És que la noblesa ja no obliga. La riquesa i el poder ja no comporten cap responsabilitat, és exactament el contrari: la glorificació de l’avarícia arriba a l’apoteosi.
Es pot veure en l’allau de missatges de resignació i sarcasme. En les crides a la calma dels exèrcits de tertulians i columnistes de guàrdia, dient coses com “res de nou” o “no és il·legal tenir diners fora”. S’afanyen a explicar a l’audiència que el problema no és cobrar fora sinó no declarar-ho. Aquest prendre sempre la gent per idiota és part de l’agressió: no tenen vergonya. Com si cobrar fora no es fes precisament per no haver de declarar-ho.
No, no tenen vergonya: un pobre bufó “provocador”, que escriu gratis cada dia, amb unes ínfules i un ego que probablement són inversament proporcionals al que ha de ser una existència ben trista, desaprofitava l’altre dia l’oportunitat de callar per defensar Messi.
Es podria pensar que Panamà ha d’alimentar una revolta o ha d’impulsar una nova consciència mundial. O no, perquè precisament coincideix amb la renda 2015 i a bona part del món els impostos es paguen a la primavera.
Per això també sembla fet per acabar d’esclafar i humiliar el poble ras. Perquè abandoni tota esperança, tota il·lusió de respecte. Perquè s’abandoni al sarcasme i a l’esport, la televisió i totes les formes de l’escapisme subnormaloide.
Panamà sí que és transversalitat de veritat: sembla que absolutament tot déu que passa un cert nivell deixa de pagar impostos. La mateixa traducció política de la idea de “noblesa obliga”, que és la redistribució, ha estat estrangulada, apunyalada i llançada al port dins d’un barril ple de pedres.
Volen fer que això sigui socialment acceptable. Els noms que aniran sortint als papers de Panamà ho negaran tot. Encara se senten obligats a fer veure qui sap què, però no s’aturaran mai perquè tenen un programa simple, d’un sol punt: quedar-se amb tots els diners.
En resum, si creus que el món és una selva aleshores ets una bèstia d’aquesta selva. En canvi, si creus que sense practicar alguna mena de responsabilitat per l’altre el món se’n va al desastre, ets de la resistència.