L’enamorament dura tres anys

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Si esteu bojament enamorats o si sou uns poetes de l’amor serà millor que no continueu llegint perquè som a punt de desmuntar un mite monumental: l’amor per a tota la vida. Sí, un cop més la ciència ens aixafa la guitarra. Seguiu endavant si sou curiosos però que consti que us hem avisat.

La qüestió és que mentre ens preguntem si la parella estarà o no encara enamorada de nosaltres el nostre cervell va fent via pel seu compte. Allò que en diem amor, i sobretot l’enamorament, no és altra cosa que un procés bioquímic que té lloc dins del cap i que respon a criteris molt particulars, sobre els quals tenim molt poc a dir, per molt que li donem voltes als nostres problemes sentimentals.

La dopamina és la substància química responsable de l’enamorament, un procés transitori, conductual i neuroquímic condicionat a una duració de tres anys. Sí, tres anys. A partir de llavors la dopamina comença a disminuir gradualment i el cervell passa a, diguem-ne, dessensibilitzar les emocions. Passats aquests anys podem dir que l’enamorament es fon, i si no es converteix en una altra cosa més duradora el més probable és que la parella es trenqui.   

D’aquest tema i d’altres tan apassionats com aquest se n’ocupa Eduardo Calixto, doctor en neurofisiologia, al Departament de Neurobiologia de l’Insituto Nacional de Psiquiatría Ramón de la Fuente Muñiz, on des de fa deu anys estudia els canvis en els neurotransmissors involucrats en els processos conductuals, és a dir, la manera com la bioquímica condiciona alguna de les nostres conductes, per exemple l’enamorament.

Per a aquest investigador l’enamorament és un alliberament massiu de dopamina en el nucli accumbens, que involucra una disminució de l’activació en l’escorça prefrontal relacionada amb el raonament. O sigui, que la dopamina es multiplica i esborra els aspectes negatius de la persona que ens agrada. Mentre estem enamorats la dopamina ens impedeix ser prou objectius en algunes qüestions. Però, què passa llavors, al cap d’un temps? “Després de tres anys el cervell s’adapta a la persona, és a dir que accepta els seus defectes i llavors intenta mantenir-la a prop, o bé tria buscar un altre individu que li ajudi a alliberar dopamina”, explica Calixto.

Parelles condemnades al fracàs

Segons l’investigador l’etapa en què s’allibera més quantitat de dopamina és entre els 16 i els 23 anys, raó per la qual els enamoraments tenen lloc, sobretot, entre els 22 i 23. A mesura que passa el temps els alliberadors de dopamina són diferents i es donen en concentracions menors. “Una parella menor de 22 anys està condicionada al fracàs perquè estan atrapats en un factor neurobiològic que els estimula i per tant creuen que és l’amor de la seva vida. Costa creure-ho però aquest amor de la teva vida no existeix. El que hi ha són canvis neuroquímics a nivell cerebral que ens fan totalment subjectius i gradualment, en el transcurs de la vida, ens anem fent més selectius. L’enamorament és per sempre quan en adonem que evoluciona”.  O sigui que l’amor per a tota la vida només existeix si evoluciona des d’un enamorament més apassionat cap a un amor més tranquil, per dir-ho d’alguna manera.

- Publicitat -

Com ens enamorem?

Un altre tema que aborda la investigació de Calixto és de quina manera ens enamorem. És evident que homes i dones ho fan de forma diferent, però potser no sabíeu que també fan servir sentits diferents per identificar la parella ideal.  

Les dones podrien refiar-se perfectament del seu olfacte a l’hora de trobar un home, i segurament ho feien en una altra etapa de l’evolució. Estan especialment dotades en aquest sentit. I també estan més dotades per a l’amor en general, perquè alliberen més dopamina i oxitocina que els homes. Però no només això: “Les dones tenen més gran l’hipocamp (estructura especialitzada per a la memòria i l’aprenentatge), maduren més ràpid i tenen ambdós hemisferis més ben connectats. El cos callós, estructura amb la qual es connecten tots dos, és fins a un 25% més gran en elles, això significa que integra un hemisferi cerebral esquerra subjectiu i analític, en tant que el seu hemisferi dret és creatiu i organitzacional”, explica Calixto. Per aquesta raó elles realitzen avaluacions biològiques, psicològiques i socials a l’hora de triar parella.  

Els homes en canvi no estan per tants romanços. Mentre elles fan tot aquest anàlisi ells es refien més d’un altre sentit: la vista. “Al cervell humà li encanta la simetria facial. A nivell biològic els homes procuren detectar dones joves amb pits grossos i malucs amples, que atorguen uns àcids grassos que ajudaran a la formació del cervell, i per tant augmentaran les probabilitats de generar fills més intel·ligents. Els homes avaluen en qüestió de vuit segons a 8 minuts el procés, que pot canviar d’acord amb els aspectes culturals”.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca