Una entrevista de barcelonogy.com
ALBERTO GAMAZO, FOTÒGRAF: SEÑOR ARCHER
Fa uns dies vaig passar per una botiga de Barcelona que em va cridar l’atenció i, quan vaig fer-li una foto amb el mòbil, el dependent em va comentar: «si la puges a Instagram, no facis servir cap d’aquests filtres “viejunos”, si us plau». Filtres «viejunos». Crec que aquest és un dels secrets que fan que Instagram s’hagi popularitzat tant: quan manipulem una foto feta el 2014 i fem que sembli dels anys vuitanta, li lliurem (en aparença) el temps i la perspectiva que li manquen. Així és com en major o menor mesura creem, en temps real, la nostra pròpia llegenda.
Però, què passa si una foto feta el 2014 té una textura i una aparença idèntica a les primeres instantànies que es van fer durant el XIX? Visito el fotògraf Alberto Gamazo (Gijón, 1981), propietari del recentment inaugurat Señor Archer: un establiment situat al carrer de la Paloma, al Raval. Els seus clients es poden retratar mitjançant l’ús de la tècnica del col·lodió, la mateixa amb què es van retratar alguns dels nostres avantpassats —els que van poder tenir aquesta oportunitat.
Seria massa aventurat imaginar que el fet retrocedir més d’un segle, pel que fa a l’aspecte dels nostres retrats, pot ajudar a crear la nostra història, però el que sí que és clar és que l’experiència ens apropa als nostres rebesavis i això, almenys per a mi, resulta molt emocional. D’altra banda, també és possible que el resultat d’aquesta sessió arribi a confondre, algun dia, els nostres descendents. Aquesta idea no deixa de ser divertida.
La recerca de la perfecció en aquest mitjà no és el primordial. De fet, abracem la imperfecció sempre que sigui estètica, i no el producte de la desídia o de la deixadesa. Els que ens dediquem a això acceptem que hi ha coses que no pots controlar. Les bases sempre han de ser estables, però també hem de deixar espai per a l’atzar i la sorpresa.
Això ha de ser una de les parts més atractives del procés.
Sí. Una altra de les màgies de la fotografia és que està influïda per tot el que t’envolta: les pel·lícules que veus, els discursos que escoltes, etc. Cada fotògraf acaba desenvolupant una mirada molt personal fruit de la tècnica i de la pràctica, però també d’alguna cosa innata: si demanes a cent fotògrafs que et facin la mateixa foto, tindràs cent fotos diferents. Això em fascina.
Vas arribar a Barcelona fa tres anys. Què et va portar aquí?
Vaig venir aquí amb la meva xicota que és investigadora i es va mudar a Barcelona, un epicentre en l’àmbit europeu de recerca. Però, vaja, això va ser l’excusa, hauria acabat venint aquí igualment. La crisi està sent dura per a tothom, però es nota menys en les grans ciutats, especialment si et dediques a la fotografia: sempre requereixes dinamisme al teu voltant.
Què tal el dinamisme del carrer de la Paloma?
Molt bé. El tipus de projecte que he començat, que el vaig inaugurar ara fa dos mesos, necessita estar a peu de carrer, a prop de la gent. Per mi el Raval és com un bastió de resistència enfront d’aquesta Barcelona postolímpica que ja és a tot arreu. Dins el procés de gentrificació que Ciutat Vella està vivint, m’agrada molt com aquí se segueix conservant aquella part més autèntica. És possible que el Raval també acabi com el Born, per exemple, de fet ja està en aquest procés, i no puc negar que és possible que això també m’acabi beneficiant al mi. No obstant això, de moment, gaudeixo del fet que potser, aquest és dels barris de Barcelona que s’assemblen més a la seva època original.
I això connecta amb l’esperit de Señor Archer.
Just. Encara que jo sempre dic que no vull convertir-me en un parc temàtic amb decorats d’arbres on els turistes vinguin a retratar-s’hi aquí disfressats de Gaudí. Si algú vol fer això, benvingut sigui. Però no m’interessa enfocar-me cap a aquest camí perquè aquí la tradició i el present estan molt connectats, però no ens hem d’oblidar del present! La meva mirada és contemporània i també ho és l’actitud cap al fet de ser retratat dels que vénen aquí a fer-se fotos: no pot ser d’una altra manera. Fa un segle i mig retratar-se era tot un esdeveniment, i ara s’ha convertit en una cosa summament quotidiana.
Un altre motiu pel qual em vaig instal·lar al Raval és perquè aquí vaig trobar el local perfecte: els sostres alts permeten instal·lar les llums i un altell amb espai per al despatx, els meus vinils, etc. I, el més important de tot: l’espai per al laboratori amb la pica, que crec que és original. M’agrada que la gent pugui estar amb mi en el moment en què la seva imatge apareix a la placa.
Corroboro que viure el procés és una experiència única, especialment aquest moment en què la imatge sorgeix a la placa. Què et va portar a interessar-te per la tècnica del col·lodió?
Sempre m’havia interessat aquesta tècnica. Quan vaig arribar a Barcelona vaig començar a treballar molt, primer per a la revista Jot Down i arran d’això, en altres mitjans. Vaig tenir molta sort. Però, treballant tant, em vaig adonar que després d’una sessió de cinc-centes fotos, potser se’n publicaven dues o tres i les altres es quedaven a l’arxiu. Paral·lelament a això, la meva atracció pel col·lodió va créixer com una reacció a la rapidesa del digital, en què fas deu fotos per segon. Amb el col·lodió necessites un mínim de deu minuts per a una sola foto.
Aquest concepte genera molt interès fins i tot en gent que normalment no està interessada en el món de la imatge.
Això és un negoci, però també un punt de trobada entre diverses persones o fotògrafs que vulguin descobrir una manera diferent de crear imatges de la que avui fa servir la majoria de la gent. També és una tornada als orígens de la fotografia. Els productes químics que s’usen per crear cada fotografia estan basats en receptes de fa cent-cinquanta anys, no hi ha gaire espai per a la innovació, però és molt bonic el fet de ser tu mateix qui barreja els productes i, des d’allà, sempre li pots donar el teu toc personal tant a la barreja com al procés. Irònicament, els límits d’aquesta tècnica són alliberadors.
Una darrera pregunta, Alberto. Qui és el senyor Archer?
He posat aquest nom al projecte per reivindicar i homenatjar la figura de l’anglès Frederick Archer (1813-1857), conegut per haver inventat el col·lodió, encara que aquesta invenció també se sol atribuir a d’altres. Ell no va patentar els seus invents i va morir en la misèria.