No? Future! El renaixement del MACBA

Aquella tarda els skaters de la Plaça dels Àngels tenien companyia. Molta companyia. Dins la torre de marfil de l’art contemporani barceloní, alguna cosa estava passant: un soroll eixordador retrunyia per les parets i feia tremolar els vidres a mesura que riuades de gent creuaven la porta per dirigir-se al que crec que serà l’esdeveniment cultural clau d’aquest any 2016 dins el panorama de la capital catalana. Irònicament, l’objecte d’aquest punt d’inflexió en la trajectòria del monstre blanc del Raval no és altre que l’anticultura, la mala hòstia, el soroll, la immundícia  i la porqueria; sí amics i amigues, el punk ha entrat al MACBA per la porta gran amb Punk. Els seus rastres en l’art contemporani.

Allà al mig es respirava un aire diferent del d’altres inauguracions, hi havia gent, molta gent. Moltíssima. De fet, els recomptes posteriors han confirmat el que tots sospitàvem mentre discorríem pels passadissos atapeïts del MACBA, la del dijous  12 de maig va ser la inauguració més multitudinària de la història del museu d’art contemporani de Barcelona amb 2.244 persones. La major part de les quals – tot s’ha de dir – formaven part d’aquella part de la població barcelonina que no trepitgen mai el museu en qüestió. Aquest era un primer indici de què alguna cosa estava canviant, tot i que entre els milers d’anònims que van passejar-se pel museu també van deixar-se caure una bona corrua d’autoritats artístiques barcelonines, com la responsable de la col·lecció de la Fundació La Caixa, Nimfa Bisbe, o la cap d’exposicions de la Fundació Miró, Martina Millà, tot sense oblidar els seus homòlegs d’altres parts de l’Estat, com els directors del CA2M de Madrid, de l’Artium de Vitòria, institucions per on va passar prèviament l’exposició que ens ocupa.

I qui és l’artífex de tot plegat? Doncs bé, l’impulsor de tot aquest terrabastall no és altre que el crític i comissari David G. Torres, un dels fundadors de la plataforma de pensament online A*Desk. Si resseguim una mica el seu discurs, veiem que el que Torres ens planteja al MACBA no és res més que la condensació d’una llarga sèrie de conceptes, idees i una actitud que l’han acompanyat des de fa molt i molt de temps. Pels que hem tingut ocasió d’intercanviar algunes paraules amb ell, sigui en una xerrada a les aules de la universitat o creuant comentaris a twitter, no ens sorprèn en absolut que hagi desenvolupat la vessant més punkarra dels seus estimats Chris Burden o Jean-Michel Basquiat; era qüestió de que es donés l’ocasió adequada en el moment adequat, i aquestes circumstàncies es van donar l’any passat, amb la gestació d’aquesta exposició per a l’Artium  de Vitòria i el CA2M de Madrid, on es traça una genealogia de l’art contemporani buscant-hi els vestigis del moviment anticultural iniciat a finals dels setanta pels Sex Pistols i companyia.

El punk en si mateix és l’equivalent cultural d’una puntada als collons. És brut, ràpid, dolorós i sobretot, políticament incorrecte. Aquest últim punt, la incorrecció política, i l’actitud de rebel·lió contra l’stablishment és realment el que vertebra tota la mostra: des del sexe a la política, tot és susceptible de ser objecte d’una crítica biliar i visceral. No obstant això, i com cita el mateix G. Torres a una entrevista, “rere el grinyolar de les dents del Johnny Rotten cantant Anarchy in the UK es podia sentir la remor del Cabaret Voltaire”, és a dir, que com diu Greil Marcus, el punk beu directament del dadaisme i el situacionisme; tanmateix, alhora el que aquí es mou és visceral, bàsic i quasi atàvic. Potser és que el punk no està mort ni ho ha estat mai, sempre ha viscut, però sota diferents noms. M’atreveixo a afirmar que és aquesta eterna visceralitat l’element que ha sigut determinant per l’èxit inicial de públic a la inauguració el passat 12 de maig al MACBA, que recordem-ho, ha aconseguit batre el rècord absolut d’assistents a una inauguració des de la inauguració del museu el 1995. 

Tanmateix,  aquest rècord s’ha assolit en un moment d’hores baixes – molt baixes – dins la trajectòria vital del museu barceloní, després de passar un any rebolcant-se en la immundícia moral en què l’ex-director i els curators del MACBA van acabar essent sacrificats (el primer amb tota la raó del món i els altres dos per digitocràcia). El nou director, Ferran Barenblit, tenia sobre les seves espatlles la responsabilitat de reflotar una institució traumatitzada per la incompetència i l’autocensura, i val a dir que ha sabut jugar les seves cartes amb molt bon criteri. Des del punt de vista d’un qualsevol que escriu sobre art a mitjans digitals (és a dir, des del meu) al MACBA li calia una cerimònia de reconciliació amb la ciutat, un acte de purga de tota la merda i l’esnobisme que portava a sobre; potser aquesta irrupció punkarra a la torre de marfil farà que hi entrin nous aires i que aquesta s’acabi obrint a la ciutat, qui ho sap.

- Publicitat -

En definitiva, Punk. Els seus rastres en l’art contemporani ha fet al MACBA el que en Vyvyan feia a la celebèrrima sèrie de la BBC The Young Ones: entrar d’una puntada rebentant una paret i cagant-se en tot. Aquesta energia, violenta i malcarada és la que pot revifar una connexió perduda i començar a suturar la fissura entre institucions culturals i societat, que viuen d’esquenes l’una a l’altra. Al mateix temps però, aquests últims dies també hem tingut la notícia de la caiguda de la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Barcelona ha anat a parar a mans socialistes (les mateixes de les últimes tres –quasi quatre – dècades), motiu pel qual alguns estem ja una mica alerta pel que això pugui suposar en un futur. En qualsevol dels casos, queda a l’aire l’eterna pregunta: l’anticultura es pot exposar en un museu? Sincerament, ara mateix tant hi fot, el futur es planteja més brillant avui que fa uns mesos pel MACBA, i com diu el lema lluminós del cotxe de l’entrada de l’exposició (obra de Jordi Colomer): No? Future!

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca