És molt comú llegir que molts programes d’esports manquen d’objectivitat i periodisme. Evidentment aquests solen ser Deportes Cuatro, conegut com Los Manolos, El Chiringuito o Jugones de Josep Pedrerol i altres que naveguen per diferents canals que segueixen una fórmula similar de tertúlia televisiva amb diferents personatges que col·laboren en mitjans de comunicació esportius, futbolistes retirats amb un toc showman o directius/entrenadors més reconeguts per les seves polèmiques que no pas per unes gestions impecables.
Al marge de l’etern debat de l’objectivitat en el periodisme, controvèrsia en la qual jo defenso que no existeix, hi ha quelcom més preocupant que és prendre’s seriosament aquests tipus de programes fins al punt de dir que fan periodisme. No, no és periodisme, és un show per molt que el presentador et digui que posar el micro a la boca de Vicente del Bosque a l’Aeropuerto Adolfo Suárez és un treball d’investigació. És l’innocent consideració que és un programa periodístic el que comporta que part de l’audiència s’enervi quan contempla personatges com Roncero cridar com hooligans.
“¿A esto lo llamáis periodismo?”. No, és un show i quan s’entén des d’aquest punt de vista tot recupera un ordre que es concreta en el sentit de l’humor. Els migdies que puc miro El Chiringuito i ho faig amb la predisposició de contemplar en Pedrerol indignat, exhaltat i fent càtedra de la gestió esportiva, d’un equip, del periodisme i dels valors del món de l’esport. El miro perquè sempre sé què dirà i com ho dirà. El segueixo quan puc perquè és un programa d’entreteniment que fa riure molt, que diu “ya lo dijimos” seriosament, que demana el cartell d’exclusiva perquè té a un home a la porta del Tribunal Administrativo del Deporte (TAD) o fa pauses llargues i comentaris breus després de veure un vídeo on qualsevol futbolista fa quelcom fora de la normalitat: “así no, esto no puede ser así”. Els seus editorials són la lliçó moral més imprescindible, “basta de palmeros, basta de reirse de la gente” i un toc d’atenció a tots els equips que no ho donen tot “el socio paga su abono para que lo dejéis todo en el campo, él no se lo merece!”. Capaç de demanar dimissions i renovacions quan el vent ho indica o ser ferotge quan un equip no juga bé o està en crisi -majoritàriament el Barça-. En definitiva, un late night show a les tres de la tarda. Si t’ho prens com un programa d’entreteniment, és molt divertit.