Els conceptualismes són maneres de fer art. Món, xarxa, 90’s-00’s

A l’article anterior la relació centre/perifèria –Madrid/províncies– quedava convertida en la interacció entre diferents nuclis actius –Madrid i Barcelona–; però encara podria indicar-se que hi ha perifèries comunes a ambdós pols. Voldria mostrar ara com l’estructura global dels conceptualismes forma, a escala-món, una xarxa de pols, polsants, de diverses intensitats, als quals la “conceptualitat” en l’art té una gran importància, i des dels quals tendeix a decréixer. Aquests nuclis actius són, sense dubte, les metròpolis occidentals, però cada vegada més, des dels 70’s fins ara, els centres de producció artística de les perifèries. Ciutats com Buenos Aires, São Paulo, Beijing o Ljubljana, d’entre moltes altres. A gran distància, la relació lineal centre/perifèria resta inutilitzada, essent més útil treballar amb l’esquema en xarxa.

Com als lliuraments anteriors, continuaré enumerant característiques de l’art conceptualista. Una més és la senzillesa dels seus medis, que permet aconseguir grans efectes o assolir grans públics amb petits gestos. Encara que pot haver-hi un art de gran envergadura tendent a allò conceptual, com als monuments o edificis embolicats amb lona de Christo i Jeanne-Claude, en general el predomini de la ideació sobre la materialitat fa que aquest mode de fer art corra bé pels canals de transmissió d’informació, siguin massius, interpersonals o intel·lectuals. Inclús a l’obra de Christo i Jeanne-Claude es pot apreciar que tot parteix dels conceptes bàsics d’embolicament i escenografia, i d’operacions d’escala; a més a més, aquests gestos repetits circulen perfectament a través de la fotografia, mitjà que ha ajudat a la difusió del treball d’aquests artistes. Aquest caràcter de ideació, transmissiu, intersticial, que transcendeix l’objecte encara que moltes vegades no l’abandona, ajuda també a l’emergència dels conceptualismes en situacions de repressió, manca de llibertats o oposició. Igualment que un treball conceptual s’estén ampla i ràpidament –a través d’un mitjà massiu, per exemple–, pot guardar-se o amagar-se, passar desapercebut o viatjar dintre d’espais tan estrets com maletes o sobres. Les obres tradicionals d’art no són tan mal·leables, degut a la seva fisicitat i a que suposen una certa relació fixa dins la tríada artista-obra-espectador que el conceptualisme flexibilitza.

Lawrence Weiner. Bits & Pieces Put Together to Present a Semblance of a Whole, The Walker Art Center, Minneapolis, 2005. Imatge: GearedBull [Cfr. https://en.wikipedia.org/wiki/Conceptual_art#/media/File:WeinerText.JPG]. Sota llicència CC BY-SA 3.0.
Lawrence Weiner. Bits & Pieces Put Together to Present a Semblance of a Whole, The Walker Art Center, Minneapolis, 2005.
Imatge: GearedBull [Cfr. https://en.wikipedia.org/wiki/Conceptual_art#/media/File:WeinerText.JPG].
Sota llicència CC BY-SA 3.0.
Tot l’anterior pot resumir-se si plantegem una tercera tensió a l’art conceptual –ja vam revisar les tensions global/local i centre/perifèria–, la qual sorgeix entre una lectura del fenomen com a última avantguarda moderna i una altra com primera obrtura cap a la postmodernitat. La modernitat ens va deixar una herència artística que suposa una determinada relació estàtica entre l’artista i l’espectador mitjançant l’obra, a la qual intervenen a més la crítica, la galeria, el museu o altres institucions. A ella es planteja que l’obra d’art deu ser original i única, producte del “geni artístic”. Cada avantguarda artística del segle XX va lluitar específicament contra alguns d’aquests postulats, però en general van preservar més del que desfeien. No és fins l’aparició de l’art conceptual que totes les propostes anti-modernes es reuneixen en un únic moviment del camp artístic. En tant aquest lluita contra el sistema de l’art tradicional i les seves institucions, contra l’obra d’art moderna, contra les relacions entre els diversos agents del camp, obre el camí cap a la postmodernitat. Sens dubte, tampoc l’art conceptual va poder desfer-se de tots els trets de la modernitat; és inevitable ser part de la història i per tant ésser connectat d’alguna manera a allò precedent. El conceptualisme va continuar amb l’experimentació formal i tecnològica, que s’asseu sobre el sentiment de progrés continu, essencial al pensament occidental des de la Il·lustració. Va mantenir també la posició destacada, si més no del “geni artístic”, si del subjecte creador situat pel damunt de l’objecte creat. Encara que l’art conceptualista es va posicionar contra una sèrie de condicions del camp de l’art, no va poder acabar absolutament amb totes. La més important és la relació amb l’economia i el mercat artístic, a la qual es va oposar desfent l’obra com objecte vendible, això és, desmaterialitzant-se; el temps ha demostrar que el sistema capitalista és capaç d’apoderar-se i vendre qualsevol cosa. Finalment, per molt que l’art conceptual va intentar desfer-se de la concepció moderna d’avantguarda, en tant aquesta portava al seu si l’oposició a qualsevol estat anterior del camp artístic, estava paradoxalment complint amb les premisses de la modernitat.

Cildo Meireles. Quem matou Herzog? – Inserções em circuitos ideológicos, 1970’s. Imatge: elPawadan [Cfr. https://www.flickr.com/photos/elpadawan/3045228749]. Sota llicència CC BY-SA 2.0.
Cildo Meireles. Quem matou Herzog? – Inserções em circuitos ideológicos, 1970’s.
Imatge: elPawadan [Cfr. https://www.flickr.com/photos/elpadawan/3045228749].
Sota llicència CC BY-SA 2.0.
Clarament, el pas essencial que van produir aquestes pràctiques no pot resoldre’s amb la seva continuïtat des de les avantguardes del segle XX o amb la seva apertura cap a la postmodernitat, sinó amb l’espai que hi ha entre aquestes dues opcions. Aquest espai és similar a aquell altre entre la historiografia lineal, aqueixa que únicament treballa amb binomis i cerca l’originalitat i la precedència temporal, i les noves historiografies que treballen en xarxa, explorant no només la línia temporal sinó també unes altres línies, como ara la geogràfica, la política o la del pensament. Açò ens porta a considerar el conceptualisme, en la seva accepció més general, no com un estil més dintre de la successió històrica d’estils artístics, sinó com una actitud, un mode de crear art que amuntega suficients transformacions respecte als estadis anteriors del camp artístic com per a poder considerar-lo un canvi essencial de la manera de fer art.

Des dels 70’s fins avui, i tant més en quant ens apropem a l’actualitat, és possible comprovar com existeix una conceptualització d’allò artístic, que trastoca tots els seus aspectes: des dels rols i les relacions entre els agents del camp artístic –el públic pren el lloc de l’artista; l’artista pren el lloc del crític; el comissari, el de l’editor, etcètera–, fins la composició de l’obra d’art –a la qual han guanyat un lloc especial la instal·lació i la performance, derivades directes de l’environament i l’acció dels 60’s–, passant per la presa de temes i modes des d’altres disciplines alienes a l’art, això és, la interdisciplinarietat, o la relació amb el context –sigui aquest social, cultural, afectiu, polític, econòmic, ecològic.

- Publicitat -

 

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca