Menys tecnocràcia i més democràcia: El tramvia de la Diagonal

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Que la capacitat deliberativa de les democràcies llatines (mediterrània i en especial llatinoamericana) no és una meravella, és una realitat. El debat polític moltes vegades es redueix al «no tens raó», «burro», «ets un traïdor» o «no entens res»; i en el cas concret de l’ampliació del Tram per la Diagonal, es redueix a «els estudis diuen la veritat». Aquest article, pretén assenyalar les bases per un sa debat sobre aquesta infraestructura, prioritzant la deliberació en la presa de decisions més enllà de la recerca malaltissa d’una veritat absoluta i un projecte total.

El projecte de la connexió del Tram com a cas paradigmàtic de la racionalitat instrumental

Al nostre país (com gairebé a tot arreu), la planificació d’infraestructures de transport es basa (en el  millor dels casos) en una racionalitat instrumental: Optimitzar els mitjans per tal d’assolir els objectius. En el cas del Tram equivaldria a apostar pel mode de transport (mitja) per assolir la màxima reducció de cotxes (finalitat). S’assumeix que aquests mitjans, es poden descobrir a través d’estudis tècnics basats en funcions i algorismes. D’aquí la constant referència de diversos grups municipals als estudis tècnics com a eina fonamental en què basar totalment la presa de decisions. En el pitjor dels casos, quan s’interpreten (malament) aquests estudis, s’assumeix que els sistemes urbans i de transport operen d’una manera mecanicista i predictible, quan en realitat és totalment imprevisible. En resum, alguns creuen que el procés de planificació es basa en models, previsions, anàlisis i avaluacions econòmiques; fet totalment allunyat de la realitat. Aquest model de racionalitat tècnica, en el cas de la connexió del tramvia, es basa en el següent procés: (1) Identificació del problema: Model de mobilitat no sostenible. (2) Formulació d’objectius: Reducció del nombre de cotxes. (3) Recollida de dades. (4) Generació d’alternatives: Tram (amb diversos traçats alternatius), bus bi-articulat, bus convencional, troleibús, etc. (5) Anàlisi de les alternatives mitjançant models: Estudis tècnics realitzats. (6) Avaluació: En el nostre cas, un anàlisi de cost-benefici de les alternatives. (7) Presa de decisions. (8) Implementació: Reforma del tram restant de la Diagonal i re-reforma del ja reformat. (9) Monitorització del sistema: L’avaluació de polítiques públiques no acostuma a ser molt popular a casa nostra.

Problemes de la racionalitat instrumental

El principal problema que es desprèn d’aquest tipus de racionalitat, es que no s’ajusta a la realitat del procés de planificació d’infraestructures de transport. En primer lloc, no acostuma a haver-hi  consens sobre la finalitat del projecte. Estem segurs que la connexió del Tram només és una eina per a la promoció d’una mobilitat sostenible, o hi ha altres factors com l’equitat, l’accessibilitat, el rendiment comercial de la Diagonal, o la habitabilitat, en joc? En segon lloc, la pretesa objectivitat de les dades i models en que es recolza la instrumentalitat racional, ha sigut tradicionalment qüestionada des de diversos punts de vista. Tercerament, hi ha un conflicte entre allò tècnicallò polític. La racionalitat instrumental busca una aproximació que permeti als polítics prendre la única decisió correcta. Això provoca que el públic en general no pugui participar de la nul·la deliberació en tant que queda despolititzada en pro d’un debat tecnocràtic. Com a conseqüència, la tensió d’allò racional instrumental provoca projectes pobres, cinisme en la planificació, polítics frustrats i ciutadania enganyada.

Racionalitat comunicativa

En resposta a les disfuncionalitats provocades per la racionalitat instrumental es proposa un nou paradigma que es centri en el discurs, la interpretació i sobretot en el disseny d’un procés deliberatiu. Partint de la base de la teoria de l’acció comunicativa de Habermas (i entenent-ne les limitacions que aquí no descriuré), l’objectiu és trobar una forma de racionalitat que transcendeixi la racionalitat científica tot evitant la pura subjectivitat. La racionalitat comunicativa no pretén seguir una seqüència de fases, sinó que planteja un model de planificació dinàmic que es transforma a través del temps, considerant mitjans i finalitats simultàniament en el context del significat i potencial per a l’acció. Resumint aquest paradigma en cinc punts:

1.- Objectiu de la planificació: Planificar les infraestructures de transport continua servint per a connectar béns i persones amb destins. Tot i això un nou objectiu que introdueix la racionalitat comunicativa és la millora de la qualitat del diàleg i deliberació pública i política, en pro de la democràcia, lligant mitjans i objectius de la planificació a d’altres qüestions socials més amplies: Justícia social, medi ambient, gènere, etc.

En la connexió de tramvies per la Diagonal, l’objectiu principal sembla ser la reducció del nombre de cotxes. Tot i això, el projecte ha de servir per promoure un aprenentatge cívic sobre mobilitat sostenible, habitabilitat, seguretat; tot millorant la capacitat deliberativa dels actors en joc i la ciutadania en general. Teòricament, una millor deliberació ens durà a una millor presa de decisions.

2.- Procés de planificació: Com s’ha explicat, la racionalitat comunicativa no pressuposa una progressió lineal entre mitjans i finalitats. Contràriament, els participants consideren ambdós de manera simultània durant el procés de decisió i deliberació.

En el cas de la Diagonal cal considerar mitjans i finalitats simultàniament en tant que diferents mitjans poden servir a diversos propòsits. Considerant el debat sobre els traçats i les diverses alternatives, apart de connectar el Trambaix i el Trambesòs, poden millorar l’accessibilitat a d’altres barris, finalitat no considerada en un principi. Tanmateix pot ser que un mitjà, produeixi efectes no desitjats, com per exemple un excessiu soroll o conflictes semafòrics amb d’altres mitjans de transport col·lectius.

3.- Pràctiques comunicatives: El llenguatge és creador, i per tant, es troba al centre de l’aprenentatge i decisió. El llenguatge defineix problemes i solucions, per tant ha de ser clar i curós.

Potser una persona veu el tramvia com una eina que permet reduir cotxes a la Diagonal, mentre que una altra ho veu com una amenaça a les terrasses dels bars de l’Avinguda. Ambdues persones poden trobar un comú denominador en la millora de l’habitabilitat a la Diagonal. Cal buscar una retòrica que redueixi l’adversitat entre diverses posicions en el context de la planificació.

4.- Framing del problema: Tenint en compte el frame (emmarcament o enquadrament) d’un problema com a una construcció que organitza la comprensió dels problemes i les seves causes; la racionalitat comunicativa defineix els problemes des de diferents frames, mentre que la racionalitat instrumental, defineix i emmarca el problema en un de sol.

Veure la unió dels tramvies per la Diagonal com a remei al model de mobilitat basat en el cotxe és una visió de les múltiples sobre la mobilitat sostenible. Aquest projecte no deixa de ser una manera de mirar al problema de la mobilitat no-sostenible. Si en canvi, tenim en compte aquest projecte dins el context de la creació d’una xarxa de transport públic metropolitana, descobrirem altres solucions que abans no havíem tingut en compte.

5.- Anàlisi i ús de models: L’ús d’anàlisis de dades, models, i altres eines que podem trobar en estudis de caràcter tècnic, són elements crucials dins la racionalitat comunicativa, i han de promoure una major i millor deliberació.

Els estudis tècnics no han de servir per donar la veritat absoluta a ningú. En comptes de donar una única resposta al «com?», han de permetre explorar realitats i possibilitats alternatives, responent a la pregunta «què passaria si?». Models i logaritmes han de fomentar la deliberació i no aniquilar-la en nom de la tecnocràcia.

Aquestes són algunes recomanacions per a tenir un millor debat sobre mobilitat a la nostra ciutat. Certament el model de planificació comunicativa mai acabarà desplaçant totalment a l’instrumental, tanmateix deixar d’abordar aquests debats des d’un punt de vista tecnocràtic per democratitzar-los i fer-los objectes de la deliberació, és quelcom necessari per a una democràcia avançada. Per altra banda, cal anar en compte amb la interpretació dels estudis tècnics. Sospito han sigut utilitzats únicament per justificar una o altra posició, i en cap cas per a enriquir el debat. Això no significa que siguin erronis, sinó que se n’està fent un mal ús.