“Les campanyes electorals són els moments més crítics per la seguretat dels periodistes a l’Amèrica del Sud”

Zuliana Lainez és Secretaria General de l’Associació Nacional de Periodistes del Perú (ANP) i responsable de Drets Humans de la Federació de Periodistes de l’Amèrica Llatina i el Carib, organització regional de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) que representa al voltant de 600.000 periodistes d’un centenar de països diferents. Col·labora amb el diario.es, el diari peruà La República i diverses capçaleres de Los Ángeles entre d’altres.

Li brillen els ulls quan parla de periodisme i de la seva funció com a contrapoder. Parla amb nostàlgia de les unitats d’investigació dels mitjans de l’Amèrica Llatina que han aconseguit tombar governs i de la determinació d’aquells periodistes que segueixen amb les seves investigacions, tot i posar en risc la pròpia integritat. Resulta difícil centrar-nos només en un tema i seguir-ne el fil argumental, quan a una li apassiona la conversa. Així que decidim conversar, sense papers ni gravadores.

Segons l’informe Journalists and Media staff killed 1990-2015” elaborat per la Federació Internacional de Periodistes, Mèxic és el tercer país on exercir de periodista resulta més perillós, amb el permís de l’Iraq i Les Filipines. Aquest comptabilitza uns 120 periodistes assassinats en els últims 25 anys, el desè lloc l’ocupa Brasil amb 62 morts, seguit de Colòmbia amb 56. La violència contra les veus discordants, entre aquestes les de periodistes, és una constant des de fa dècades a l’Amèrica del sud.

En els últims anys Mèxic ha experimentat una brutal escalada de periodistes assassinats que respon a les accions de grups criminals organitzats, la lluita pel control de la droga i la corrupció de les administracions estatals. És clar que s’ha de distingir entre la situació de Mèxic DF i Ciudad Juárez. Tot i el clima d’inseguretat o precisament a causa d’això, a Mèxic hi neix el millor periodisme d’investigació. Probablement existeix un paral·lelisme entre el nivell de perillositat i la quantitat d’investigacions que s’hi fan. La millor prosa és colombiana, però les millors investigacions són mexicanes.

Hem de tenir en compte però que l’assassinat és el pitjor dels casos i l’extrem al que s’arriba després d’agressions físiques, amenaces i intimidacions. Dic això per donar visibilitat també a aquells periodistes que són agredits per difondre informacions que persones influents consideren “compromeses.” Perú és el país de l’Amèrica Llatina que comptabilitza un nombre més gran d’agressions físiques a periodistes. La intolerància i la impunitat són els principals enemics de la llibertat d’expressió. En la majoria de casos són les mateixes autoritats que agredeixen als periodistes, accions que després queden en la impunitat i es repeteixen una vegada i una altre sense cap sentència que condemni els agressors.

- Publicitat -

En els judicis de periodistes contra l’estat, sembla una ingenuïtat pensar que l’individu té alguna possibilitat d’aconseguir justícia. Si les mateixes autoritats són capaces de cometre agressions, com es pot esperar imparcialitat per part d’un poder judicial suposadament independent i desvinculat del govern de torn?

És difícil pensar que un individu tingui les eines necessàries per enfrontar-se al poder i, a més a més, sortir-ne victoriós. La valentia dels periodistes acusats en aquests judicis és innegable, precisament les causes que tenen obertes són per dur a terme investigacions que qüestionen les estructures de poder. Des de les organitzacions sindicals com l’Associació Nacional de Periodistes del Perú, adscrita a la Federació Internacional de Periodistes, ens encarreguem de proporcionar part dels mitjans econòmics necessaris per fer front als costos del judici i utilitzem també les influències que estan a les nostres mans perquè aquest tipus d’agressions no restin impunes. Està clar que un individu sol contra la maquinària estatal té poques possibilitats d’aconseguir justícia, però si amb la força sindical hi aconseguim centrar l’atenció mediàtica, l’escenari canvia.

