Dimecres 23 Octubre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Com afrontar la mort? Reflexió política sense autoajuda

    Sòcrates, així ens ho conten Plató i Xenofont, va acceptar ser condemnat a mort per defensar les seves idees. Un tribunal li van oferir desdir-se de les seves reflexions a canvi de perdonar-li la vida. Ell preferí morir. Els seus deixebles el volien al seu costat. No entenien que algú es sacrifiqués per tan fugisser valor com ho és la veritat.

    Sí, Nietzsche el va tornar a condemnar segles més tard per aquest mateix acte. La vida, al filòsof alemany, no li semblava compatible amb la veritat. Si Edip s’arrancà els ulls fou per culpa del maleït escurçó anomenat saber. Sòcrates molt pitjor, s’arrencà la vida agullonat per la mateixa bestiola. És dur carregar amb el pes de l’existència, per això nasqueren els Déus, per això els matàrem. La veritat ens condemna, o això sembla.

    Aquesta circumstància afectà a Heidegger qui sofrí una malaltia per culpa de les píndoles filosòfiques del farmacèutic anomenat Friedrich Nietzsche.  Aquell deia de l’ésser humà que era un ésser llançat al món sense paracaigudes i amb consciència de la seva finitud. Ah, beneïda desgràcia! Sense quasi eines per a sobreviure però amb una intuïció de mort d’allò més eficient. Així és com vàrem néixer mentre les vaques rumiaven sense fer tant de soroll.

    Sòcrates morí, no per defensar la veritat, sinó per la intolerància dels més poderosos”

    Nosaltres, pastors de desesperances, caminem enmig de la foscor il·luminant camins quasi intransitables. A banda i banda precipicis, només una fina línia ens manté vius. A sobre, carreguem amb el pes de la veritat del món que no deixa de ser més que una veritat social. Edip no es va arrencar els ulls perquè sabés que havia tingut relacions amb la seva mare, se’ls havia arrencat perquè se sabia violador de normes socials que el convertien en un ésser despreciable a ulls dels demés i també de rebot d’ell mateix. Inclús dels dels Déus que la seva estirp s’inventà.

    De la mateixa manera Sòcrates morí, no per defensar la veritat, sinó per la intolerància dels més poderosos. No hi ha pitjor veritat que aquella que els més poderosos amaguen en benefici propi, aquella veritat que tothom sap però que ningú s’atreveix a defensar-la per por a ser castigat. Jesús de Natzaret també se sacrificà tot mostrant corrupteles que ningú s’atrevia ni tan sols a assenyalar. La veritat no mata, mata anar en contra del poder establit, en contra de la corrent i de la idea prefixada.

    Ara tot just queden funambulismes i violadors de la veritat i del llenguatge, miserables a ulls de molta gent que es mantenen al poder per la por dels de baix a les represàlies. Potser ens hem acomodat i ara ens costa més renunciar als nostres privilegis. Potser tenim massa por de lluitar per una causa justa. Tenim encara massa a perdre. Ells encara tenen molt a guanyar.

    “Hi ha elits a qui els hi agraden les lleis dures quan se’ls hi apliquen als demés. Hi ha persones de carrer que encara pensen que de reclamar drets se n’han d’encarregar els altres, no pas ells mateixos”

    Les ficcions no són en sí dolentes. La veritat tampoc és bona per ella mateixa. Hi ha veritats que maten i ficcions que insuflen de vida. La veritat és que hi ha corrupció i que encara es fa la vista gorda. Hi ha elits a qui els hi agraden les lleis dures quan se’ls hi apliquen als demés. Hi ha persones de carrer que encara pensen que de reclamar drets se n’han d’encarregar els altres, no ells mateixos. Hi ha situacions infames que es mantenen per la inactivitat dels justos. Hi ha pensaments que em vénen al cap i que no s’aturen.

    Sòcrates va denunciar la falta de rigor i arbitrarietat del tribunal atenenc acceptant la seva mort. La seva acció és interessant d’analitzar. La por a la mort ens manté vius quan no ens mata. La por ens manté lligats i ens paralitza. La nostra por i la nostra desídia donen legitimat als violadors de lleis i als amants del cinisme. És la nostra paràlisi qui justifica que neguin ser culpables a l’hora que ens piquen l’ullet riallers.

    La mort s’afronta combatent-la, de manera pacífica però amb fermesa. No un combat sagnant, aquestes no són les nostres armes, potser són les seves. Resistint i sent actius. D’altra manera, obviant la veritat, ha vingut la crisi i vindran guerres, només ens quedarà esperar la mort.

     

    5,257FansM'agrada
    976SeguidorsSeguir
    15,540SeguidorsSeguir

    Anàlisi | Opinió | Informació

    Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca