Per Judit Sabido
“Hi ha un quadre de Klee que es titula Angelus Novus. Representa un àngel com si estigues a punt d’allunyar-se d’alguna cosa que mira fixament. Els seus ulls són violentament oberts, la boca desclosa, les ales esteses. L’àngel de la història se li deu assemblar. Té el seu esguard girat al passat. On nosaltres veiem una cadena de dades, ell hi veu una sola catàstrofe que no para d’acumular ruïnes sobre ruïnes i que ell tragira amb el peu. Prou voldria fer-hi temps, despertar els morts, reajustar tot el que ha estat trossejat. Però bufa, del paradís estant, un vent oratjós que se li ha embullat a les ales, talment fort que ja no les pot tancar. Aquest vent oratjós l’empeny irresistiblement cap al futur, al qual està d’esquena, mentre el cúmul de ruïnes creix i creix davant seu i omple el cel. Això que anomenem progrés, és aquest vent d’oratge.” Walter Benjamin.
L’Angelus Novus de Walter Benjamin és una al·legoria al progrés. Un progrés que arrastra una gran quantitat de ruïnes provocades per la dinàmica històrica, la qual és racional i lògica dintre la conjuntura del període. No podem considerar que en la història hi ha salts o parèntesis, res és fruit de l’embogiment d’una persona, de la mateixa manera que els avenços històrics en la ciència no són fruit de la genialitat d’un. Si Newton va escriure el llibre Philosophiae natualis principia mathematica va ser gràcies a tots els estudis previs, gràcies a una acumulació d’un saber. Per la mateixa lògica, doncs, hem de considerar que els períodes més “foscos” de la història són donats per una sèries de successos que han contribuït el desenvolupament d’aquest.
Actualment tothom té clar que un dels episodis més turbulents de la història de la humanitat va ser el règim nacionalsocialista, i per desgràcia s’ha implantat a la societat un concepte erroni d’aquest, molt estigmatitzat i desfigurat. Sembla un horror sentir la frase: l’extermini va ser un succés degut a la modernitat del període. Doncs la veritat és que axis va ser, el progrés ens va dur a l’extermini. Està clar que l’extermini sistemàtic és un concepte innovador del segle XXI, però que passa amb els sistemes concentracionaris, són exclusivament resultat de la modernitat? O trobem una sèrie de llegats històrics que formen la base d’aquests sistemes? En altres paraules, és un fet innat de les persones?
L’esclavitud, les congregacions dels indis o els camps de concentració nacionalsocialistes són exemples clars de la força del progrés, de l’àngel de la història. Tots tres es podrien incloure dintre el nom de Tecnologia disciplinaria, la qual podríem definir-la com el mecanisme d’exclusió que ha utilitzat un col·lectiu més fort vers un col·lectiu més dèbil per tal d’obtenir un benefici. Aquesta, no obstant, no és sempre la mateixa i varia en funció de la conjuntura de l’època.
Aquesta utilitat dels mecanismes d’exclusió és ben percebuda per pensadors com Hanna Arendt, la qual expressa que: “la inutilidad de los campos, la declaración cínica de su anti utilidad es sólo una apariencia. En realidad, son más útiles a la salvaguarda del poder del régimen que cualquiera de sus instituciones. Sin los campos de concentración, sin el miedo mal definido que inspiran, sin las posibilidades muy bien definidas que ofrecen al marco de la dominación totalitaria… un estado totalitario nunca podría inspirar ese fanatismo a las tropas que constituyen su núcleo, ni mantener a todo un pueblo en una apatía tan completa… la reivindicación del poder ilimitado forma parte de la naturaleza de las regímenes totalitarios.”
Un altre exemple estaria en l’Amèrica colonial, on els comanadors hispànics usaven els indígenes com a servents, fatigant-los amb treballs excessius que majoritàriament els duien a la mort. Zorrita Alonso ho descriu d’aquesta forma “habían de caminar cuatro de ida y vuelta [per servir el comanador]; y así andaban los caminos llenos de indios e indias fatigados, muertos de hambre cansados y afligidos”. Un usdefruit a mercè d’un comanador hispànic que no dubtava en explotar a l’indígena, ja que a més d’obtenir un benefici material obtenia un adoctrinament del treball concret.
Dos casos que mostren com el col·lectiu més fort s’ha imposat a un col·lectiu més dèbil, del qual n’extreuen un benefici en forma de mà d’obra forçada. Un aspecte transcendental a tenir en compte és que per produir-se fets com aquests, la societat ha d’estar dotada d’uns valors que reforcin l’idea d’exclusió del sector que no formen part de la comunitat.
Si analitzem Amèrica en el període inicial de la colonització espanyola sota la prespectiva de l’autor Guillermo Céspedes del Castillo veiem que la societat està marcada per un profund etnocentrisme, que va en funció de dos grans tradicions culturals: la judeocristiana, que definia l’home per la seva capacitat per rebre la gràcia divina (d’aquí les dicotomies judeo-gentil i cristiano-paganes) i la clàssica, que ho defineix per la seva capacitat racional (civilitzat-bàrbar). Les dues tradicions s’uneixen, tot i que de manera imperfecte, en una classificació dual de la humanitat: cristians civilitzats enfront a bàrbars i pagans. Per ells, l’estat de barbàries tenia diversos nivells; el més baix era el de salvatgisme, on l’home és incapaç de vida social i està aïllat, al límit de la pura vida animal. Llavors es discerneix entre el salvatge degenerat, animalitzat- que interpretant lliurament Aristòtil- només pot portar una vida humana si és dirigit i governat com un esclau per homes civilitzats. I l’altre, la del salvatge de l’Edat d’Or, el solitari dels boscos que viu en estat de prístina innocència, abans de ser corromput per la vida social; en la versió judeocristiana, és l’home anterior del pecat original.
En aquest cas estaríem en les dicotomies civilitzat-bàrbar, mentre que en el nacionalsocialisme trobaríem la dicotomia raça ària- raça inferior, la qual va estar molt determinada per el profund darwinisme social de l’època. El darwinisme social, tal i com diu Ferran Gallego, va impulsar la defensa de la desigualtat entre les races i els individus, i el caràcter natural de l’eliminació dels febles.
“Desde el momento en que la nacionalidad, o mejor dicho la raza, no es una cuestión de idioma sino de sangre, solo sería posible hablar de germanización si el proceso pudiese alterar la naturaleza de la sangre de la persona a él sometida. Esto no obstante es imposible. Por consiguiente, para que tuviese lugar la germanización, sería indispensable la mezcla de la sangre, lo cual equivaldría a rebajar el nivel de la raza superior”. Hitler, Mein Kampf.
Aquesta perspectiva tindrà com a característica bàsica la biopsíquica, definida per l’ideòleg nacionalsocialista Walter Darré, el qual va estipular l’ideari de la defensa i revitalització de la raça germànica. La biopsíquica es pot definir com la interrelació de trets psicològics i elements orgànics. Per Darré, el que eren i el que com a poble, encara podien arribar a ser, ho decidia la composició ètnica, la qual passarà a ser el quelcom més valuós i substancial en les qualitats del poble alemany. La composició ètnica passarà a ser un bé nacional que és únic i no es podrà tornar a crear. D’aquí que els nacionalsocialistes veiessin punible el mal ús d’aquesta composició, ja que s’estava danyant el patrimoni de la Nació. Darré ho expressa d’aquesta forma:
“La única y verdadera riqueza de nuestro Pueblo es su fortaleza biopsíquica. Los bienes materiales de este mundo los podemos perder, como Pueblo o como individuos aislados; y dicha pérdida no nos traerá mayores consecuencia mientras consigamos mantener incontaminada nuestra salud biológica y psíquica como conjunto étnico, porque manteniendo nuestra fortaleza biopsíquica podremos reconquistar, en cualquier momento, los bienes materiales perdidos.” Walter Darré, Política Racial Nacionalsocialista.
Dos exemples de dues comunitats amb uns valors totalment heterogenis, per una banda trobem el nacionalsocialisme com el resultat d’un desenvolupament increïble de la ciència mecànica i de la imposició del darwinisme, i per altre banda la colonització americana que no comptava amb aquests elements científics i quantificables, sinó que es basava en les teories d’Aristòtil i espiritualitat.
Aquests dos arguments d’una i altre comunitat va servir per justificar l’exclusió i repressió del col·lectiu aliè de. grup i va ser a partir d’aquí que es va poder expandir en el seu règim la tecnologia disciplinaria, on a més d’excloure’ls , generalment, se’ls hi va extreure un profit, majoritàriament a partir de la mà d’obra forçada.
Successos com aquests ens fan plantejar novament el debat de la naturalesa del home. Les teories clàssiques sobre aquest tema són la de Jean-Jacques Rousseau “no hay pecado original en el corazón humano, se puede rastrear el cómo y el porqué de la entrada de todos los vicios” i la de Thomas Hobbes “el hombre se hace apto para la Sociedad no por naturaleza, sinó a base de entrenamiento”. Dos models d’entendre l’home que han estat matisats per un gran nombre de pensadors, com Immanuel Kant. Senos Carlos Ríos Espinos, Kant no pretén lligar entre sí únicament individus egoistes, duts del temor, sinó persones que són a la vegada egoistes i moralment autònomes, anheloses de defensar les seves vides i els seus interessos però també a una comunitat d’autolegislador.
Dues dinàmiques d’adaptació de l’home al entorn heterogènies i que està dintre del judici de cada persona discernir quina és la que s’adapta millor. Personalment considero que l’home és un ésser egoista per naturalesa, però que no obstant necessita viure en societat. D’aquí que formi col·lectius homogenis i que lluiti per la prosperitat del grup, encara que sigui destruint a agrupacions més dèbils. I una de les formes de destrucció o optimització de les comunitats més dèbils són les tecnologies disciplinaries. Un pensament que en part va lligat a l’utilitarisme, el qual té com a fonament la moralitat dels sentiments socials, els desig d’estar units als altres ja que l’Estat Social és natural i necessitem viure dintre una comunitat. Aquests sentiments neixen amb l’educació i el progrés i generen un llaç de simpatia en la comunitat. Tot seguint el principi de màxima felicitat per el màxim nombre, el qual jo traduiria com a màxima felicitat per el màxim nombre de membres de la comunitat.
Aleshores, la comunitat d’iguals amb uns valors concrets actuarà per tal d’obtenir aquesta felicitat. Uns valors, que tal i com diu Maria Gómez Garrido no seran aprovats i avaluats de la mateixa manera en una i altre societat, el que per alguns llocs és aplaudit, en altres és rebutjat.
Els valors de la societat marcaran la dinàmica de les accions, les quals en menor o major mesura mostraran una agressivitat inherent que sorgeix a partir de la repressió dels impulsos antisocials de l’home. Una tesis que va acord amb els pensaments de Freud, el qual veu els conflictes com el fruit de l’acumulació de tensions en el procés de socialització i aquestes creen una atmosfera d’agressió. Llavors la comunitat descarrega aquesta tensió en una altre societat o grup.
Tenint en compte tots aquests aspectes, podríem considerar que les tecnologies disciplinaries com els camps de concentració van ser creats com una expressió màxima de la naturalesa del home? Annemarie Pieer en el seu llibre Ètica i moral. Una introducció a la filosofia pràctica explica: “existeixen a la naturalesa humana tres causes bàsiques de conflicte: primera, la concurrència; segona, la desconfiança; tercera, l’ànsia de glòria. La primera porta que l’home sobrevalori la recerca dels guanys, la segona, la seguretat i la tercera la fama. Els que es deixen dominar per la primera utilitzen la violència per apropiar-se d’altres homes o dones, fills i bestiar; els que ho fan per la segona, fan el que sigui per defensar el que han aconseguit; i els que es deixen dominar per la tercera, procedeixen d’idèntica manera davant menudeses com una paraula, una opinió o qualsevol fet que suposi una ofensa contra els seus parents, amics, nació, ofici o el seu nom”.
L’home en sí viu en un estat de guerra, el qual s’esvaeix en el moment que entra en una societat. Aquesta l’hi marca uns límits, la persona té que deixar uns drets individuals a la mercè de l’òrgan de poder central de la societat. Les institucions són les que reprimeixen els impulsos inherents antisocials que tenim, no obstant no els fa desaparèixer. D’aquí que ho descarreguem tot en altres comunitats o grups més dèbils d’una forma més o menys agressiva.
Aquesta inherència de l’home fa inevitable l’existència de les tecnologies disciplinaries, les quals han variat en funció dels valors i les creences del període històric però mai han desaparegut. Actualment també trobem tecnologia disciplinaria en zones com Corea del Nord o el Congo i en soms conscients d’això, no obstant aquí estem, assentats als nostres sofàs i butaques tranquil·lament, ignorant-ho. I doncs perquè no fem res per evitar-ho? Perquè no ens mobilitzem? Perquè no lluitem pels drets de totes les persones? No podem lluitar contra la nostra naturalesa, està clar que som la comunitat forta i soms els beneficiaris. Nosaltres estem en la situació còmode, estem disposats a renunciar aquest estatus? El temps contestarà aquesta pregunta i serà amb un no.
—–