Has comentat que el Perú és el país de l’Amèrica del Sud on els periodistes reben més agressions físiques. Us trobeu sovint amb casos de periodistes que requereixen suport extern?

Més sovint del que ens agradaria. Des de l’Associació va impulsar l’any 1990 un alberg per a periodistes que es troben en situacions d’emergència. Potser aquest concepte sona estrany, però la situació dels periodistes en alguns països de l’Amèrica del Sud no és la mateixa que a Europa. A l’alberg ens arriben periodistes tan per qüestions de seguretat com per problemes de salut. Hi ha companys que treballen a l’interior del país un 30% dels periodistes de Perú i han de venir a Lima a afrontar un procés judicial i decideixen quedar-se a l’alberg, on no han de pagar ni per dormir ni per menjar. Els altres companys venen per problemes de salut. Al Perú no tothom pot pagar el preu d’una assistència sanitària privada o obrir un fons de pensions. Sobretot en els casos de periodistes que treballen a l’interior del país. La majoria lloguen espais per emetre el seus programes de ràdio i d’altres escriuen els seus articles de manera independent. Aquests tipus de freelance no disposen de cap cobertura. La situació dels periodistes a les regions de l’interior del Perú és molt diferent. Lima, la capital, funciona més o menys com Espanya, però a l’interior els periodistes treballen de manera independent i si es queden a l’atur o tenen algun problema de salut, no disposen de ajudes econòmiques, cobertura sanitària o sistema de pensions.

 

I arriben periodistes d’altres països buscant refugi a Lima?

Al llarg d’aquests anys han arribat companys de Colòmbia, que per temes de seguretat es veuen obligats a abandonar el seu país. El gran problema es que no pots separar a una persona de la seva família. La majoria d’aquests tenen parella i fills i aquestes decisions no són gens fàcils. El que ens hem trobat en la majoria de casos són periodistes que passen un temps a l’alberg i després, hagi millorat o no la situació de perill en els seus països, tornen a casa per estar amb al seva família i seguir fent periodisme, per denunciar les injustícies que viuen al seu país.

Per a poder cobrir part dels costos dels judicis i mantenir el refugi per a periodistes, l’Associació necessita una exhaustiva planificació econòmica i un bon finançament. D’on surten aquests diners?

L’Associació es va establir el 1928 sota el lema “la informació és un dret del poble” i, a dia d’avui, compta amb més de 10.000 periodistes afiliats. Tres dècades després, l’entitat va fundar la universitat privada Jaime Bausate y Meza a Lima, d’on provenen bona part dels nostres ingressos. D’aquesta manera amb les quotes que paguen els periodistes afiliats, els ingressos de la universitat i l’admirable gestió que es va fer de l’Associació al voltant dels anys 50, avui disposem dels diners suficient per mantenir l’alberg per a periodistes i donar suport als companys.

Els contexts d’Espanya i el Perú en l’àmbit periodístic són ben diferents. Què hi falta o que hi sobra al periodisme espanyol?

Els silencis informatius, especialment respecte a la Casa Real, són un dels fets que més m’ha cridat l’atenció. No hi ha dubte que el famós #compiyogui de la Reina Letizia és d’interès públic i, encara que fos dubtós el procediment de com es va aconseguir la informació, Lopez Madrid està implicat en el suposat finançament il·legal del PP Madrid i el cas de les targetes opaques de Caja Madrid, com es possible que aquell mateix dia aquesta notícia no obrís tots els informatius del país?

I, per suposat, l’absència de periodisme d’investigació en els grans mitjans espanyols. En aquest país hi ha una explosió de columnistes que cultiven el periodisme d’opinió, però hi manquen les investigacions. I no serà per la falta de temes. La investigació és el nucli del periodisme a l’Amèrica Llatina. La fama dels bons diaris es mesura segons el reconeixement de les seves unitats d’investigació, i els periodistes que hi treballen són els que gaudeixen de major credibilitat per part de la ciutadania. La crisi econòmica ha esdevingut el joker per als grans mitjans de comunicació. La resposta a perquè es tanquen corresponsalies, perquè es redueixen llocs de treballs i, evidentment, perquè no s’inverteix en investigació és sempre la mateixa: ajustos econòmics. Doncs jo no hi estic d’acord perquè fins i tot en la regió més petita de l’interior de Bolívia es fa més periodisme d’investigació que a Espanya.

Sembla ser que en les zones on la llibertat d’informació està més coartada i exercir la professió resulta més difícil, els periodistes troben les raons necessàries per posar en risc la seva integritat i combatre les injustícies.

Les campanyes electorals són els moments més crítics per la seguretat dels periodistes a l’Amèrica del Sud i, a la vegada, és quan sorgeix el millor del periodisme d’investigació, aquell que qüestiona el poder. Quan els diaris destapen els draps bruts dels candidats, les amenaces i les agressions estan al ordre del dia.  Els polítics són astuts i busquen manipular als periodistes per enfrontar-los entre ells. La polarització de periodistes es converteix en un escut que evita crítiques i preguntes incomodes als polítics i aconsegueix desviar l’atenció de les seves investigacions. Els polítics corruptes, els que tenen coses a amagar, saben qui són els seus enemics i se’n encarreguen de tenir-los controlats.

El diari més important del Perú, va tancar fa quatre anys la seva unitat d’investigació al·legant retallades econòmiques, que responien a clares pressions polítiques i empresarials. Fa un any ha reobert el departament i, a dia d’avui, alguns companys estem posant en dubte la contractació de periodistes d’investigació per a “congelar-los”, és a dir, tenir controlades les seves investigacions i evitar-ne la publicació. Les sospites van començar amb el cas d’Edmundo Cruz, un reconegut periodista peruà i famós per les seves investigacions, que va ser contractat per El Comercio. Durant els dos primers mesos que va treballar al diari cap dels  seus articles va sortir publicat. Per a mi es tracta d’un cas clar de congelació de periodista i una manera de controlar i censurar les seves investigacions.

La violència i les pressions contra les dones periodistes són diferents que les que s’utilitzen contra els homes?

Les dones segueixen sent un col·lectiu vulnerable a les redaccions on són víctimes de múltiples discriminacions masclistes. La  violència contra la dona periodista es diferent a la que s’exerceix contra l’home. Els atacs per desacreditar les investigacions que han fet les periodistes van dirigides a la seva persona i a les seves famílies. En el cas de periodistes homes, es busquen fissures a la seva feina, però no es va més enllà del camp professional. Aquest fet és una altra prova del masclisme imperant en aquesta i en moltes altres professions.

Segons dades publicades a l’últim informe elaborat per l’Associació de Periodistes de Madrid, les dones periodistes que ocupen càrrecs de responsabilitat com els de directora i editora en els mitjans espanyols de premsa representen un 10’9%, en els de ràdio i televisió un 7’8% i només un 3’9% de les periodistes són les responsables de continguts web en mitjans de comunicació digitals.

Desgraciadament, els llocs de treball amb més responsabilitat i la presa de decisions segueix sent cosa d’homes en el periodisme i en moltes altres professions. Veiem que augmenten les dones periodistes que treballen com a reporteres a peu de carrer o com a presentadores d’informatius, però com assenyala aquest estudi, és molt difícil trobar-les en els consells editorials. Un pas cap a la igualtat seria considerar amb més freqüència a dones com a fonts especialitzades en diferents temes informatius i defugir els estereotips negatius-

A més a més, la discriminació salarial és una realitat a dia d’avui. Fas la mateixa feina que el teu company, però cobres menys. Des del Consell de Gènere de la Federació Internacional de Periodistes hem posat l’accent en la feminització de la professió, que arribarà a llarg termini. Les facultats de periodisme d’alguns països estan plenes de noies des de fa uns anys, fet que apunta cap a aquest fenomen que normalment va acompanyat d’una perillosa davallada salarial.

 

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca