Quan va sortir la boleta de l’Atlético de Madrid en el sorteig la primera sensació que vaig tenir fou de mandra: “quina mandra jugar una altra vegada contra ells”. Aquell sentiment, analitzat amb perspectiva, crec que era més por o recel que no pas cap altra cosa. Malgrat la ratxa de victòries consecutives, els números de la davantera i el record d’un triplet molt recent no acabes tenint-les totes, però ho has de dir: “a veure, que els guanyarem, però fa mandra jugar un altre cop contra ells… Com quan ens toca repetir amb l’Arsenal o el City i acabem passant…” – a Madrid diuen el mateix quan toca un equip perfil Europa League-.
Si alguna cosa té l’Atlético és que els jugadors compensen la manca de talent amb la força, l’empenta, la intensitat i l’organització tàctica. Podíem temer, perquè ens coneixem, que els nostres jugadors no igualessin ni tan sols una d’aquestes propietats. Caure contra l’equip del Cholo sempre té un component d’autocrítica ferotge, despulla la teva apatia -accentuada si són els quarts de final d’una Champions League-, i ahir l’escena fou depriment en molts moments.
L’Atlético feia por tot i que el Barça tenia les estadístiques a favor: 39 partits sense perdre, 11 punts per sobre a la lliga, 7 partits sense conèixer la derrota contra els matalassers… Però és l’Atlético, un equip que sovint em recorda als projectes petits de molts joves que sense recursos aconsegueixen fer-se un espai entre grans monstres, perquè el que marca la diferència, més enllà dels recursos econòmics i el talent, és la persistència, la insistència i la perseverança. El més fumut de caure és fer-ho amb la sensació que no ho vas donar tot.