Corrupció, investigacions, contractes foscos, joc brut, polítics que busquen preservar el poder, d’altres que el volen assaltar, jutges mediàtics i una societat dividida en dos. Sembla una sèrie al més pur estil House of Cards però és la realitat que viu el Brasil des de fa mesos. El país de la samba i el carnaval està sumit en una greu crisi política que està a punt de fer caure la presidenta Dilma Rousseff i que amenaça en aprofundir en una recessió econòmica que ja causa estralls.
Aquest diumenge 17 d’abril, la Cambra de Diputats va votar a favor de l’impeachment– el judici polític que fa el Congrés per destituir la presidenta- que està a punt de fer caure Dilma i el seu govern. Ara només queda que el Senat ratifiqui la seva destitució. I, mentrestant, les mobilitzacions multitudinàries al carrer d’un o altre bàndol no s’aturen i creix l’encreuament d’acusacions entre els partits. A continuació, analitzem les deu claus per entendre aquesta crisi que està removent les plaques tectòniques de la política brasilera.
1.-El cas de corrupció més gran de la història del Brasil
El cas Petrobras és l’origen del terratrèmol polític que sacseja el Brasil. Tot comença el març del 2014, quan l’Operació Lava Jato, com s’anomena la investigació de la policia federal, va sortir a la llum pública. A partir de llavors la policia va anar estirant del fil i va destapar un entramat de corrupció que afecta a una llarga llista de polítics i empresaris.
La xarxa funcionava a partir de suborns i concessions d’obres públiques que es superfacturaven de manera que els fons públics sobrants es desviaven cap a polítics i empresaris de companyies com Petrobras- la petrolera brasilera considerada l’empresa més gran d’Amèrica Llatina- o algunes de les constructores més importants del país. A través d’aquest funcionament sistemàtic, la fiscalia calcula que entre el 2005 i el 2014 es van desviar uns 2.000 milions de dòlars de les arques públiques.
Però el que més ha impactat a la societat brasilera ha estat la implicació de la classe política del país. L’expresident Lula, el tresorer del Partit dels Treballadors (PT) Jõao Vacari Neto, i fins a 47 actuals diputats i senadors, entre els que destaquen Eduardo Cunha i Renan Calheiros, presidents de la Cambra de Diputats i del Senat respectivament, estan sent investigats per la seva implicació a la trama.
El focus mediàtic s’ha centrat molt en el PT per ser el partit de la presidenta Dilma Rousseff però, tot i que està greument afectat per la investigació, no és el partit amb més implicats. El Partit del Moviment Democràtic Brasiler (PMDB), fins fa poques setmanes el principal soci de govern de Dilma i un partit caracteritzat pel seu pragmatisme i per estar sempre a prop del poder, té un nombre elevat d’investigats. Alguns partits de l’oposició també estan esquitxats però és el Partit Progressista (PP), dins la coalició que governa fins fa poc i conservador a pesar del nom, qui en té més superant els 30 investigats.
2.-Dilma perd el control del país
L’escàndol del cas Petrobras va esclatar pocs mesos abans de les eleccions de l’octubre de 2014. L’implicació de membres del PT i del govern i algunes possibles vinculacions amb l’entorn de la presidenta va fer que la seva popularitat comencés a caure en picat. Però Dilma va resistir i va aconseguir sortir reelegida amb un ajustat 51,64% dels vots. Va guanyar però ja va iniciar el mandat molt debilitada i amb mobilitzacions al carrer.
L’1 de gener de 2015 va assumir la seva segona legislatura consecutiva al capdavant del Brasil però en pocs mesos el país se li va escapar de les mans. Sense la capacitat negociadora que tenia el seu predecessor Lula, posseïdor d’una gran habilitat per aconseguir teixir aliances amb altres partits dins del Congrés, el govern de Dilma va començar a perdre suports.
