Gratacels convertits en campaments de barraques verticals, ciutats polsegoses i grises, misèria i pobresa instal·lades en una terra deixada a la sort dels seus desemparats habitants, aquesta és la realitat dels terrícoles d’Elysium. Cent cinquanta anys en el futur, la Terra és una gran favela on viuen els pobres sotmesos a la misèria i l’opressió. Elysium és una estació espacial jardí, on els rics poden viure sense emmalaltir gràcies a uns sarcòfags curatius. Neill Blomkamp va estrenar la pel·lícula Elysium el 2013, on, en el món ja descrit, Matt Demon; ex criminal de baixa estofa i orfe que treballa com a operari en una fàbrica de robots, rep una dosi letal de radiació i per salvar-se s’endinsa en un compte enrere de 4 dies per aconseguir arribar a l’estació espacial on el podran curar; Elysium. Aquesta pel·lícula la podríem emmarcar dins d’un gran cicle de cinema fantàstic anti capitalista que aniria del film The village (2004) de M. Night Shyamalan, passant per In Time (2011) de Andrew Niccol i que podria seguir amb films com Children of men (2006) d’Alfonso Cuarón o Snowpiercer (2013) de Bong Joon-ho. Pel·lícules totes d’elles d’èxit internacional i que qüestionen profundament el sistema neoliberal actual i ens l’ajuden a entendre. En totes elles hi trobem un element clau, la separació dels espais públics segons classe com un element central de l’acció. Si hom passeja per Barcelona, és evident que hi ha zones riques i pobres, que una persona de Nou Barris se la mira malament a Sarrià, però no hi ha cap impediment físic més enllà de la distància per anar d’una banda a l’altre. En aquestes pel·lícules, les classes dominants viuen escindides de la plebs. Hi ha murs, barreres i exèrcits que les protegeixen, cada classe social té una zona determinada i és una violació greu de l’odre alterar aquest estat. La classe social no és una qüestió material o de coneixements intel·lectuals, és una qüestió de localització geogràfica, o neixes en una zona segura o viuràs en la barbàrie.
No podem entendre l’ordre neoliberal actual sense aquesta premissa, que Naomi Klein ja exposà a La doctrina del «shock». Hi ha zones verdes (segures) i vermelles (insegures) al món, en sofrir un xoc, a les zones vermelles es saqueja la res publica fins que l’estat queda virtualment buit de tot recurs públic. El capitalisme que derrotà l’URSS les ha anat construint. Qui vol viure al pròxim orient? Qui vol viure a Mèxic on els cartels estan en guerra contra el govern? Qui vol viure a l’Àfrica de dictadures antropofàgiques? Les zones segures del món són els països on regna la pau i l’ordre, on hi ha uns estendards alts de benestar o de seguretat. Però s’ha de castigar la mobilitat dels treballadors i refugiats, s’ha de criminalitzar. En tots els films esmentats abans, aquest fet és posat en relleu i a Elysium arriba a la seva màxima expressió. Fins al moment la divisió es trobava a la mateixa Terra, però Neill Blomkamp ho decideix fer radicalment, posar en relleu totes les contradiccions del sistema in extremis. Hom paga fortunes per pujar a naus i anar a l’estació espacial (Elysium) on es poden curar dels seus mals i gràcies a la política de tolerància 0 del govern espacial, les naus de refugiats sanitaris que fugen de la Terra, són atacades amb míssils per ministres feixistes (tal com es posa en relleu al film). Per finalment ser retornats una vegada i una altra a la Terra, en una roda sense lògica humanitària. En aquestes pel·lícules veiem com el fet de posar obstacles per arribar a l’arcàdia burgesa no és un fet que faci perdre la son a l’emigrant, els afronta, la recompensa és massa gran.
Zairesos, iraquians, sirians, tots voldran arribar a una terra on regni al pau, l’ordre i la llibertat. Slavoj Zizek descriu aquesta terra com el poblet del comunista liberal, un poblet on s’alimenta la por a allò forani, a l’altre del qual ens hem de protegir; l’emigrant. Un poblet on viuen els poderosos i les classes dominats, aïllades de la plebs. Una polis on viuen amb tots els luxes, on només pel fet d’haver-hi nascut ja s’hi tenen tots els drets, normalment en un parc natural o en edificis d’una clara bellesa estètica. Els que en queden fora, els que no tenen aquests privilegis evidentment els voldran i faran tot el possible per tenir-los, ja que quin humà no vol viure en pau, a l’escalf de l’estat del benestar i sense que la misèria l’envolti? A Elisyum podem veure com les naus de refugiats són carregades de gent que morirà en la fredor de l’espai, el govern d’Elysium utilitza mercenaris per fer aquesta feina bruta, el lector hi pot trobar una completa analogia amb el tractat UE-Turquia. Quin sentit té que una elit pugui gaudir de tots els luxes quan el món mor? Quin sentit té que Europa sigui coneguda per la democràcia i la llibertat quan no les sap compartir? Una condició intrínseca d’aquestes dues virtuts. En aquestes pel•lícules i concretament a Elysium trobem un mirall de què passa i passarà al primer món. Són pel•lícules que actuen com a profetes que ningú escolta, com els filòsofs, periodistes o simplement ciutadans que senyalen els mals que ens envolten i ningú es digna a combatre’ls. Uns mals que no podem ignorar, ja que com a societat els tolerem sense massa escàndol. Aquests films; Elysium, The village, Children of men, Snowpiercer i In Time ens expliquen com serà el nostre futur en un món capitalista, són profecies d’una tragèdia. Les cinc històries acaben bé, demostren l’esperança. Ara bé, com sabem, la realitat sempre supera la ficció.
