La Mort d’Ivan Ilitx (Lev Tolstoi, 1886)

Tolstoi és un d’aquells autors que fan una mica de por quan els sents nomenar, ja que et venen al cap dos pilars de la literatura universal com són Anna Karenina o Guerra i Pau, que retraten a la perfecció – i essent dels millors exemples de literatura realista – la vida a la Rússia de finals del s XIX. Tanmateix hi ha una altra peça determinant en la seva producció que avui us proposo: La Mort d’Ivan Ilitx. Considerada per Nabokov o el mateix Mohandas Gandhi com la millor obra de tota la literatura russa, aquesta petita novel·la condensa l’angoixa intel·lectual de l’autor davant el caràcter inevitable de la mort (que el va acabar portant a convertir-se al cristianisme) tot valent-se de la història vital d’un petit buròcrata que tota la vida ha treballat per fer-se un lloc dins l’administració de l’Imperi. No obstant això i com ja haureu endevinat, les coses no surten massa bé. No faré spòilers perquè el títol ja en fa suficients; però tot i no ser un llibre d’aquells que te’ls pots llegir al metro, aquesta és una d’aquelles lectures que mereixen una oportunitat a la vida de qualsevol lletraferit.

American Beauty (Sam Mendes, 1999)

Tots n’hem sentit a parlar alguna vegada: l’american way of life. Doncs bé, al film que avui us proposo el cineasta i director teatral Sam Mendes esbudella aquesta mitologia contemporània fins a evidenciar el que tots sospitem: no és or tot el que lluu. Encara més, pot ser una bona merda. American Beauty ens planteja la vida aparentment perfecta d’un home amb casa, gos, fills i una feina decent (Kevin Spacey, oscaritzat per aquesta interpretació) que en realitat viu refotudament amargat perquè tot el que viu és una pura façana: les relacions personals són deficients i insatisfactòries, la gent viu reprimida per falses conviccions morals… En definitiva, un retrat perfecte de la societat contemporània. Tanmateix, tot i que el fort d’aquest film és sens dubte el rerefons crític, no deixa de banda en absolut l’aspecte estètic: American Beauty es va emportar també un premi de l’Acadèmia a Millor Fotografia (a més de Millor Pel·lícula, director, actor i guió). Un total de cinc estatuetes daurades sortides del Kodak Theatre de Los Àngeles us conviden a gaudir d’aquesta obra mestra del cinema contemporani.

The Rising (Bruce Springsteen, 2002)

Els futurs llibres d’història probablement marcaran l’inici – o el final – d’una època amb els atacs terroristes del WTC de Nova York l’11-S de 2001. L’àlbum que avui us porto va íntimament relacionat a aquest fet: The Rising és probablement l’últim dels grans àlbums de Bruce Springsteen i la E Street Band. Si bé és cert que no tots els temes giren entorn l’11-s (i gràcies, perquè si no seria insuportable) dos dels pals de paller del disc sí que ho són, com és The Rising, que dóna títol a aquest treball, o Empty Sky, que apel·la a la buidor del cel novaiorquès després de la caiguda de les torres bessones. Amb tot, i tot i l’abundància a vegades carregosa de tòpics religiosos a les lletres, aquest és un àlbum dels bons, dels que recorden a aquell Darkness On the Edge of Town, o al mític Born in the USA; amb un pletòric i enyoradíssim – però mai oblidat – Clarence Clemmons al saxo de la E Street Band. Corrent el risc de sonar tribunero, els concerts del Boss mai seran el mateix sense aquell armari empotrat que feia màgia amb el vent-metall. De totes maneres, això ja ens ho explicaran els afortunats i afortunades que puguin gaudir del directe del Boss al Camp Nou, mentrestant, podeu escoltar The Rising aquí.

* Recordeu que heu de seguir la llista de recomanacions musicals de Revista Mirall a Spotify!