Una entrevista de barcelonogy.com
SUSANA GROSS, ESCRIPTORA
El dia que vaig a visitar la Susana Gross (Philadelphia, els EUA) plou a bots i barrals, però això no ens impedeix dur a terme la sessió fotogràfica a la terrassa del seu apartament de l’Eixample, entre la seva col·lecció de plantes. Ella és un dels molts expatriats que han adoptat Barcelona (o que han estat adoptats per ella). La Susana ha viscut aquí durant els darrers trenta anys, i malgrat que confessa que sent que no acaba de pertànyer a cap indret, finalment s’ha arrelat a Barcelona. Parlem sobre el que la ciutat significa per a ella, sobre com va arribar aquí i, especialment, sobre arrels, cases i com trobar el teu lloc en el món. La seva darrera obra, una novel·la titulada Maggie Scratch (The Blue Shepherd Press, 2013), explora molts d’aquests temes relacionats amb l’autodescobriment: el viatge, l’amor, l’amistat, la maternitat i demostra com d’intensament meravellosa pot arribar a ser la vida — fins i tot sense haver-s’ho planejat.
Finalment m’he arrelat a Barcelona i el meu marit, el Xavier, és català, però per arribar a tenir aquest arrelament vaig necessitar molt de temps, perquè crec que sóc un ànima forastera. Sempre he tingut aquest sentiment, fins i tot als Estats Units, fins i tot quan era una nena petita. Llavors, quan tenia tretze anys els meus pares em van enviar a una escola internacional a Suïssa: va ser un xoc cultural, però d’una manera molt positiva; em vaig enamorar amb tot.
I és possible que aquella experiència t’obrís la ment per a futurs viatges.
Definitivament va implicar un clic perquè jo no m’identifico amb cap nacionalitat, així que em va encantar l’ambient internacional que vaig trobar en aquella escola. Catalunya, en aquest sentit, pot representar un repte per a mi, perquè sempre ha estat molt nacionalista i jo no em sento propera ni al nacionalisme ni tampoc a la política. Vaig tenir una fase polititzada a Boston durant els anys setanta, però tant la política com els polítics em van acabar decebent. El que realment m’importa és el treball, els amics, la família, la llar, tot el que representa el meu nord i la política per a mi és com una zona pantanosa.
Suposo que quan tens una ment idealista és més difícil acceptar les complexitats que existeixen dins el nostre món. Potser veus un problema i vols solucionar-lo de seguida, però llavors trobes el territori pantanós que menciones: interessos econòmics, contextos històrics, rancors, etc. Crec que és difícil ignorar aquests aspectes ja que són una part de la nostra realitat. Creus que la negació del fet polític està relacionat amb el teu sentiment de ser forana?
Potser, en comptes d’alinear-me amb qualsevol grup polític, la meva manera de resoldre els problemes és mitjançant l’escriptura. Crec que viure en un país estranger és una experiència molt positiva perquè em manté sempre alerta. Em dóna una perspectiva deformada de la realitat, però he arribat a valorar molt aquesta percepció que m’inspira i estimula els meus sentits. Crec que sóc molt afortunada de ser capaç de viure la vida que visc aquí com una escriptora nord-americana a Barcelona. Ara no ho canviaria per res.
Has estat vivint a Barcelona durant uns trenta anys. Com hi vas arribar?
En realitat va ser per accident perquè jo no planejo res, realment no ho faig. Aquest accident (sort, destí…) continua desenvolupant-se fins a dia d’avui. Viatjant per Mèxic, vaig conèixer l’home amb qui més tard marxaria a Eivissa. En aquell moment tots dos vivíem a Berkeley i vam tornar a Califòrnia com a parella, però volíem seguir viatjant i estudiant castellà així que un dia vam mirar a l’atles. Havíem sentit a parlar d’Eivissa a través d’amics que ens van explicar que a l’illa hi havia una gran colònia d’artistes. El meu company era pintor i jo tenia un munt de llibretes plenes d’apunts i volia escriure un llibre, així que vam decidir, a l’aventura, instal·lar-nos allà a partir del gener de 1977. Això va ser abans de Google, la democràcia estava tot just començant…
Encara està començant.
Sí, probablement. Així que, en aquell moment, no sabíem gran cosa sobre Eivissa. Recordo haver imaginat que seria un tros de terra petit i que podria anar caminant a tot arreu. El primer que vaig percebre des del vaixell va ser que era enorme i recordo pensar que hauríem d’aconseguir algun cotxe. Vam començar a explorar l’illa, buscàvem el lloc perfecte i el vam trobar a Cala d’Hort, davant des Vedrà. Aquell indret era com la fi del món. M’encantava! Allà vam passar sis anys magnífics, dels millors moments de la meva vida. L’illa em va fer créixer, em vaig trobar amb natura. va ser molt especial, imagina-t’ho: ni teníem electricitat!
Per què vas haver d’abandonar Eivissa?
El meu company em va treure d’allà arrossegant-me pels cabells (metafòricament parlant). Eivissa era la meva vida, em sentia com la reina de la vall. Per primera vegada havia trobat una llar, perquè allò estava ple de gent de tot el món i jo era una més en una comunitat d’estrangers, com una gran família. Però, després d’una temps, el meu company va començar a sentir-se inquiet, estava cansat de les ovelles i de les cabres i de tanta tranquil·litat, necessitava la ciutat, estímul i acció. Jo el podia comprendre. Una part de mi estava molt interessada i intrigada per Barcelona, però l’altra part ja s’havia arrelat tant que només volia quedar-me on estava i escriure.
Suposo que, durant algun temps, Barcelona devia representar una amenaça per a tu.
Els dos primers anys van ser molt durs. Tenia un molt, molt profund enyor d’Eivissa, allò s’havia convertit en casa meva, en les meves arrels. Trobava molt a faltar l’illa, la seva naturalesa… Afortunadament, vaig canalitzar aquella tristesa a través de l’escriptura i vaig desenvolupar una història que després es va convertir en un guió… Mirant enrere també sé que vaig idealitzar molt els meus anys a Eivissa, com un conte de fades. El primer record de Barcelona que tinc és estar asseguda en un autobús a principis dels vuitanta, parlant anglès amb el meu company i tothom girant-se i mirant-nos com si fóssim marcians. Moments com aquells em feien sentir molt alienada. Vivíem a Sants i crec que érem els únics no espanyols que en aquell moment hi havia pel barri. Però llavors, a poc a poc, vaig començar a fer amics i vaig aconseguir trobar feina: escrivia per a la Televisió Espanyola. I el més important de tot: va néixer la meva filla, la Sadie, i vaig decidir que la criaria a Barcelona.
Com va ser l’experiència de ser mare en una ciutat que encara no comprenies?
Bé, per a la meva parella, Barcelona representava una aventura més. Però per a mi, ja ho veus, jo sempre construeixo un niu allà on em posin. Va arribar un moment en el que ell va sentir que ja no avançava més si es quedava aquí, però jo hi estava molt bé i no volia tornar a començar des de zero i menys amb una nena. Ell volia que tornéssim als Estats Units tots junts, però en aquest moment jo que tenia una bona feina a la televisió. Treballava a Sant Cugat, escrivia per un programa anomenat Si lo sé, no vengo. Així que ell va marxar i jo hi vaig estar d’acord. No va ser fàcil criar la Sadie tota sola, sovint veia altres mares envoltades per les seves mares, ties, germanes… famílies senceres totes unides. De vegades em preguntava per què estava tan lluny de la meva pròpia família, però aquell era el camí que havia escollit. Quan miro enrere, recordo portar la meva filla a l’escola, sostenint la seva petita mà i pensant que havia d’assaborir bé aquell preciós moment perquè sabia que no duraria per sempre. Vaig tenir molta sort. Sempre he estat molt afortunada.
Crec que la teva història pot representar una gran lliçó per a tots nosaltres: no planificar massa — go with the flow — i simplement estimar cada lloc o cada moment en el qual et topes. ∗