De llimones, mutilació i intimitats

La tarda era prou freda per ser l’últim dia de març, i les llimones del llimoner del pati del darrere miraven, encara humides per la pluja que havia caigut durant el dia, la corrua de visitants que cervesa en mà comentaven alegrement les vicissituds de la vida, com està de fotut el món de la cultura o fins i tot l’exposició que havien anat a veure, Intimitats del Conscient, de la jove fotògrafa Eva Paià.

La Galería H2O, situada al gracienc carrer de Verdi a pocs minuts a peu de l’espai AngGram, és un petit oasi de calma i assossec dins la ciutat de Barcelona. Un edifici petit i antic, d’una única planta, s’assenta a una de les voreres i t’acull amb una entrada àmplia i enreixada que et condueix fins a les lluminoses entranyes de la galeria. Haig d’admetre que vaig arribar quasi a misses dites a la inauguració de les intimitats conscients de l’Eva, però ja se sap que el moment àlgid d’aquests esdeveniments sempre es dóna quan els assistents ja s’han acabat la primera birra, pel que es pot dir que quan vaig fer acte de presència la maquinària ja funcionava a tot gas i la gent  bullia amunt i avall.

I allà dins, penjant de les parets, les obres. Fotografies emmarcades amb el seu paspartú, ben repartides per l’espai sense seguir cap criteri concret, però donant sensació de cohesió i coherència. Aquesta unitat va ineludiblement lligada al tema de les fotografies, i aquest al mateix temps és inseparable de la seva autora; l’Eva Paià fa temps que treballa amb la càmera a les mans i juga amb els processos de revelatge i les penombres de la seva vida. No us equivoqueu, però. La penombra en què es mou l’Eva no és pas una tenebra indeterminada i ominosa, més aviat al contrari: a les seves imatges hi domina una llum tènue que accentua l’atmosfera d’intimitat que dóna títol a la mostra, que passa per ser un catàleg d’instants subjectius viscuts a través del visor.

Conscientment – o potser no tant – l’Eva fa dels cossos els protagonistes absoluts de les seves obres, i no sé si inconscientment ens els presenta de manera fragmentària, amb petites mutilacions: torsos, caps, mans, cuixes… Anatomies parcials que als meus ulls no fan sinó una doble funció curiosa. D’una banda, objectifiquen el cos, el cosifiquen fins a convertir les imatges en natures “mortes”; de l’altra, els membres mutilats que se’ns presenten funcionen en la direcció inversa, i per un procés sinecdòquic – sigui un pit, una mà o un coll – la part ens remet una totalitat que – no oblidem-ho – són persones del cercle més íntim de l’artista sinó directament ella mateixa (notem aquí que alguns dels membres mutilats de les imatges corrien per la galeria el dia de la inauguració).

si eva

- Publicitat -

Menció especial mereix el fet que l’Eva Paià hagi decidit treballar amb la fotografia analògica. La complicació addicional que suposa aquesta tècnica davant l’omnipresent i omnipotent germana digital fa que el procés quasi màgic – alquímic diria jo – i artesanal de la fotografia de la vella escola prengui una força poètica més potent encara. Parem-nos-hi a pensar. Literalment a la velocitat del llamp, les partícules lluminoses s’obren pas pel diafragma i impacten violentament – o amb suavitat – contra la superfície fotosensible de la pel·lícula deixant en ella una cicatriu per la posteritat. De la mateixa manera que els pintors treballen amb pigments, els fotògrafs ho fan amb la llum: és aquesta i no una altra la seva matèria primera, amb ella treballen textures, composicions, llums i ombres que conformen cada instant que queda retratat.

Tornem però a l’esdeveniment, la inauguració del passat dia 5 d’abril. Com ja he dit, vaig arribar quan la gent ja portava una estona de xerrameca amb la cerveseta de rigor (i de la bona! Beneïda sigui!) i això sumat al fet d’anar sol em va permetre copsar una imatge curiosa que després, tot xerrant amb la protagonista de la nit se’m va confirmar. La barreja de gent que es podia trobar a la galeria H2O era d’allò més heterogènia: companyes i algun company d’història de l’art, productors musicals, artistes plàstics, fotògrafes, algun pobre crític com qui us escriu i fins i tot algun col·leccionista que volia comprar obra. Tots plegats, pràcticament sense adonar-nos-en, vam acabar fent un collage, una escena costumista però alhora molt íntima, i estic segur que l’Eva, d’haver comptat amb la seva càmera, hauria immortalitzat – i probablement mutilat afectuosament – a algun dels presents per engrossir la seva col·lecció.

Amb tot, les llimones del pati del darrera de la galeria, grosses com caps de nen i encara amb olor d’humitat per la pluja que havia caigut, van testimoniar des d’un lloc privilegiat el bullici, la fressa i la il·lusió pròpies del que ha de ser la nova cultura, la que ens farà avançar amb pas ferm cap a un futur millor. O potser no. Però les cerveses, els bons moments i les reflexions artístiques en veu alta ja no ens les pot treure ningú.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca