La criatura en néixer hauria de plorar. D’aquesta manera es mimetitzaria amb el seu entorn. Tothom sap que en els hospitals es plora, ja sigui d’alegria, de tristesa o de desesperació. Si en acabar de sortir del ventre de la mare només hi hagués silenci, caldria una surra per fer-li entendre que no plorar en aquests casos estaria mal vist.

Al cap i a la fi l’entorn determina el comportament de les persones, el seu bon gust i l’adequada capacitat de mimetitzar-se amb l’atmosfera. Tot ha de funcionar com un engranatge. En la mesura en què una persona destaca o distorsiona se li crida l’atenció o se l’aparta. A una platja, avui dia, si algú hi assistís a ple estiu amb abrics i esquís trencaria amb l’harmonia i segurament provocaria el riure o, ves a saber, malestar.

A una feina s’hi va a treballar, a treballar i també a passar desapercebut i això vol dir a no queixar-se massa i a semblar estar d’acord amb totes les decisions del cap encara que aquestes es creguin errònies. Al mateix temps l’entorn determina que el mateix cap haurà de fer veure que no li agraden les propostes dels seus treballadors i sobretot que no forma part del seu gremi. Formar part de l’entorn com a cap d’una empresa equivaldria potser a ser la madrastra de la Blancaneu.

El pintor, el pensador, el cineasta, l’escriptor i un llarg etcètera d’espectadors professionals agafen distància per tal d’obrir de bat a bat aquesta realitat i també per analitzar-ne les seves entranyes. Crida l’atenció veure a una persona gaudint de pintar allò que succeeix en lloc d’immergir-se en la mateixa cadena d’esdeveniments. Bé, seria millor dir cridava l’atenció perquè amb l’arribada de la digitalització dels mitjans… El voyeurisme és a dia d’avui una pràctica d’allò més professionalitzada. Ho és perquè també s’ha desprofessionalitzat el fet de compartir les pròpies experiències a tort i a dret, les més íntimes sobretot.

Igual que el nadó és colpejat al cul en néixer si no plora el no usuari de les xarxes socials és criticat pel fet de no donar senyals de vida mitjançant les noves tecnologies; comptant que la trucada i el SMS ja no es consideren pas noves. Mimetitzar-se amb el territori social cada vegada és més fàcil i més eficient. Ara ja només cal que les persones no alcem el cap per mirar algú cara a cara, només cal que mirem a través d’una pantalla. Exagero però no.

Tenia raó Darwin en dir que només les espècies més preparades subsistien? La tenia Nietzsche en afirmar que era al contrari, que només els menys preparats eren capaços de sobreviure davant canvis sobtats? Estar preparat vol dir passar desapercebut, fondre’t i confondre’t  amb el teu entorn. El nen crític amb les decisions de la colla en sortirà escaldat perquè cridarà l’atenció de la tribu. L’activista social sempre que no actuï per a una ONG amb ànim de lucre també desentonarà i serà castigat per no seguir el ritme del respirar de la seva atmosfera.

“Però si vivim en una època súper crítica” se’m dirà. No tant. Hi ha crítica però una crítica acceptada per la societat que actua més com a píndola calmant que com a veritable intent de fer variar allò que ens envolta. Serà que tantes pantalles ens estan convertint a tots en observadors amateurs tan distanciats de la realitat que ens sembla indiferent. El cineasta, voyeur assalariat i el filòsof, tres quarts del mateix, veurien potser la necessitat de canviar d’estratègia ara que tothom simula ser ells.

Tothom sembla estar més disgregat de la resta que mai i al mateix temps tot sembla més homogeni i mesclat que sempre. Una gran oportunitat perquè els professionals de les separacions i del desentonar aprenguin a deixar-los-hi missatges punxants als espectadors amateurs perquè  a aquests se’ls hi glaci el somriure després de llegir quelcom que no esperaven, quelcom que els hi robés la tranquil·litat.

L’acte subversiu potser consistiria a generar ficcions allí on el dia a dia de missatges d’autoajuda que plouen constantment sobre els caps de la gent i on el periodisme groguenc que afusella les ànimes de les persones caigués fulminat a terra. Potser consistiria a fabular i confabular tot emergint del no-res per regalar estones de silenci en l’espectador i abocar-lo a centrar-se en si mateix, sense paracaigudes.

Una broma macabra, convidar a pensar sense pal·liatius. Pensar segueix implicant desentonar amb l’entorn, néixer sense plorar…

Jo també crec que només els menys preparats per sobreviure en un entorn són els que més s’exercitaran per poder resistir, que els més mal adaptats faran d’ells el seu futur. El nou imperatiu categòric encara no ha nascut però podria ser quelcom així: Desentona per no ser deglutit. Desentona amb una rialla.