A mesura que avançaven les investigacions i sortien nous noms, la pressió sobre el govern va anar augmentant i el punt d’inflexió va ser l’entrada en escena d’Eduardo Cunha, un polític molt conservador i una figura molt controvertida al Brasil. Membre del PMDB, l’ombra de sospita de la corrupció i els escàndols ha estat una constant en la seva vida política. Arran de l’aparició del seu nom a l’operació Lava Jato, Cunha va acusar el PT d’haver influït en la seva vinculació al cas Petrobras i, utilitzant el seu poder com a president de la Cambra de Diputats, va iniciar la desestabilització del govern. Va començar a frenar les iniciatives governamentals i va crear una agenda pròpia a través de mesures de caire més conservador que no tenien el suport del govern.
I amb la pèrdua del control del Congrés, Dilma va quedar contra les cordes. Als carrers les mobilitzacions contra el PT cada cop eren més grans, la pressió mediàtica sobre el govern augmentava i la pressió judicial sobre membres del seu partit i sobre Lula van aprofundir en la crisi de la presidenta. En les últimes setmanes, la proximitat de l’impeachment ha provocat una desertada de gran part dels aliats de govern. Diversos partits, entre ells el PMDB, han abandonat la coalició governamental i han deixat la presidenta sola davant el perill.
3.-Dos processos oberts contra Dilma
Enmig d’aquesta profunda crisi política, Dilma Rousseff pot caure de la presidència de dues maneres diferents. D’una banda, afronta un impeachment que la Cambra de Diputats ja ha votat a favor i que, si també ho fa el Senat, provocarà la seva destitució. La demanda d’aquest judici polític es basa en una irregularitat fiscal que va cometre Dilma per maquillar els comptes amb l’objectiu que el balanç del pressupost sortís més equilibrat. Es tracta d’una maniobra que, tot i ser irregular, utilitzen molts governs arreu del món i que es qüestiona si és un argument de tant pes com per destituir una presidenta.
Tot i això, aquesta ha estat l’excusa formal per presentar la demanda. El motiu de fons és polític i es basa en les sospites de corrupció que té el PT i l’entorn de Dilma encara que ella no hi està vinculada directament.
En paral·lel a això, Dilma té un altre procés obert. I és que l’ombra del cas Petrobras és molt allargada i arriba fins a la campanya presidencial del 2014. Part d’aquesta campanya va ser finançada per algunes de les empreses constructores implicades a l’operació Lava Jato de manera que es va aixecar la sospita. És difícil discernir entre quins diners són il·legals i quins no quan es tracta de les constructores més grans del país amb obres a tot el Brasil, però el Tribunal Superior Electoral està investigant si la campanya es va finançar amb diners il·legals. Si aquest procés avança i s’acaba decidint que el finançament de la campanya va ser fraudulent, Dilma podria caure també per aquesta via.
4.-Lula entra en joc
Si la situació ja era prou complicada pel govern, a principis del passat mes de març encara es va girar més en contra. L’expresident Lula va ser forçat a declarar davant del jutge per la seva presumpta implicació al cas Petrobras. I això va encendre els carrers encara més.
Davant d’aquesta situació, Dilma va posar la figura de Lula sobre el taulell de joc per intentar revertir la situació. La presidenta va nomenar-lo ministre de la Casa Civil, una mena de primer ministre que el col·locava en una posició de poder per negociar amb altres partits i controlar el govern. Amb això, Dilma buscava dos objectius principals: en primer lloc, protegir Lula de l’investigació judicial ja que passava a ser aforat. I un segon objectiu enfocat a aprofitar el carisma i la capacitat negociadora de Lula per recuperar el control del país aconseguint més suports al Congrés, crear de nou una agenda pròpia del govern per lluitar contra la crisi i, a més, guanyar punts i vots per frenar l’impeachment.
Però res d’això s’ha complert. Poques hores després del seu nomenament, diversos jutges van suspendre aquest nou càrrec i Lula no ha pogut exercir com a ministre.
5.-Una investigació judicial parcial i selectiva?
La investigació judicial liderada per Sérgio Moro ha estat objecte de crítiques des dels sectors favorables al govern. I és que denuncien que s’ha instrumentalitzat la justícia per aconseguir derrocar Dilma i el PT en el que ells anomenen un cop d’estat. Acusen el jutge de tenir interessos polítics privats per estar duent a terme una investigació judicial molt selectiva centrant-se massa en el PT quan també hi ha altres partits involucrats.
Pot ser que els seguidors de Dilma i Lula exagerin les crítiques per protegir-se però també és cert que, en diverses ocasions, Sérgio Moro ha fet de la investigació un autèntic show mediàtic. Portar la policia a casa de Lula per forçar-lo a declarar enmig d’una gran expectació mediàtica quan ell s’havia ofert a parlar amb el jutge o filtrar desenes d’escoltes telefòniques de l’expresident el mateix dia que Dilma anomenava Lula ministre quan les converses enregistrades no proven cap delicte, són alguns dels episodis més qüestionats de la investigació.
Però també hi ha acusacions cap al procés obert pel Tribunal Superior Electoral que investiga si la campanya de Dilma es va finançar de manera il·legal. I és que les constructores implicades al cas Petrobras que van finançar la campanya de la presidenta també van finançar la del seu rival en la cursa presidencial i l’actual cap de l’oposició Aécio Neves, del Partit de la Social Democràcia Brasilera (PSDB). La diferència és que només la campanya de Dilma està sent investigada mentre que la de Neves ha estat ignorada per la justícia.
6.-Cop d’estat vs destitució legítima
En les últimes setmanes i a mesura que s’acostava la data de votació la tensió entre els favorables a l’impeachment i els que hi estan en contra ha desencadenat una espiral d’acusacions i retrets. El sí o el no a la destitució de Dilma s’ha convertit en una divisió entre els que defensen que tot és un cop d’estat i els que consideren que la presidenta ha de caure per corrupta.
El PT i altres partits d’esquerres defensen la legitimitat del mandat de Dilma acusant a l’oposició d’estar fent tot el possible per desestabilitzar el govern i buscar totes les vies per aconseguir el poder que no van guanyar a les urnes. El paper de Cunha al Congrés, les demandes d’impeachment amb arguments de poc pes i tot un seguit d’estratègies més enfocades a assaltar el poder que a fer net amb la corrupció, estan suscitant les acusacions de cop d’estat per part dels pro-govern.
A l’altre costat de la trinxera s’hi troben els partits de l’oposició i, fins i tot, alguns dels que eren socis del govern fins fa pocs dies. En un ventall que va de formacions de centre fins la dreta més conservadora, acusen el PT i Dilma d’estar esquitxats per la corrupció i d’haver dut a terme accions que atempten contra la constitució. Amb aquests arguments ja van iniciar la campanya per fer fora Dilma pocs mesos després de la seva reelecció a les urnes i ha culminat amb l’impeachment que, de moment, ja han guanyat a la Cambra de Diputats.
7.-Greu crisi econòmica
La delicada situació política ve acompanyada per una crisi econòmica que cada cop és més preocupant. El Brasil, que en la dècada passada era considerat un dels països amb més projecció de creixement del món i l’encarregat de ser el far que havia de guiar Amèrica Llatina cap al progrés econòmic, té ara una economia molt debilitada. La seva moneda, el real, no para de devaluar-se i el 2015 es va registrar una recessió del PIB d’un 3,8%, que suposa la pitjor crisi econòmica del país des de la dècada dels 90.
Evidentment, la falta d’estabilitat política amb un govern que té moltes dificultats per aplicar mesures contra la crisi no ajuda gens. I, a més, l’escàndol del cas Petrobras hi té molt a veure. Alguns economistes determinen que una bona part de la recessió que pateix el Brasil ve causada per aquest cas de corrupció. No per la quantitat de diners que s’han desviat de les arques públiques sinó per la pèrdua de confiança que ha patit el país ja que hi estan implicades algunes de les empreses més grans del Brasil o, fins i tot, la més gran de la regió com és Petrobras.
8.-Una societat polaritzada
El conflicte polític s’ha traslladat als carrers. Des de l’esclat de Lava Jato la població es va començar a mobilitzar i les manifestacions han crescut a mesura que ha avançat la investigació. Tot ha acabat provocant una fractura que ha dividit la societat brasilera en dues parts enfrontades. D’una banda, hi ha els que volen que l’impeachment prosperi i que Dilma caigui. Denuncien la corrupció del PT i del govern de manera que demanen la destitució de la presidenta i que es formi un nou govern.
Des de l’inici de la crisi han tingut molt més pes als carrers i les manifestacions que es van produir després de la detenció de Lula van arribar a aglutinar milions de persones a diverses ciutats del país. I no només són les classes altes i més conservadores qui volen la caiguda del PT. Una gran part de la classe mitja i alguns sectors més populars que en el seu moment havien votat Lula, ara estan decebuts amb els casos de corrupció del partit i han abandonat el seu suport al govern.
A l’altra banda, amb menys poder mobilitzador, hi són els que reivindiquen la legitimitat del govern i denuncien que tot és un cop d’estat orquestrat per les elits i l’oposició. I és que, tot i els casos de corrupció, les classes més populars segueixen donant suport a un partit, el PT, que va aconseguir treure molta gent de la pobresa i va fer grans avenços socials per les classes més baixes durant els anys de presidència de Lula. A més, també s’hi uneixen molts sectors de l’esquerra que, tot i ser molt crítics amb el govern, veuen que darrere l’impeachment les coses són tan fosques que defensen la legitimitat del mandat i el càrrec de Dilma.
9.-L’impeachment, en mans del Senat
El primer pas per fer caure Dilma ja s’ha complert. Enmig d’un ambient més semblant a un circ que a un parlament, la Cambra de Diputats va tirar endavant l’impeachment amb 367 vots a favor per 137 en contra superant àmpliament els 342 necessaris per fer avançar el procés. El trencament amb el PT de molts dels partits que formaven part del govern ha provocat que molts dels seus diputats hagin acabat decantant el seu vot a favor de la destitució de la presidenta. I ara tot queda en mans del Senat.
La clau és veure si la presidenta i el PT aconsegueixen capgirar les votacions però sembla improbable que els resultats canviïn de manera substancial al Senat. Primer de tot, la cambra alta haurà de votar si vol admetre el procés d’impeachment. Si, com sembla a priori, s’assoleix la majoria simple necessària, Dilma serà apartada del càrrec temporalment fins la votació definitiva. Fins a 180 dies pot estar allunyada de la presidència, que l’ocuparia el vicepresident, mentre el Senat investiga les irregularitats. I, finalment, tot acabaria amb una votació en la que, si dues terceres parts del Senat voten a favor, Dilma cauria definitivament.
10.-Què passa si Dilma cau?
Hi ha diversos escenaris davant la possible destitució de Dilma. Si l’impeachment avança i s’aprova, Dilma perdrà la presidència. En aquest cas qui assumiria com a president del Brasil seria el vicepresident, Michel Temer. Amb 75 anys està davant la seva gran oportunitat d’assolir el poder. Això suposaria que el seu partit, el PMDB, hauria encertat en la seva estratègia d’abandonar el govern però mantenint la vicepresidència ja que d’aquesta manera passaria a liderar el país.
Tot i això, no tot serà tan fàcil per Temer. I és que la investigació del finançament il·legal de la campanya també l’afecta a ell ja que es va presentar a les eleccions conjuntament amb Dilma. D’aquesta manera, l’actual vicepresident podria acabar caient també per culpa d’aquest procés. Per tant, en l’hipotètic escenari que acabessin caient tant Dilma com Temer qui assumiria la presidència seria Eduardo Cunha, el que està més brut de tots. També està sent investigat pel cas Petrobras, se li han descobert comptes a Suïssa i, fins i tot, apareix als papers de Panamà.
Passi el que passi no sembla que, si Dilma cau, hi hagi d’haver un govern més net que l’actual i un país més estable. De fet, el 60% dels 594 diputats i senadors que formen al Congrés estan implicats en algun cas de corrupció. És per això que hi ha veus que reclamen un altre escenari: el de convocatòria d’eleccions anticipades. Però ara per ara és molt improbable que s’arribi a aquest punt ja que seria necessari un acord entre moltes forces polítiques al Congrés que ara mateix no és factible.
