Independentisme a l’Àfrica (II): moviments independentistes actuals

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Com s’ha vist en l’entrega anterior sobre l’independentisme a l’Àfrica els estats africans es van formar a partir de les fronteres colonials, i aquest nacionalisme per sobre la diversitat ètnica va possibilitar unir la població contra les potències colonials, per tant va ser alliberador pels africans. Com també hem vist, les dues independències que s’ha produït des de 1980 es deuen en gran part al canvi posterior de les fronteres colonials.

A l’Àfrica trobem moltes faccions armades, on és habitual que estiguin formades majoritàriament per una ètnia concreta, que cerquen fer-se en el poder estatal, però en fracassar un possible cop d’estat aquestes faccions passen a controlar un regió concreta (on és majoritària la ètnia), i fins i tot poden declarar un govern que controla la regió, per difícilment podem considerar això independentisme, ja que el procés no és un moviment en cerca de la independència d’una regió sinó que un moviment estatal acaba fent-se fort i controlant una regió, però aquest no era el seu objectiu inicial.

Quins són alguns moviments independentistes en la regió i per què sorgeixen?

Òbviament en un article ens deixem molts moviments independentistes com el del Sàhara Occidental (molt més analitzat), el d’Ogaden, Katanga, Cabília, Caprivi, Anjouan i Mohéli (Comores) o els boer a Sud-àfrica.

 Casamance (Casamança)

Casamance és una regió que actualment forma part de Senegal, descoberta i colonitzada majoritàriament per portuguesos, però disputada amb els francesos. En la Conferència de Berlín de 1885, on es van repartir el territori africà, els portuguesos van cedir Casamance a França (mentre aquest cedien Cacine als portuguesos), i va ser el 1908 quan Casamance va ser cedida definitivament, convertint-se en una colònia francesa (però no integrada al Senegal).

Després de la Segona Guerra Mundial, en permetre’s les activitats polítiques a les colònies, va aparèixer el 1947 el Moviment de Forces Democràtiques de la Casamansa (MFDC) (al Senegal apareixeria paral·lelament el Bloc Democràtic Senegalès). En separar-se de França es forma la Federació de Mali (que incloïa l’actual Mali, Senegal i Casamance), però aquesta unió no va regir per problemes entre Mali i Senegal, disputes per decidir la capital del país, etc.

En formar-se Senegal, Casamance es preveia que formaria part de l’estat durant dues dècades. El 1980, després de les dues dècades, el president senegalès va considerar que pel bé “de les dues nacions” Casmance havia de seguir unida. Cal afegir que el grup dominant de la regió, els Diolas, només representen el 4% de Senegal, tot i ser majoritaris a la regió, i es sentien menystinguts pels govern. Cal afegir que més enllà de les ètnies que es senten menystingudes davant els wolof (majoria al Senegal i tenen el poder), a més que hi ha una majoria cristiana a Casamance, davant la majoria musulmana del Senegal, a més els ciutadans del sud han estat històricament marginats del govern. A Casamance la resta de senegalesos poden ser considerats “estrangers” o “nordistes”.

El 1982 es refunda el MFDC que convoca manifestacions pacifiques per la independència, però aquesta va ser reprimida per les forces de l’estat, comptabilitzant desenes de morts. A partir d’aquell moment el MFDC aposta per la lluita armada. El 1984, el govern va eliminar Casamance dividint la regió en dos districtes.

El 1991 es va firmar un alto al foc, que va provocar escissions i es va intensificar els combats, firmant-se un segon alto al foc el 1993. L’MFDC va demanar la mediació de França, un estat centralista i poc favorable als moviments independentistes, que va reconèixer moments administratius separats però assegurava que Casamance era part de Senegal. El 1995, després del fracàs van tornar els enfrontaments, fins el 2004, quan Diamacounde (líder rebel) i el govern van firmar un acord de pau, que no va ser acceptat per tres faccions.

Sense títol.png

Acord de pau del 2007 (Diamacounde llueix un barret).

Però el 2007 moria Diamacounde (1928-2007), i Senegal va permetre a Guinea-Bissau (l’MFDC donava suport a una facció contraria al govern) entrar a Casamance per assassinar un líder militar del MFDC, Salif Sadio (malvist per part de la població que deixessin entrar un exercit estranger). La tensió ha anat en augment havent conflictes de baixa intensitat.

