El turisme és el petroli de Catalunya

El turisme mata els dogmes de l’economicisme neoliberal, un per un, amb crueltat i sadisme. Autoregulació del sector? Confiança en l’esperit emprenedor de “la gent”? Això ha devastat el territori. Innovar? Arriscar? En realitat confiar que faci bon temps i no s’intoxiqui greument cap turista o alguna cosa pitjor, i si passa almenys que no surti als mitjans. Inhibició de l’Estat? Al contrari: els empresaris volen que l’estat “s’impliqui”, que és l’eufemisme per dir que els pagui coses.

Als anys seixanta del segle passat les masses assalariades van arribar a la conclusió que una vida sense passar dies improductius lluny del lloc de residència era menys vida. Milions de persones de tot Europa, durant els mesos càlids, es van començar a desplaçar cap a la costa mediterrània, atrets pel sol, el mar, el menjar gustós i la simpatia de la població. L’èxit de les primeres empreses va fer entrar més competidors en joc. Va sorgir tota una indústria, i més endavant amb les baixades de la demanda la competència es va fer més intensa i els marges es van aprimar. Mentrestant, cada municipi turístic doblava o triplicava la població a l’estiu. La concentració humana posava a prova els ecosistemes.  

El turisme va sortir de l’atzucac amb una doble operació. Primer, desnatar la demanda més solvent i desviar-la cap al turisme dit “de qualitat”. Segon, estandaritzar l’oferta barata del turisme dit “de borratxera”. El turisme “de qualitat” va consistir en ampliar l’oferta de sol i platja a natura i cultura. El medi rural i el medi urbà es van afegir a l’oferta. Es va promoure el malentès que caminar per camins de terra és “fer salut”. O que visitar ciutats i museus és “fer cultura”.

Els Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 van ser el moment culminant del canvi de model. Van “posar la ciutat al mapa”. En realitat, la degradació de les comarques marines va arribar a la capital. El modernisme, Gaudí, els restaurants i les botigues havien de ser l’objecte de desig d’un públic “millor”, és a dir capaç de pagar més. Van proliferar el hotels de luxe. Fins que el model s’ha tornat a esgotar i s’ha produït la lloretització actual del centre de Barcelona.

L’altra evolució va ser el dit turisme “de borratxera”. Designa la pràctica dels europeus del nord que vénen a  beure aprofitant que uns impostos més baixos fan l’alcohol molt més barat que als seus països. Els episodis de vòmits, baralles, càntics i fornicació pública van començar a formar part de la rutina dels estius. La bona gent es va escandalitzar.

- Publicitat -

Veient com surt de preocupat i seriós el responsable polític de torn davant dels escàndols mediàtics recurrents del turisme de borratxera costa de creure que allò que el fa possible, el preu de l’alcohol, és una decisió política. Però és exactament així. Per què no puja, per tant, el preu de l’alcohol?

Perquè el nucli dur del turisme a Catalunya continua sent la capacitat d’estabular i alimentar més turistes que ningú. Les jeremiades contra el turisme borratxera són una cortina de fum. En amplis trams del litoral català no poden aspirar a res més. Triomfa el pragmatisme curt de vista, el qui dia passa any empeny, la fugida endavant, el fer el que s’ha fet tota la vida i encara gràcies.

 

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca