Hi ha, potser, dues o tres grans èpoques per als gimnasos en les quals durant un període de temps concret es produeix una massificació de gent. Les promeses d’any nou i els mesos previs a l’estiu són, amb tota seguretat, les dues etapes més pesades.
No és que sigui una persona que va molt al gimnàs, hi vaig quan el temps m’ho permet. Els qui sou autònoms -perdó, “freelance”- entendreu de què us estic parlant; sense horari fix i amb mil batalles per combatre. És per aquest motiu que el meu temps per a l’esport sol ser en hores tempestives, on hi ha poca gent i es gaudeix d’un mínim de tranquil·litat -sempre hi quan no aparegui el monitor de sala que em pregunta sobre els exercicis que faig, la dieta que podria fer, si he provat aquella màquina que acaben de posar o m’intenta animar, perdó, insistir per anar a la seva classe d’abdominals que sempre intento evitar amb excuses com, “ja he treballat aquesta part” (al sofà de casa)-.
L’altre dia, en un moment d’escapada, vaig visitar el gimnàs en horari tempestiu… Tot ple, i quan dic “tot” és “tot”, sobretot la font per veure aigua. Ha arribat la fase de l’operació biquini, un esglaó més d’implicació de l’etapa post-vacances de Nadal, en la qual els usuaris que des del 3 de gener estan apuntats al gimnàs s’han mirat al mirall i han dit: “fa tres mesos que pago la quota d’un gimnàs que mai trepitjo, ara m’hi poso en serio perquè ve l’estiu”. Entre els qui es passegen per la sala per exhibir samarretes de tirants, els qui gesticulen excessivament amb els braços, els que fan uns crits que en lloc d’aixecar pes sembla que parlin amb una cabra i les màquines ocupades pels que “no, no estic fent res. Descanso perquè no hi ha on seure” això del gimnàs no tornarà a ser el que era fins a mitjans d’estiu o setembre, quan l’operació biquini ha estat un fracàs i “ja total, amb el fred no cal ensenyar res”. Ara toca aguantar.