre l’exposició Àfrica Avui, feta al mateix CCCB, en una crítica publicada a El Cultural: Sin embargo quiero apuntar una bella historia contada por Chesterton: unos aventureros a la búsqueda de un supuesto sexto continente, vuelven al punto de partida sin haberlo encontrado. Naturalmente no han descubierto ese nuevo continente, pero han descubierto la aventura y a partir de entonces siempre les acompañará. Del viaje de Pep Subirós [comissari] quedarán siempre las obras, independientemente de áfricas y europas.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca