“La meva pàtria és a on jo la planto”

Una entrevista de barcelonogy.com

AIDA FOLCH, ACTRIU

Ja fa anys que vaig començar a admirar l’actriu Aida Folch (Reus, 1986). Ens podríem remuntar a la meva època d’estudiant de secundària, quan jo formava part del grup de teatre de l’escola. Un dia, la professora ens va animar a participar al càsting d’una pel·lícula i m’hi vaig presentar, divertida, amb dues companyes més. Recordo pocs detalls de la prova, només que em van demanar «què t’agradaria ser, de gran?», i allà mateix vaig tenir la barra —o digueu-n’hi com us sembli— de respondre que volia ser periodista «o alguna cosa per l’estil». Avui puc imaginar una Aida Folch adolescent, decidida davant de la mateixa càmera, contestant la mateixa pregunta: «Vull ser actriu.» Aquell era el càsting d’El embrujo de Shanghai, la pel·lícula que va impulsar la carrera de la jove artista. Gairebé quinze anys després, em trobo amb ella esmorzant un matí de juliol, en plena onada de calor, a la xocolateria La Nena, a Gràcia. D’entrada no la reconec: porta els cabells curts i ulleres, una imatge que queda lluny dels personatges sensuals que sovint interpreta, i mentre parlem de la seva idea d’arrelament o dels seus projectes, vaig descobrint la persona sincera i autèntica que hi ha rere l’actriu.

Et consideres una actriu arrelada a una terra en concret?

Bé, jo en realitat no em sento de cap lloc perquè viatjo molt. Reus és on he nascut i on vaig passar la meva infància, però als setze anys vaig anar rere el meu somni, que era ser actriu, i vaig caure a Madrid. Ja hi havia treballat i hi tenia amics, allà; vaig començar a estudiar a una escola d’interpretació que es diu Cristina Rota. Em va costar acostumar-me a la gran ciutat: el metro, el caos… Jo venia d’un poble. I tres anys després vaig anar a viure al sud de França.

Què et va portar a fer aquest canvi?

- Publicitat -

El Fernando [Trueba] em va preguntar si parlava francès, i com que no en sabia, m’hi vaig llançar. De vegades, a la vida necessites grans motivacions que desgraciadament no arriben gaire sovint. Quan trobes quelcom que realment val la pena, sorgeix un impuls intern, li pots dir valentia o li pots dir com vulguis, que et porta a veure clarament quin és el teu desig, i llavors el cos, de manera natural, et duu en aquella direcció. M’agrada molt la idea de partir de zero, de començar a conèixer gent nova, a parlar una llengua nova… Això és una experiència vital que no té preu, i quan ets actriu també et permet explorar les teves diferents identitats.

Després d’estar a França, vas tornar a Barcelona.

Sí, vaig estar a Arles i a Montpellier, i després vaig venir a Barcelona per un any. Vivia a Lesseps i sempre anava al bar Bonobo, on hi trobava tota la gent del món del cinema, del teatre… De fet, la meva Barcelona gairebé és limita a Gràcia; fa molts anys que quan vinc a aquí m’instal·lo en aquest barri. Ja conec la gent del mercat, m’encanten llibreries com ara la Taifa, anar als cines Verdi i també disfruto molt fent ceràmica; aquí hi ha un taller i, sempre que puc, hi vaig. Procuro agafar el metro el menys possible. De vegades sí que baixo a la Barceloneta per respirar aire de mar i fer esport, però la meva Barcelona és sobretot gracienca. Segueixo vivint a Madrid perquè hi he passat molts anys i hi tinc la vida mig organitzada, allà. Igualment, m’encanta Barcelona, és una ciutat que sento molt meva. Quan surto de l’AVE i noto la humitat, la gent parlant català… em sento com a casa. En realitat, hi ha tants llocs que m’agraden i on hi podria fer vida…

Ets una actriu rodamón.

Totalment. Hi ha un poema de Corbière que m’encanta que diu «la meva pàtria és a on jo la planto». M’hi sento identificada, perquè crec que és molt important adaptar-se i sentir-se bé a tot arreu. Ara, sovint, quan em pregunten «Barcelona o Madrid?», per mi és com escollir entre el pare i la mare, no podria. Cada ciutat em brinda unes oportunitats determinades i em sento orgullosa de poder moure’m i no estar tancada en un lloc.

Darrerament has estat aquí treballant a la sèrie de TV3 Cites, en què Barcelona hi juga un paper important.

Sí, em va interessar molt el projecte perquè explica com ens relacionem avui en dia, i també perquè és una sèrie de personatges, tots són diferents. La Barcelona que s’hi ensenya és força ensucrada, com de postal, la mena de ciutat que correspon a un producte televisiu més comercial, però aquesta visió no deixa de ser una altra manera de poder apreciar l’entorn. També vaig filmar un thriller que es titula 25 kilates que mostra una Barcelona més bruta, més nocturna…

Sempre és interessant veure visions tan contrastades d’una mateixa ciutat a través de diferents sèries o pel·lícules.