El nou president senegalès el 2012, Macky Sall, va assegurar que garantir la pau al sud seria una de les seves prioritats, i l’1 de maig del 2014 el líder de l’MFDC va demanar la pau declarant un alto al foc unilateral després de mantenir converses secretes amb el govern senegalès al Vaticà. El conflicte ha deixat 5.000 morts, i la regió és una de les més pobres i menystingudes del Senegal, a més de diverses faccions més o menys disposades a negociar, amb un any i mig d’alto el foc sinó s’arriba a un acord definitiu qualsevol dia pot tornar a saltar l’espurna.

 Cabinda

Cabinda és un enclavament d’Angola situat entre el Congo i la República Democràtica del Congo. Des de 1885 era un protectorat de Portugal (també conegut com a Congo portuguès), en l’inici de les guerres colonial portuguesa (1961-1974) trobem tres organitzacions nacionalistes lluiten contra les Forces Armades portugueses, però el 1963 aquestes s’uneixen per formar el Front d’Alliberament de l’Enclavament de Cabinda (FLEC). L’Organització per la Unitat Àfricana (OUA) considerava Cabinda un territori a descolonitzar diferenciat d’Angola.

Després de la Revolució dels Clavells es va oferir a tots els territoris la independència, un govern provisional va proclamar la independència l’1 d’agost de 1975, però aquesta no va ser tinguda en compte per Portugal, no seria fins l’11 de novembre quan el Moviment Popular d’Alliberament d’Angola (MPLA), amb el suport de tropes cubanes, va entrar envair el territori incorporant Cabinda com a província d’Angola; aquesta decisió no va ser acceptada pel FLEC que encara controlava les zones rurals (manifestant que la integració de Cabinda pel Tractat d’Alvor és il·legal).

Sense títol

Després de la invasió el moviment independentista va quedar dividit en diverses faccions, que no van fer més que augmentar durant els 80’. Cal remarcar que diverses d’aquestes faccions van rebre el suport de l’oposició angolesa UNITA enfrontada al govern del MPLA.

El 2006 el govern d’Angola va firmar un alto al foc amb una facció l’FLEC-Renovada (Acordo de Paz para Cabinda), que va ser considerat una farsa per la resta de grups armats, que van continuar amb la lluita armda. El 2006 el FLEC-FAC va demanar la intervenció de la Comissió de Drets Humans i dels Pobles de la Unió Africana (que encara està deliberant).

El 8 de gener de 2010 el moviment independentista va sortir a totes les TV del món, quan el FLEC-PM (sí, hi ha moltes faccions!) van atacar l’autobús de la selecció nacional de futbol de Togo que es dirigia al Mundial de Sud-àfrica, que va provocar la mort de l’entrenador assistent, el portaveu de l’equip i el conductor, i ferint diverses persones més, la facció va assegurar que no anava dirigit als jugadors sinó les forces angoleses que anaven al capdavant del comboi.

Per comprendre el conflicte cal tenir en compte és que s’ha trobat petroli al mar de Cabinda, i que Angola és el segon major productor de petroli (després de Nigèria) de l’empresa francesa TOTAL S.A., i com a conseqüència dona suport a la situació actual.

Ambazonia (o Camerun del Sud)

Les colònies alemanyes ocupaven Camerun i territoris limítrofs, però amb la derrota de la Primera Guerra Mundial, aquestes van ser repartides per França i Regne Unit, passant la major part de Camerun a França, però la zona fronterera amb Nigèria, passava a mans britàniques, a la vegada aquest territori quedaria dividit per diferències culturals entre Camerun del Sud i Camerun del Nord.

Sense títol

Aquest territori va ser administrat pel Regne Unit fins el 1946, amb la creació de la ONU, es va convertir en un territori fideïcomissari (tutelat) de l’organització. El Nord era governat pel governador del Nigèria del Nord i el governador de Nigèria del Sud, la part Sud (creixent un sentiments anticolonial més contra Nigèria que contra els britànics).

El Camerun Britànic del Sud va celebrar eleccions el 1951 formant part de l’assemblea de Nigèria Oriental i l’Assemblea Federal nigeriana, però el 1954 abandonarien l’assemblea de Nigèria Oriental davant l’hegemonia nigeriana. El mateix 1954 Camerun del Sud es converteix en un govern autònom amb un parlament regional .

El 1961 es va demanar l’autodeterminació del Camerun Britànic, fent-se un referèndum a Camerun del Sud i un al Nord, mentre el Nord va decidir unir-se a Nigèria, el Sud va preferir unir-se a la República del Camerun (la part francesa), que era independent des de feia un any. Es va celebrar una conferència, però la unificació mai va ser aprovada pel Parlament de Camerun del Sud, ja que consideraven la constitució massa favorables als francòfons.

El 1961 es creava la República Federal de Camerun (format pels dos estats), però el 1966 el partit dominant de la part francesa va imposar un règim de partit únic i va dissoldre els partits (també els de la part britànica), ocupant tropes orientals la part occidental. El 1972 es va fer un referèndum per abolir els dos estats i crear la República Unida de Camerun, encara que a la part britànica va guanyar el NO es va compatibilitzar el resultat global.

El 1984 Camerun recuperava el nom d’abans de la unió (República de Camerun), això va portar a un grup d’independentistes a declarar la República d’Ambazonia (que no vas reconeguda), durant aquesta dècada van anar sorgint moviments independentistes com Cameroons Anglophone Movement (CAM), Ambazonia Republic, Free West Cameroons Movement o el Social Democratic Front (SDF) als 90, així com més organitzacions.

Les eleccions de 1992 van enfrontar el president, mentre l’oposició va presentar un candidat anglòfon (John Fru Ndi) que va assegurar guanyar clarament les eleccions, però la Cort suprema va donar la victòria al president fins ara. Aquest fet va portar a declarar l’estat d’emergència i a arrestar al candidat de l’oposició.

Mentre els moviments independentistes es mobilitzaven, el Cameroons Anglophone Movement (CAM) va convocar una conferència unitària el 1993 (All Anglophone Conference) d’on va sortir primera un Comitè Permanent, i el 1994 en una assemblea (Southern Cameroons Constituent Assembly). Enviant una delegació a l’ONU el 1995.

El 1998 la República de Camerun adopta una Constitució basada en la de l’anterior a la unió, mentre el Camerun del Sud inicia unes votacions (imitant un referèndum), on un 99% dels vots van ser a favor de la independència (315.000 vots). El 1999 es va declarar la independència de Camerun del Sud, declarant il·legal els impostos estatals, i es fer la crida a la població, exercit i policia a defensar el país, però l’exèrcit ho impediria, empresonant el president. El 2004 es crearia per exiliats l’Ambazonia Liberation Party (ALIP), i el 2005 entrava a l’UNPO (Unrepresented Nations and Peoples Organisation). Amnistia Internacional ha denunciat varis cops la persecució dels independentistes sud-camerunesos. El 2011 el íder Ayamba Ette Otun va ser detingut, així com 50 membres del Consell Nacional de Camerun del Sud (denunciat per Amnistia Internacional).

En aquesta relació també hi ha un motiu econòmic. El Camerun britànic s’explota el 70% dels recursos naturals de tot Camerun, però només dona menys del 10% dels beneficis explotats. Tot i ser una població entre 6-8 milions té molt males carreteres, i només una universitat de parla anglesa en tot l’estat (entrant en funcionament el 1993 després de moltes protestes). I és habituals el tracte despectiu cap als angloparlants, dits despectivament “Anglofou” (joc de paraules amb angles i “fou” que és boig en francès), o Biafras, com tractant-los com enemics dins del país. Un article per aprofundir més en la situació del angloparlants: http://www.monitor.upeace.org/innerpg.cfm?id_article=431

Un cas també a la regió es la guerra de Biafra, la regió fronterera amb Camerun del Sud; però aquesta independència va ser més deguda a una sèrie de cops d’estat que va portar al general Aguiyi-Ironsi, catòlic (com la majoria de Biafra) i de la ètnia majoritària de Biafra, però un altre cop d’estat el va derrocar. Aquest fet va portar a la regió del general a declarar la independència que va portar a la guerra de Biafra (1967-70), amb un genocidi contra la població, amb molts interessos de les potències, ja que Biafra és rica en petroli (i com Camerun del Sud també rep molts menys recursos que els que genera). Actualment encara existeix un moviment independentista, el Movement for the Actualization of the Sovereign State of Biafra (MASSOB).

Azawad

El moviment independentista dels tuaregs sí que ho podem considerar un moviment que va més enllà de les fronteres colonials. Els tuaregs són un poble amazigh de tradició nòmada del desert del Sàhara marginada culturalment i econòmicament tant per les potències colonials, com pels estats africans posteriorment.

Sense títol

Més enllà de la marginació econòmica cal afegir que la modernització dels mitjans de transport han portat a una reducció gairebé absoluta de les caravanes tuaregs, així com molts d’aquests tuaregs han hagut de deixar la vida nòmada i establir-se a les grans ciutats.

El 1916-1917 trobem la primera revolta tuareg, la de Koacen, al Níger, que va acabar amb una dura repressió de l’exèrcit francès, així que també trobem revoltes tuarges entre 1962-1964, entre 1990-1995, 2007-2009 i la última amb la declaració d’independència d’Azawad el 2012.

La revolta entre 1990-1995 va finalitzar amb un acord amb el govern malià d’autonomia, retirada dels militars i un pla de desenvolupament (que no seria respectat per un cop d’estat el 1991), així com una neteja ètnica al Níger per part de l’exèrcit contra la població tuareg. Els exercits de Mali van continuar cometen masacres contra civils tuaregs i àrabs de la regió.

El 1995 es va assolir la “pau definitiva” (dit així l’acord) donant una amplia autonomia al nord de Mali, integrant les forces tuaregs a l’exèrcit, administració i forces públiques , així com un pla de desenvolupament d’agricultura i infraestructures. Però aquests acords mai es farien efectius.

El 2006 es va descobrir petroli i es va establir la branca magregi d’Al-Qaeda. El 2007 va iniciar-se una nova revolta, signant un acord el 2009 tant a Mali com a Níger. El 2010 es va fundar el Moviment Popular per l’Alliberació d’Azawad (MPLA), amb objectius independentistes, en haver una revolta tuareg el 2012, va haver un cop d’estat a Mali, mentre els tuaregs van respondre amb una declaració d’independència (que no ha estat reconeguda per cap estat). La política a la regió s’ha complicat a la regió, ja que el desert s’ha convertit en un refugi pels jihadistes, que han sigut durament combatudes pels tuaregs (encara que algunes tribus s’ha sumat).

Conclusió

Com hem pogut observar, la majoria de moviments independentistes responen, més a canvis en les fronteres colonials (excloent Azawad), que factors històrics, encara que és habitual que el territori en concret es correspongui amb una ètnia concreta.

Els moviments independentistes són totalment silenciats a Europa, en gran part perquè no interessen, en estats on hi ha interessos econòmics és més important l’estabilitat que la democràcia. Difícilment els moviments són equiparables als països on hi ha cert espai legal per actuar, i és habitual tant per l’Estat com els independentistes l’ús de les armes.

Aquestes regions es troben en la situació en que per poder assolir la independència, davant la superioritat armamentística de l’estat, cal un procés de democratització del mateix estat que permeti un espai polític a aquests. Però, en gran part l’independentisme es basa en la incapacitat que té l’estat en acceptar una regió culturalment diferent. Es vol un estat independent perquè l’estat no els accepta, però la única manera de poder tenir èxit és que aquest sigui tolerant, es democratitzi. S’ha de veure si aquests moviments seran capaços de resistir fins que hagin temps millors..

- Publicitat -

Breus

El Gremi de Restauració veu “sense base científica” la prohibició de fumar

El Gremi de Restauració de Barcelona rebutja la decisió que ha pres aquest divendres el govern espanyol de prohibir fumar en espais a l'aire...

Iglesias denuncia que Podemos és víctima d’un “judici mediàtic”

El vicepresident segon del govern espanyol i líder de Podem, Pablo Iglesias, ha afirmat que les acusacions sobre el presumpte finançament irregular del partit...

Enllesteixen el projecte museogràfic del centre d’interpretació del jaciment del Barranc de la Boella

El projecte museogràfic del futur centre d'interpretació del jaciment del Barranc de la Boella, a la Canonja (Tarragonès), ja està enllestit. Segons informa l'Institut...

Cases rurals i càmpings de la Catalunya Central ronden el ple aquest agost

La Catalunya Central s'ha convertit en una de les principals destinacions turístiques aquest estiu. Tot i la pràcticament nul·la presència de clients estrangers, els...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca