“Sembla que vivim en un novel·la de ciència ficció dels anys 60s – 70s.” Oi que és una sentencia poètica per iniciar aquest article? Davant el particular diluvi de Grégory Chatonsky que no ha deixat res més que els fòssils tecnològics d’allò que és l’home, rumiem breument sobre aquesta frase innegablement solemne junt amb en Pau Waelder, comissari de l’exhibició Real Time: Art en temps real.

El constant flux de dades, que amartellen els nostres sentits fins al punt d’excedir les capacitats humanes; les comunicacions interpersonals a la xarxa, que marca el nostre tempo vital; i l’evident autonomia tecnològica, són algunes de les realitats que duen a Pau Waelder a equiparar l’home amb la màquina i a internet com la prolongació del sentit humà, tal i com el pinzell en el seu temps durant l’Expressionisme Abstracte.

No resulta sinó màgic de creure que la veu d’en HAL ja no és una mera ciència-ficció sinó una realitat de la qual tots en formem part, els autors de la segona meitat del segle XX han actuat com a veritables sibil·les de la nostra quotidianitat.

Una simple recerca a qualsevol cercador ja ens rectifica amb el might refer, intenta oposar-se sobre l’intel·lecte humà. Aquest tipus d’autonomia de la màquina basada en l’atribució es fa present en obres com el fantasiós poema d’en Carlo Zanni iniciat pel propi artista i prosseguit per les suggerències que va fer google escribe basant-se en els textos existents a la xarxa que podien adaptar-se als mots escrits per Zanni. “La gràcia es que, tot i ser un poema força surrealista, diu molt de la situació italiana de l’època de Berlusconi.” Sens dubte, per aquest recorregut expositiu assistim a una indagació objectiva de l’home actual, els seus gustos, els seus pensaments, les seves accions i creacions bombardegen i configuren les obres gràcies a la relació d’aquestes amb el conjunt de dades de la xarxa.

La connexió d’aquestes instal·lacions escultòriques amb les dades existents provinents d’això tant eteri que anomenem núvol – i del que el comissari alerta de la seva fisicitat– ocasiona una mutabilitat continua de les obres. El valor transformatiu s’imposa com a definitori de l’exhibició, així doncs un rellotge determina el seu ritme depenent de la quantitat en que es produeixen certes accions, com el nombre de tequila venut a Mèxic. Aquest joc per mesurar el temps marca el tempo del visitant des de l’inici a partir d’un seguit de metrònoms insistents –bé, depenent del moment del dia que vulgueu donar un cop d’ull a l’exposició-, el ritme dels quals depèn de l’activitat a les xarxes socials.

El so habitualment és un incordi per aquells malheureux mancats de concentració però en aquest cas concret és certament un encert. Hom es troba en una jungla d’estímuls tan visuals com sonors sent impossible consumir i assimilar tota la informació rebuda tal i com succeeix en la nostra societat del fast food, del titular i prou. Waelder distribueix aquest ventall d’obres –flux d’informació referents als vols d’un aeroport, portades de diaris sensacionalistes, films descarregats que connecten inapreciablement diferents localitats– per tal de reflexionar sobre com ens afecta l’allau constant d’estímuls que, alhora, trenquen les fronteres físiques tant venerades: “El nostre voltant era un entorn limitat geogràficament, amb internet el nostre entorn és el món sencer. D’aquesta manera, ens veiem obligats a respondre a coses que passen molt llunyanes a nosaltres i la saturació d’informació és absoluta.”

No és només el ritme de les nostres accions extremadament mecanitzat el que s’imposa en aquesta segona planta de l’Arts Sants Mònica, sinó també el sublim concepte de suggestió. En algun moment els nostres idearis han estat regits no per unes conviccions personals sinó per allò que se’ns ha imposat, així Pau Waelder sentencia que “estem vivint en un present continu que no és el nostre sinó el que ens imposen els mitjans de comunicació qui ens indiquen el que es rellevant avui dia.” I és cert. És més, aquesta imposició supera el marge dels medis divulgatius. Per tots es coneguda la facilitat per encabir missatges subliminals allà on es vulgui, fins i tot als films de Hollywood – què tant dolents són els russos i els àrabs! -,  satiritzats en el segon gran bloc de l’exhibició.

Actualment hem anat un pas més enllà, la reflexió sobre la suggestió d’idearis és més que mai present a través de les xarxes socials. Un únic comentari a twitter, a un web d’hotels, etcètera et pot fer canviar d’opinió en segons.  A Las calles habladas (2013) Clara Boj i Diego Díaz proposen, a través d’una app,  un recorregut per la ciutat mentre el caminant disposa d’informació de tot tipus relativa als racons pels quals deambula. A mode de performance interactiva, els artistes projecten “els ecos digitals de la ciutat sobre la seva vessant matèrica” creant una potent relació de les dades amb el món pròpiament físic, la quantitat d’informació és tal que la misticitat romàntica del flaneur desapareix per donar pas al flaneur aclaparat i  delimitat per la informació rebuda.

L’exhaustiu estudi del temps actual finalitza amb la imperceptible tirania del rellotge de la qual som esclaus. Precisament hom se sent com a tal davant dels magnes rellotges que marquen l’hora dels planetes del sistema solar i de la Lluna. “La idea de temps és molt relativa. El temps és subjectiu però està determinat per la ficció consensuada del rellotge, el temps real ens porta a pensar quin és veritablement aquest i quina n’és la nostra percepció.”

Les múltiples web cams localitzades en diferents ciutats d’arreu del món actualitzades en temps reals ens demostren la simultaneïtat de la terra – alba i vespre, cel ennuvolat i sol radiós-, empetitint l’espectador vers aquest esdeveniment excels del que no som conscients precisament, segurament, paradoxalment, per la manca de temps.

Exposició fins el 10 d’abril a l’Arts Santa Mònica.