Sí. A Cites, Barcelona també és important perquè dóna aire a la narració: quan els personatges es troben en un bar bàsicament parlen, però al carrer poden interactuar amb l’entorn i dur a terme més accions. Estic encantada d’haver participat en aquesta sèrie. Crec que el meu personatge, la Mia, és un dels que més he gaudit mai: totes les seves capes, la seva fragilitat, el seu misteri, la seva seducció… No m’he sentit identificada amb ella, perquè jo sóc més aviat còmoda i pràctica, però m’ha semblat molt interessant apropar-me a una personalitat tan complexa com la d’aquest personatge. També m’ha agradat molt treballar en català, fins ara tampoc no he tingut tantes oportunitats de fer-ho.

Diuen que cada llengua pot treure aspectes diferents de la nostra personalitat. Tu que has treballat en català, castellà, anglès i francès, quina Aida diferent pot sorgir amb cada canvi lingüístic?

És cert que la llengua que fas servir en cada moment pot determinar moltes coses. Per exemple, el català és la meva llengua materna i em permet ser més espontània i més clara posant en paraules el que sento. En castellà també hi estic acostumada a parlar des de sempre, perquè el meu pare és de Cadis. És més estrany parlar una llengua estrangera, perds aquesta espontaneïtat i tot sembla més impostat; has de treballar molt més per poder fer que el text sigui teu, però també és interessant perquè et permet abordar-lo des d’un altre lloc, com pot fer un tall de cabell o un vestuari.

Justament, després de veure’t a Cites amb aquella melena tan voluptuosa, ara et trobo completament canviada. Estàs preparant un paper nou?

Sí, estic preparant una sèrie de suspens per a Telecinco dirigida pel Pau Freixas, el mateix director de Cites. També estarà filmada a Barcelona, en moltes localitzacions exteriors i amb un repartiment extraordinari. Jo interpreto l’Eva Duran, una jove advocada que està començant en un bufet. Llavors, per què m’he volgut tallar el cabell així? Sóc molt fan del cine francès i concretament de la Nouvelle Vague; la Jean Seberg és una icona que admiro profundament. Fa no gaire vaig veure un documental sobre la seva vida i em va cridar l’atenció com ella estava en contra de les injústicies que veia al seu voltant. Tenia molta personalitat i era molt avançada al seu temps. Ràpidament vaig relacionar al personatge de l’Eva Duran amb ella: una persona molt sincera i compromesa amb els seus ideals. Jo mai no m’havia tallat el cabell tan curt, i em va semblar que aquell tall podia donar una imatge més seriosa i més intel·lectual per al personatge. Vull que l’espectador s’enamori d’ella per les seves capacitats, i no només pel seu aspecte.

Aida Folch.Barcelonogy.com.4

Una cosa tan aparentment frívola com un tall de cabell pot simbolitzar molt.

Per mi, és un petit homenatge que li faig a la Jean Seberg; recomano molt el documental sobre ella. Tenia una gran força interior, defensava la justícia social, el benestar comú, els drets dels negres… A causa d’això va arribar a estar vigilada per l’FBI i va acabar morint als quaranta-pocs anys en un cotxe. Crec que una persona tan compromesa i amb tant de talent no es mereixia un final així…

Seguint, doncs, l’exemple de la Jean Seberg, hi ha alguna causa en concret que defensis?

N’hi ha tantes… No sabria per on començar. Vaig estar a l’Índia rodant la vida de Vicenç Ferrer, i et podria dir que m’agradaria defensar causes que millorin les condicions de vida de molts dels nens d’allà, però també el maltractament que es fa als animals… Les injustícies, en general, em fan enfadar molt. Però crec que avui en dia és molt difícil ser coherent amb els propis ideals. Això em fa sentir molt culpable. M’agrada molt mirar documentals i de vegades veig com es maltracten alguns animals a les granjes, però al mateix temps aquí estic, menjant pernil.

Estem tan ben informats que som conscients de totes les injúsicies que hi ha al món però, al mateix temps, com podem deixar de ser-ne còmplices?

Crec que ja no ens afecta res. Ara ha passat la desgràcia del Nepal i tots podríem aportar cinc euros per ajudar, però van passant els dies i t’acabes gastant aquests cinc euros en un paquet de tabac o en una coca-cola… Jo procuro ser el més justa i conseqüent possible.

Per acabar, Aida, on et veus d’aquí uns anys?

El meu somni és seguir treballant allà on sigui. M’interessa molt el cinema europeu i m’agraden les pel·lícules d’autor d’on siguin, m’és igual. Crec que el cinema, igual que l’art, és universal. Cada vegada hi ha més moviment de persones, allà on vas trobes gent de tot arreu i tots hem de tenir el nostre lloc al món.*

Aida Folch.Barcelonogy.com.3

El twitter de l’Aida Folch

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca