El 14 de juliol de 2015, l’Iran va arribar a un acord històric amb la Comunitat Internacional, el qual va limitar el seu programa de desenvolupament nuclear, va alleujar les sancions imposades pels Estats Units a canvi de la supervisió internacional de les seves activitats. Tot i que la comunitat internacional s’encarregarà de supervisar les activitats nuclears iranianes, no hi ha dubte que el govern de Teheran que buscarà explotar aquesta oportunitat històrica per tal d’obtenir armes nuclears i així trencar el monopoli nuclear d’Israel a l’Orient Mitjà.

En aquest sentit, cal confrontar doncs la teoria de Kenneth Waltz respecte la “pau nuclear”, i argumentar que l’adquisició d’armes nuclears per part de l’Iran podria representar una amenaça a la seguretat per l’Orient Mitjà. Malgrat les seves exigències pel que fa a la consecució de l’energia nuclear amb fins no militars són legítimes, les greus conseqüències d’aquesta possible adquisició desencadenarien ràpidament conseqüències imprevisibles per a tota la regió.

Tenint en compte que l’objectiu principal de la Comunitat Internacional és l’estabilització de l’Orient Mitjà hi ha diversos esdeveniments que podrien posar en perill la ja elevada volatilitat . En primer lloc, és completament impossible afirmar que l’Iran no desenvoluparà armes nuclears, tot i els severs controls que l’OIEA està portant a les seves instal·lacions nuclears. A més a més, és impossible garantir que l’Iran no ha desenvolupat armes nuclears en el passat, ja que d’acord a la dimensió de la confiança mútua dels acords, l’Iran no està disposat a donar l’OIEA els documents autèntics que provarien que l’Iran no ha desenvolupat mai cap tipus d’armament nuclear.

En segon lloc, si observem les dinàmiques de l’Orient Mitjà, podríem acordar que l’Iran és un actor regional inestable ja que està competint per convertir-se en un líder regional i utilitza els grups armats de Hamàs, Hezbollah i les milícies xiïtes a l’Iraq per tal d’estabilir el seu particular monopoli regional. En aquest sentit, l’obtenció d’armament nuclear podria fer créixer les voluntats expansionistes a la regió si Teherán aconsegueix armes nuclears, així com l’activitat d’aquests grups creixeria ja que estarien recolzats a un Iran encara més poderós.

Aquesta hipòtesi també està recolzada pel fet que, és difícil d’entendre qui dirigeix ​​la política exterior de l’Iran. Si bé el líder espiritual Ali Khamenei, qui dirigeix ​​la política nuclear de l’Iran, el president Actualment moderat Hassan Rouhani, o l’Exèrcit dels Guardians de la Revolució Islàmica, el braç armat del país que busca expandir la revolució iraniana i islàmica a l’estranger. En aquest sentit, tot i la Teoria de la “Pau Nuclear” (Waltz, 1981) seria ratificada amb la resolució no violenta de la Guerra Freda, és cert que es pot observar l’aparició de conflictes de baixa intensitat promoguts per actors nuclears com ara el cas del suport del Pakistan insurgència gihadista i les milícies talibans al Caixmir en la seva disputa contra l’Índia.

En tercer lloc, tot i que és una possibilitat remota, a causa de la forta influència que els Estats Units i les institucions occidentals com l’OTAN tenen principalment sobre Turquia, Aràbia Saudita i Egipte, si l’Iran desenvolupa armes nuclears sota el seu, sens dubte, aquests països buscaran obtenir les seves quotes autònomes de capacitats militar amb caràcter nuclear. No obstant això, la situació d’aquests tres actors presenta una perspectiva heterogènia vers l’economia, la influència política exterior i la capacitat tecnològica pròpia. Tot i això, és important esmentar que Turki al-Faisal d’Aràbia Saudita, Tayyip Erdogan, i Mubarak ja van anunciar públicament que els seus respectius països buscaran obtenir armes nuclears en resposta a les capacitats nuclears iranianes sense escatimar cap tipus d’esforç. Malgrat tot això, tot i les actuals explicacions la possible nova dimensió que implicaria viure amb un Iran amb armes nuclears, la República Islàmica té tota la legitimitat, com a membre signatari del Tractat de No Proliferació, per a desenvolupar energia nuclear amb fins civils. En aquest sentit, la comunitat internacional té el deure de proporcionar l’Iran amb tots els requisits tecnològics i bàsics que permetrien la República Islàmica per obtenir plenament l’energia nuclear.

Per evitar l’obtenció d’armament nuclear, l’anomenada P5 + 1 té l’obligació de persuadir Teheran i fer-li entendre que per garantir la supervivència, no ha de desenvolupar armament nuclear a les seves instal·lacions nuclears. En conseqüència, l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (OIEA) ha d’implementar totes les activitats de vigilància acordades en el Pla Conjunt d’Acció General (JCPOA) i el Protocol addicional (AP). D’altra banda i amb tanta important com l’estratègia anteriorment esmentat, la comunitat internacional ha de promoure un procés de desnuclearització contra l’únic actor regional que compta amb armes nuclears a la regió, Israel. Per tant, si la comunitat internacional entén que la recerca d’armes nuclears per l’Iran no es una condició sine qua non podria alleugerar la tensió entre Iran i la comunitat internacional en aquest tema.

En aquest sentit, l’activitat militar com a eina de coerció contra l’Iran ha quedat completament desestimada d’entrada ja que aquesta actitud no faria més que accentuar les necessitats de la República Islàmica de desenvolupar plenament la seva capacitat nuclear tan aviat com sigui possible.

En relació amb les idees anteriors tot i els temors a la possible dimensió nuclear d’Iran, l’acord assolit entre l’Iran i P5 + 1 ha obert un futur esperançador per a l’estabilitat a l’Orient Mitjà. D’acord amb JCPOA i el Protocol Addicional signat per l’Iran, la República Islàmica serà estrictament controlada per l’OIEA, l’autoritat qui declararà que l’Iran està implementant el pla d’acció conjunt. En aquest sentit, l’Agència Internacional té el dret i el deure de supervisar totes les instal·lacions iranianes declarades i fer una llista de tots els materials nuclears de l’Iran en termes de quantitat, les importacions, i activitats relacionades. D’altra banda, el Consell de Seguretat de l’ONU a través del Canal de Compres té el dret de controlar la compra de béns nuclears que fa l’Iran tal com l’urani altament enriquit i el plutoni, així com s’ha establert una prohibició d’armes i tecnologia militar adequat per a dispositius nuclears. A més a més, dins d’aquest pla de la confiança mútua que s’ha assolit, l’OIEA té el dret a realitzar inspeccions especials en instal·lacions nuclears no declarades si s’ha consultat prèviament amb l’Iran.

Per altra banda, tot i que la desnuclearització d’Israel no és una declaració acordada en l’acord nuclear que la comunitat internacional ha arribat amb l’Iran, és un repte a superar, sí es vol augmentar l’estabilitat regional i evitar el desig d’altres actors com l’Iran per obtenir nuclear armes. Malgrat que seria considerat com una fita utòpica, és cert que el cas d’Israel com actor irracional, estaria en contradicció amb la teoria de la Pau Nuclear de Waltz fruit de les diverses agressions a l’Iraq el 1981, Síria en 2007 o la tira de Gaza el 2014. Per tant, si Israel engegués un procés de desnuclearització, això disminuirà l’amenaça nuclear sentida per l’Iran, i seria més fàcil persuadir la República Islàmica de que no hi ha necessitat d’obtenir armes nuclears de mig defensiu.