Situem-nos, per exemple, al barri gracienc de Vallcarca, conegut, entre d’altres coses, per la multitud de solars que hi ha. Doncs bé, suposem que un dia, per una i altra cosa, us trobeu caminant per aquest barri i trobeu que en d’aquests solars s’hi aixequen unes quantes parets de rajol i us trobeu una colla de paletes curiosament joves preparant ciment, enguixant, aixecant paret… En fi, totes les feines de la construcció. Com que no teniu pressa, us hi quedeu a mirar què coi hi fan. Quan paren per esmorzar us adoneu d’una altra cosa, que entre ells parlen diverses llengües, principalment anglès però també finès, suec, neerlandès i, en definitiva, idiomes d’on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, desvetllada i feliç. Us acosteu a preguntar-los què hi fan. Amb un català macarrònic però orgullós respon que construeixen una escola. Ostres! Per fi els poders públics s’han posat les piles i es dediquen a un barri que sempre ha necessitat aquestes coses. Però resulta que no, aquella escola la construeix una ONG sueca, que ha parlat amb l’ajuntament i, molt amablement, els ha cedit el local. Bé, no ens hi posem pedres al fetge, una escola és una escola. Aprofitant el descans dels treballadors, els pregunteu si ho fan gaire sovint això de construir escoles pel món. Responen que no, aprofiten unes vacances, un any sabàtic per anar a ajudar països necessitats. L’estat espanyol no respon a les necessitats dels seus ciutadans i ells s’han arremangat i durant el curs de l’estiu, construiran l’escola bressol que tanta falta ens fa. Preguntant descobriu que l’un és enginyer informàtic, l’altre politòleg, una tercera economista, hi trobareu algun estudiant d’humanitats, juristes, comunicadors… Però ni un mestre d’obres, ni un paleta, ni un fuster ni un manobre pelat. I ja s’ha parlat amb el departament d’ensenyament per habilitar-ho? Ja tenen mestres? No i no. Tothom sap que són uns corruptes. De moment en tal i en tal altre faran de mestres de parvulari i després ja en parlarem.

Dos estudiants de segon curs de sociologia i periodisme que, malgrat que poden ser excel·lents professionals en les seves especialitats, no tenen pinta de saber fer de mestres de nens de tres, quatre i cinc anys. Al cap d’uns quants mesos, l’escola amenaça ruïna i només hi queda la sociòloga, que diu que haurà de marxar aviat que els seus pares no li volen pagar més les vacances. Uns quants pares s’hi van acostar a principis de curs però els va faltar temps per marxar quan van veure, en paraules textuals, que era una cosa d’arreplegats. I vosaltres penseu que el vostre cunyat és paleta, que la parella del vostre amic és mestra i estan tots dos a l’atur.

Substituïu una ONG sueca per catalana. Substituïu Vallcarca per Ajeromi, a Lagos. Cada any, una bona colla de joves de casa bona dels països que anomenem desenvolupats se’n van a algun país deixat de la mà de Déu, però no massa, a ajudar amb tota la bona voluntat del món… Però amb resultats francament magres per a tothom. Perquè per començar, no hi ha cap país tant miseriós que no tingui una colla de paletes i si no hi ha mestres disponibles, la millor (que no més fàcil) solució és aconseguir que n’hi hagi, no pas substituir-los per occidentals amb més bona voluntat que coneixements.

Això darrer, que sembla una obvietat, és la mare dels ous quan parlem del tema de la cooperació internacional. Si fem caritat, anem a l’Àfrica a fer volunturisme i totes aquestes coses i no reconeixem que el problema és de justícia global, l’únic que fem és sentir-nos bé amb nosaltres mateixos. Al cap i a la fi, som de tradició cristiana, i la idea de redempció la tenim constantment al cap, però el resultat d’això és que ens netegem la consciència i, si tenim sort, donarem un cop de mà a algunes -poques- persones que ho necessiten, però el problema és polític i necessitem una solució política a nivell global. Això no vol dir que el voluntariat sigui inútil o faltat de valor, però en aquests casos, és voler assecar el mar amb una palleta, sense comptar que sense un bon pla a llarg termini, coneixements i tot plegat, podem acabar no fent res de bo. I us ho dic per experiència de força anys de voluntariat a l’àrea metropolitana de Barcelona. Una bona organització, objectius clars, voluntaris qualificats donen bons resultats. La bona voluntat acaba cremant els voluntaris i deixant resultats massa vegades pobres.

Quina és la nostra millor arma, doncs? Com en tantes altres coses, l’organització, l’educació i la papereta. Quins partits han emprès pràctiques neocolonials, quines empreses exploten (més que d’altres)… són coses que hem de saber. I hem de lluitar per a fer desaparèixer totes les males pràctiques, que, la major part de cops, comencen a les capitals occidentals. I si fem voluntariat, fem-lo fent el que sabem fer i sempre en projectes que parteixin de la població local, sense paternalismes ni estereotips.