El politòleg de les nacions sense estat

En l’article exposarem el pensament del filòsof i politòleg, Will Kymlica, nascut a Ontario (Canada), província que fa frontera amb el Quebec. En el mateix Ontàrio trobem una minoria de francòfons del 4,4% de la població, els quals tenen uns ingressos considerablement inferior; a més és una terra habitada històricament pels poble indígena iroquès els quals tenen reserves indies a la província, trobem a Perth County una comunitat Amish i la ciutat de Toronto un dels centres mundials de multiculturalitat i immigració més grans del món. Per tant no es gaire sorprenent que es dediqui a l’encaix de les minories nacionals i a la diversitat cultural (així com la integració dels immigrants i els drets dels animals).

Doctor per Oxford el 1987, ha estat President de l’Associació Americana de Ciència Política i Filosofia Legal, amb obres traduïdes a 16 llengües, i obres com “Liberalism, Community and Culture” o “Estats, nacions i cultures” (2004). Tot i que ens centrem en Will Kymlica, hi ha altres autors que han abordat aquests temes com Charles Taylor, Dawkins, Rawls o Iris Young.

Per Will Kymlica, les revolucions liberals del segle XIX que suposen la fi dels imperis, ciutats-estat i la creació dels estats nació. El moviment demòcrata-liberal advoca per la igualtat jurídica de tots els ciutadans; uns poders executiu, judicial i legislatiu separats perquè no es contaminin entre ells i cap persona pugui concentrar massa poder; el poder de la ciutadania a escollir els seus representats i unes llibertats de consciencia, expressió, associació, premsa, etc.

El moviment nacional, a la vegada, dona la sobirania a la nació, o sigui una sobirania popular de tots els ciutadans que formen aquella nació; per tant es passa de la sobirania divina d’un Rei a la sobirania nacional. També representa l’ identificació de la població amb una pàtria, cultura i llengua; i una manera de ser. Fins i tot es porta l’extrem que la gent la gent està disposada a lluitar per la seva terra i ja no en nom de ningú. Hi ha una relació entre el pas de imperis, reialmes, etc. centrats en la figura de la sobirania d’un rei o dictador a la sobirania nacional del poble. Aquí trobem una unió entre liberalisme i nacionalisme que donen la centralitat al poble, un en un sentit individual i l’altre col·lectiu.

La població d’una mateixa nació està disposada a fer sacrificis pels demés, donar part dels seus ingressos pel simple fet de ser de la mateixa nació, encara que no sigui racional, i no es conegui a la gran majoria de la població, fins i tot potser que no es deixarien aquests diners a un conegut, si que es confia amb el conjunt de la població pel simple fet de compartir cultura o un sentiment de pertinença (es crea un sentiment d’unitat i confiança, per exemple, es creen llaços si es troba una persona del mateix país a l’estranger, o per ideologia, equip de futbol, etc.) Per l’autor tenir uns serveis conjunts per tothom, com pot ser un sistema en que se’t paga un salari quan t’acomiaden a la feina o donar diners a la gent d’edat avançada perquè puguin viure en condicions, confiant en que la generació del futur estigui disposada a pagar ells també. És necessari un sentiment de pertinença (valors culturals, llengua..), que permet aplicar aquestes polítiques, gràcies a aquest sentiment es pot aplicar polítiques socials i crear més justícia social. Si no existissin aquests llaços la població seria més reticent.

L’estat-nació també comporta una revolució en el sistema educatiu, influït sobretot pel canvi econòmic que provoca la revolució industrial. Una educació pública que provoqui una igualtat d’oportunitats entre tota la població hagi nascut en la regió que hagi nascut i sigui de la classe social que sigui, o sigui més igualtat. Per aquesta nova escola és necessària degut a que es necessita una formació i aconseguir unes aptituds que els permeti treballar en l’economia moderna, i aquesta escola es va convertir en obligatòria per poder formar la població i tenir llocs de feina. La llengua en que s’ensenya és en la majoritària ja que suposa una igualtat d’oportunitat per tothom, un grup per ser d’una zona on hi ha un llengua minoritària i de menys prestigi pot provocar que aquesta llengua no tingui prou prestigi i no els permeti treballar a tot arreu o després formar-se a la universitat. Per tant trobem que la llengua pot ser un causant de desigualtat entre la població. Com més igualtat, ja sigui de llengua, de ser l’escola obligatori i gratuïta comporta més justícia social i igualtat d’oportunitats. Per tant, l’estat nació i la llengua com a creador d’igualtat, per tant, justícia social.

Un estat nació liberal-democràta comporta una revolució també en el debat polític, ja que no es tracta només de que el governant i el seu conjunt de ministres promulguin lleis i el poble les acati i com a molt creí disturbis com a queixa. Ens trobem en un canvi en el debat polític on hi ha la intervenció de representants polítics els quals discuteixen les lleis a la cambra de representants, també un debat al carrer on la gent pot opinar, influir en la política i com és normal en un sistema democràtic presentar-se i votar. És important igual que en els serveis socials que hem vist un sentiment d’anar tots a una, que l’objectiu és la Pàtria, el millor per la pàtria, per tant aquesta confiança; i si no guanya la teva opció política simplement es tracta de convèncer a una majoria per aconseguir-ho. Té un paper clau el paper de la llengua per eliminar diferencies i facilitar la comunicació. És crucial anar tots a una, un mateix objectiu, i una mateixa llengua que permet discutir i comunicar-se, seria una gran barrera i una pèrdua de debat i democràcia que la meitat de la sala no s’entengués amb l’altre, la necessitat d’intermediaris, no poder discutir cara a cara suposa una democràcia menys deliberativa.

El sistema democràtic, l’escola pública en una llengua, el sistema social, la confiança crea un sentiment i una identitat nacional dels que comparteixen la cultura, llengua i estat, dona una identitat, persones que no es sentien res ara són alguna cosa. Tant fort és aquest sentiment que la gent esta disposada a anar a la guerra, per lluitar pel seu poble. Aquí veiem tal com ens diu Kymlicka la importància de la confiança que ens dona una mateixa nacionalitat, ser el mateix que el del costat; tenir alguna cosa en comú.

Will Kymlicka s’influeix de Dawkins per la seva teoria sobre la importància de la cultura. Dawikins crea el concepte de cultura societal, definit com: “Una cultura que proporciona als seus membres unes formes de vida significatives a través de tot el ventall d’activitats humanes, incloent la vida social, educativa, religiosa, recreativa i econòmica, tant en l’esfera pública com privada. Aquestes cultures ens marca les opcions i pautes.

La gent tendeix a identificar-se amb la seva cultura, sent una part de la identitat personal, fet que provoca que la gent simplement no agafi la cultura que li comporti més prestigiosa. I per tant si una cultura està menyspreada o perseguida també ho estarà la població. La gent crea un estat i institucions d’acord amb la seva cultura, necessitats que s‘adapta millor a la cultura societat de la població, modelat a través de la historia.

Veien els beneficis i unitat que provoca compartir la cultura, llengua i convencions socials, els estats han volgut històricament assolir aquest objectiu, però havia el problema que els estats no eren homogenis, havia barreja nacional i la gent tenia reticències en canviar de cultura. Així que l’estat aplicà una sèrie de polítiques per aconseguir aquesta homogeneïtat. No es tracten de simples moviments conservadors que veien un perill en la diferencia també, pel liberalisme també era una manera d’igualtat i modern.

Una mateixa llengua a l’escola i ensenyant que és una llengua de prestigi, en canvi la llengua “rural” anirà sent la llengua de la gent gran fins a desaparèixer. Una única llengua també en l’administració, vida política i portat a l’extrem com una única llengua pels noms del carrers, les lapides, les obres de teatre, els llibres, etc. Una altra manera és amb símbols nacionals (banderes, himnes, exercits, església). Per exemple a França, no fa més de tres segles, només un 40% de la població parlava francès, actualment és gairebé unànime la cultura única, i com França gairebé tots els estats del món.

En assolir drets polítics i civils es van canviar la manera d’aconseguir aquesta unitat nacional. Un dels exemples més clars és que per aconseguir la nacionalitat a un estat és necessari aprendre una llengua i saber la historia formulada des de la visió nacional.

Mitjans de comunicació amb sentit d’estat des d’una visió nacional concreta i en una llengua (diaris, música, etc.) i la població de la llengua més dèbil tendirà a passar-se a la majoritària. Òbviament, la llengua oficial, quina es pot utilitzar en política, administració, quina llengua està subvencionada, quina llengua està a l’escola; també la importància de símbols nacionals a l’escola.

Les circumscripcions electorals també pot ser clau, segons com estiguin fetes pot ser que una minoria nacional passi de ser majoria en una circumscripció concreta a quedar diluïda i en minoria. Tenir la competència de llengües, cultura o econòmica pot ser una manera de negar la supervivència de la cultura minoritària en un estat descentralitzat. Un altre mètode més directe és simplement deixar en minoria a la minoria majoritària en aquella zona simplement amb migracions internes de població de la cultura majoritària, el Tibet o el Sàhara Occident són dos exemples clars.

Un estat controla la llengua d’ús, la oficial, a l’escola, els requisits per ser funcionari, les circumscripcions, el sistema electoral, els requisits per la nacionalitat, etc. per tant Will Kymlicka ens diu que un estat mai pot ser neutral i encara que sigui des de la bona voluntat, sempre imposarà una cultura encara que no vulgui. Un estat com USA (on teòricament no hi ha llengua oficial) s’obliga als nens a aprendre anglès i història, es obligatori l’anglès per ser funcionari; pels procediments judicials, activitat governamental, formularis burocràtics, l’anglès i història per rebre la nacionalitat americana, o per exemple, el 1848 s’exigia als colons i immigrants l’anglès per assentar-se. Cap estat pot ser neutral.

Coneixement de les llengües per generacions, i llengua primaria. El 34% dels hispans nascuts a USA no parlen castellà.

Per tant, què fan les minories nacionals?

Es considera una minoria nacional un col·lectiu amb una cultura pròpia, una llengua pròpia, una historia en aquell territori una historia prèvia d’autogovern; les minories pel ple desenvolupament de la seva cultura i defensar els interessos de la seva gent faran demandes demanat autogovern a partir de moviments nacionalistes. Les minories podran demanar reconeixement de que són diferents i que l’estat reconegui que és plurinacional i per tant no vulgui imposar una cultura. A més es demana un representació especial, com pot ser tenir dret a vet sobre els temes que afecten la cultura sobre la teva nació o tenir un lloc assegurat al parlament, Tribunal Constitucional, etc.

Un altre pas seria demanar autogovern per tenir uns serveis, tribunals, escoles amb la llengua del país i de la millor manera que s’adaptin a la seva cultura. I fer que la llengua estigui viva, per tant una formació educativa completa en aquest idioma perquè sinó els obligues a necessitar l’altre cultura per formar-te, poder utilitzar la llengua en el lloc de treball, l’estat representa el 50% del PIB i a llocs fins un 40% dels llocs de treball, també requisits per la immigració que arriba igual que l’estat majoritari. Per fer totes aquestes polítiques necessites unes institucions pròpies i la seguretat constitucional que tot aquest projecte no serà destruït quan la cultura majoritària vulgui.

Des de la teoria liberal centrat en l’individu, alguns autors han criticat que una minoria nacional, un territori tingui tracte diferenciat. Will Kymlicka fa la diferencia entre drets individuals i col·lectius. Els drets col·lectius com representació especial, autogovern, etc. no és un imposició ni un privilegi per la població sinó unes mesures per protegir la cultura que està en desavantatge i que tothom pugui desenvolupar la seva cultura, no es tracta d’imposar res a ningú. Els interessos de la cultura majoritària ja es defensat per l’estat, per tant igual que l’estat fa polítiques ho fa una zona amb estructures d’estat. Si fos un estat diferent ja no seria un privilegi?

El que realment imposa o no a la ciutadania és la llibertat, els drets individuals, que dona i és comporta les institucions, no que una nació minoritària tingui autogovern. Una minoria nacional pot donar més llibertats individuals que no la majoritària. L’important és els valors liberals que tingui la societat.

El nacionalisme no té perquè ser contrari al liberalisme, trobem un nacionalisme de sang, naixement o raça que és exclusiu perquè hi ha persones d’altre ètnia que no podran formar-ne part, en canvi trobem un nacionalisme inclusiu i liberal que es basa amb una llengua, anys d’estància o voluntat. Aquest nacionalisme el seu marc cultural no és una gàbia sinó que evoluciona a partir de les contribucions de la societat, això provoca que les cultures cada cop comparteixin més valors però això no fa que es perdi el sentiment de pertinença i que no vulguin ser diluïts en una cultura majoritària pel simple fet de tenir coses en comú.

Les lleis pròpies no són un privilegi, sinó una forma per poder desenvolupar la seva cultura. Les minories nacionals i l’autogovern pot ser vist com uns drets col·lectius generadors d’igualtat, i no al revés.

Quina solució trobem entre la construcció nacional de la majoria i el moviment nacionalista pel desenvolupament cultural de la minoritària. Per Kymlica la solució passa per l’autogovern de les minories, la població està massa barrejada per un estat per cada nació (s’ha de recordar que és d’Ontario). No un simple federalisme territorial, i advoca pel federalisme asimètric per les minories nacionals, ja que la nació minoritària tindrà aspiracions, objectius i preocupacions diferents que una altra regió de cultura majoritària. Per tant demanar el mateix tracte per totes les regions no és voler igualtat sinó un etnocentrisme que no accepta la diferencia de la comunitat amb identitat i reivindicacions diferents.

Per una unió d’aquesta mena entre la majoritària i els de la nació minoritària és necessària trobar una identitat compartida que no suposi simplement imposar la identitat majoritària a la més dèbil. Si no s’aconsegueix aquesta identitat compartida per falta de reconeixement o de voluntat no seria res traumàtic que és formés un estat diferent, com va ser la independència de Noruega i Suècia.